Per alusions a Hulk

Per alusions, aquest post és una resposta a un altre post d'un blog amic (ludusfugit). 

Tal com ell diu em considero i em consideren de caràcter molt tranquil, cerebral, fins i tot massa pel meu gust. Diria que necessitaria més sang a les venes en ocasions en que probablement necessitaria una reacció més visceral i, al cap d'una estona, me n'adono que no he reaccionat suficientment ràpid, i m'han colat un gol. I llavors fa ràbia.

Però no pretenc fer-me un autoanàlisi profund de la meva personalitat si no centrar-me en un aspecte concret que ens ocupa aquí: els jocs. 

No considero, en general, que tingui, el que anomenen, un mal perdre pel que fa als jocs. I em refereixo a qualsevol tipus de joc. Jocs de taula, d'ordinador, o fins i tot esportius. He perdut i seguiré perdent molts cops, i no passa res (almenys en el 99%). Crec que sempre ho accepto amb esportivitat i no em suposa cap problema (repeteixo 99%).

Tanmateix, hi ha un 1% fatídic, un 1% en el qual, Hulk apareix...

L'incident del Risk volador.

Si, aquest incident va ser batejat així pel senyor X.  Ja us podeu imaginar per on van els trets. Tanmateix el títol és exagerat. Com va anar? Estem parlant dels anys 90, imagineu si fa temps. Estàvem la colla d'amics jugant al Risk (qui no coneix aquest maleït/beneït joc). 

Per a qui no sàpiga com es juga us en faig cinc cèntims. El tauler és el mapa del mon dividit en països. Cada jugador disposa de tropes que situa en països dividits entre els jugadors a l'atzar i una carta objectiu. Per exemple, un objectiu pot ser conquerir el continent americà, o eliminar un determinat jugador... El cas es que, teníem una mena de pacte no escrit pel qual, quan algun jugador es feia massa fort, tothom anava a per ell. Aleshores aquest pobre quedava amb les tropes reduïdes a la mínima expressió. Llavors entrava en joc un altre pacte no escrit pel qual, quan un jugador era a punt de ser eliminat de la faç de la terra (o del taulell) se'l deixava viure. Ningú volia ser el dolent i eliminar del tot a un adversari. Que passava? Com els adversaris l'anaven ignorant durant un determinat temps, es recuperava. Guanyava força i tornava a ser poderós. Això es convertia en un cicle que es repetia i repetia fins a la eternitat. Jo vaig prendre consciència d'això aquell dia, igual com la computadora de "Jocs de guerra" va entendre que la guerra nuclear era com el tres en ratlla. Jo vaig entendre que el Risk era com el tres en ratlla. Ningú pot guanyar mai si tots fan això. 

Portàvem hores i hores jugant, tenia la sensació d'estar atrapat en un bucle temporal del qual no en podia sortir, la sensació d'angoixa era tal, que quan vaig veure que les batalles entre tropes ja es produïen fora del taulell, vaig veure clar que allò se n'havia anat de mare. I en aquell moment vaig arribar al límit de la meva paciència. Prouuuu!!!!!!!! Vaig agafar el taulell amb les peces encara en joc, i el vaig plegar per la meitat d'una revolada fent volar els exercits per tot arreu. Els meus amics es van quedar de pedra, sorpresos per la reacció tan impròpia de mi. Tant que, avui, més de 20 anys desprès, encara em recorden aquell dia.

L'incident del Mario Strikers Charged Futbol

Aquest és l'incident al que fa referència el meu amic, el senyor X, al seu blog. Vaig patir un atac sobtat d'ira, ràbia incontrolable i ni tan sols recordo el motiu. Probablement el senyor X va fer servir un dels més desequilibrants poders que tenien els personatges i em va clavar 5 o 6 gols de cop. Ell potser se'n recorda millor. He de confessar que no n'estic orgullós de la meva reacció i es curiós que no recordi els detalls precisos que la van provocar. És el que passa quan et transformes en Hulk o el Mr. Hide. Però el que si recordo és que aquest joc tenia la fatídica habilitat de tocar alguna tecla dins meu. Per mi que va ser concebut emprant Màgia Negra, fent servir algun llenguatge de programació satànic. El motiu principal era el desequilibri d'alguns dels poders que et feien guanyar o perdre estrepitosament. Aquesta injustícia em treia de polleguera. Es curiós que ara tal qual ho explico em sembla una rucada tot plegat. Però quan estas jugant al maleït joc demoníac entres en un frenesí que no pots controlar. Demano novament disculpes des d'aquí al Senyor X per la meva transformació involuntària. Pel meu bé i dels meus potencials adversaris, totes les còpies d'aquest joc les haurien d'enterrar al desert de Nou Mèxic, tal com van fer amb el E.T. d'Atari, però per motius ben diferents. 

D'això ja fa uns quants anys. Em vaig vendre la Wii i em vaig passar a la Playstation. Actualment estic enganxat al FIFA 17 al qual hi jugo online. I he de confessar que ja m'ha fet sortir la bèstia algun que altre cop, però almenys ara no em veu ningú...No acabo d'entendre com pots passar de guanyar partits de forma continuada, a ratxes de perdre tot com si no haguessis aprés res... 

p.d.: Li recordo al Senyor X que ell encara té una Wii, així que si vol... No,... ahhggghh noooo 

Alien: Covenant

Diumenge vaig reunir el valor i les ganes per anar a veure el darrer film de Ridley Scott, Alien:Covenant (o Prometheus 2). I ara m'han demanat un veredicte sobre aquest film. Quan anava a respondre me n'he adonat que era incapaç d'emetre un judici simple. La meva opinió està completament fragmentada. L'oportunitat perfecta per a estendre la meva resposta en un mitja com aquest, així que allà que vaig.

Aviso abans de res, que no pot caure algun spoiler que altre. Es difícil justificar segons que sense explicar detalls de la pel·lícula. 

Primer que res, la factura visual del film és impecable. Tot està molt cuidat. L'ambientació, escenaris, efectes especials, ambientació tot molt realista. Ha arribat un punt en que tot això ja es dona per suposat. Quan no es parla d'això és que està perfecta. I que quan se'n fa menció, és que no arriba al nivell en algun aspecte concret. Suposo que, si no et treu de la pel·lícula ni te n'adones i ho assumeixes tot com a realista. En canvi, si destaca en negatiu, ho perceps. No fa gaire que va ser força criticada la recreació virtual d'algun personatge a Rogue One. No obstant això, m'agradaria trencar una llança en favor dels efectes especials i ambientació d'aquest film. Son senzillament perfectes. M'agradaria destacar la impressionant ciutat, els aliens/xenomorfs en totes les seves variants, l'exterior de la nau a l'espai, els interiors de la nau tan ben cuidats...

La banda sonora de Jed Kurzel, és un homenatge/copia de l'Alien original de Jerry Goldsmith amb alguns fragments de Prometheus. Tan semblant és, que em costa de discernir si hi ha quelcom de collita pròpia d'aquest compositor (que d'altra banda no havia sentit anomenar mai i que ara veig que no té una carrera gaire dilatada). Per una banda, això m'està bé, per què em transporta sense adonar-me'n a l'atmosfera de la pel·lícula original. Però per l'altra, no aporta res de nou. M'agradaria escoltar quelcom nou algun cop de tant en quant... És molt demanar?

L'argument canvia el rumb que havien pres els esdeveniments a Prometheus. És una continuació de Prometheus? Si, però no. Respon a alguns interrogants que havien deixat? alguns si, d'altres no. El problema és que les respostes que si et dona, potser no t'agradin.
Si recordeu, Prometheus acaba quan la doctora Elisabeth Shaw (Noomi Rapace) i el David (Michael Fassbender), l'androide, marxen amb una d'aquestes naus en forma de U, a la cerca del planeta de la raça dels Enginyers (se suposa que els creadors de la raça humana i dels xenomorfs). Doncs en aquest film, es ventilen d'un sol cop aquesta trama, i comencen amb un film, més tipus slasher a l'estil Alien, amb un ull ficat a Prometheus amb el David com a punt en comú. En certa manera, es podria considerar com un reboot encobert de tota la saga. Doncs hi trobem elements no només d'Alien, si no que també d'Aliens i d'Alien 3, fins i tot. L'argument és molt previsible, massa. Hem vist molt cinema com per a que no endevinem de ben lluny el que passarà. Tot i amb això, jo em refugiava en la familiaritat de les situacions rememorant anteriors parts més afortunades de la saga. Com si estès veient un reboot.
Sap greu que hagin tancat de cop la porta que van obrir amb Prometheus. M'esperava quelcom més en aquella direcció però més ben fet. Si que es nota millora en els punts febles que tothom va detectar en Prometheus (sembla mentida que un director tan experimentat com Ridley Scott fiques la pota tan estrepitosament en  alguns aspectes que sempre havia cuidat tant en les seves obres mestres). Em refereixo als errors de lògica, decisions impròpies de personatges i incoherències argumentals. Aquí no n'hi trobem tantes, però algunes decisions encara es poden trobar difícils de justificar. Llavors has de tancar els ulls i tirar endavant sense fer-te massa preguntes, forçant el teu sistema de suspensió de la incredulitat al màxim.
Respecte a les respostes a les grans preguntes que insinuava Prometheus, a mi no em satisfan. Més aviat espatllen una mitologia sense cap més motiu que per adaptar el to d'una continuació com aquesta, a l'estil Alien. Sabem quelcom més de la raça dels Enginyers? No. Quin és l'origen de l'Alien? El sabem i no m'agrada. A banda de que se'ns presenta de forma molt poc clara, perd molt de misteri, i el resultat final no quadra gens amb les parts cronològicament posteriors com la primera Alien. L'embolic que van muntar amb els diferents tipus de xenomorfs, substancies negres paràsites i diversos projectes d'Aliens, a Prometheus, aquí no només no és soluciona ni explica clarament, si no que es complica encara més, i deixa entreveure una nul·la coherència i planificació interna. Em recorda a la mitologia extraterrestre de X-Files que ens presentava virus/extraterrestre/clon/ves a saber que, segons convenia a cada moment.

Els personatges, milloren una mica la tripulació de Prometheus, però no deixes de saber en tot moment que son carn de canó i que aniran morint tots un darrere l'altre. Aquest cop no són ni camioners ni soldats ni científics. Son colons. Això justifica algunes males decisions que prenen. Ho podem associar a la manca de preparació científica almenys. La "successora" de Ripley, no dona la talla. Amb la cara de bona nena que fa, no la veig amb el caràcter necessari per fer tot el que fa. No és creïble amb el rol de Ripley, ni tan sols arriba a l'alçada de la seva predecessora a Prometheus. Dels altres, algun destaca més que d'altres però n'hi ha massa i no dona temps a coneixer-los.  El protagonista absolut és David, l'androide de Prometheus i el seu successor. Ells dos es mengen tot el protagonisme del film. Ni tan sols l'Alien és protagonista, més aviat és converteix, en totes les seves versions, en un mer instrument per matar.

Finalment, tot i els problemes que he explicat, considero que és entretinguda i que s'ha de veure només per la seva qualitat, i per què és d'Alien, caram! . Si encara la voleu veure, us recomano que primer us mireu uns videos que han anat sortint a mode de preàmbuls per anar fent boca i per a posar-vos en situació, i que trobareu a sota.

Bona sort i vigileu on fiqueu el nas!

Hyperion

Aprofitant la reedició que Nova ha fet d'aquesta saga clàssica de la ciència ficció, m'he rellegit la primera part "Hyperion" per a poder seguir amb la segona "La caida de Hyperion", que la tenia pendent des de fa molt de temps. Encara em falta "Endymion" i "El ascenso de Endymion", però em sembla que descansaré del tema una temporadeta.
La veritat és que em resulta complicat fer una ressenya d'aquests dos llibres que faci justicia. De ben segur que la complexitat i matisos de l'obra no quedarà prou reflectida en aquesta entrada de blog. Més aviat seria mereixedora d'una tesi doctoral dedicada.

Hyperion

"Hyperion" és una novel·la de ciència ficció que en realitat està formada per una sèrie de contes curts. Imita l'estructura de l'obra "els contes de Canterbury" de Geoffrey Chaucer del segle XIV, una de les obres més importants de la literatura anglesa. El nom de l'obra també és el nom del planeta al qual viatgen els personatges, en una peregrinació cadascú pels seus motius particulars i la seva curiosa història. Les històries tenen, com a comú denominador, una misteriosa entitat que aparèix de tant en quant, "L'Alcaudón". Però hi ha tants elements a comentar que millor anant-los desgranant poc a poc. Primer considero interessant exposar el marc històric en que es troben ambientades les novel·les. Desprès un glossari de termes us pot ser molt útil per a que no us perdeu en l'univers de ficció que la novel·la ens planteja.

Marc històric
"Hyperion" està ambientada en un futur molt llunyà. La Terra va ser destruïda per un forat negre que es va crear fruit d'un experiment. És el que anomenen "El gran error". En conseqüència, la humanitat es va desperdigar per la galàxia. Amb l'ajut d'una inteligència artificial que havia construït l'home, "el TecnoNucli", van crear una xarxa de portals que anomenen la "Red Teleyectora" que comunica instantàniament, un planeta amb un altre. Això ha permés crear una mena de Federació de planetes anomenada "La hegemonia" i que ha propiciat la lliure circulació de persones i de comerç entre tots els mons. La tecnología s'ha dominat fins a tal punt que, la gent més rica pot tenir més d'un d'aquests portals "Teleyectores" privats a casa combinant entorns de diferents planetes en un mateix espai.

Però no tots els mons descoberts i colonitzats han estat integrats a la xarxa de portals. Per arribar a un d'aquests mons s'utilitzen naus dotades de propulsió translumínica proporcionada pel que anomenen motor Hawking. Aquesta tecnologia permet viatjar per l'espai amb certa facilitat, tot i que comparant amb la xarxa de portals, fa que els seus viatgers s'hagin de mantenir en suspensió criogènica durant el viatge, que pot tardar anys. És el que anomenen "deuda temporal".

No tota la humanitat pertany a "La hegemonia". En la dispersió per la galàxia, un conjunt d'humans es van aillar de la xarxa, i ara van per lliure, desconnectats completament de "la Hegemonia" però units entre ells. Els anomenen els "Exters" i han estat i estan en conflicte amb la Hegemonía pel control d'alguns sistemes. Hyperion n'és un. Hyperion és un planeta que no ha estat encara integrat a la xarxa de portals, però és preten que així ho sigui. L'interés per aquest planeta rau en unes extranyes ruines, aparentment alienígenes, anomenades "les tombes del temps". Unes estructures amb una esfinx i unes tombes escarvades en la roca, en les quals hi ha, el que anomenen un camp "antientròpic". Sembla ser que, les tombes viatgen en el temps cap al passat i, en conseqüència es produeixen estranys fenòmens temporals al seu voltant. Aquestes tombes són motiu d'investigació pels científics i arqueòlegs.

Hyperion: La primera i millor novel·la de la saga.
En aquest context arrenca la novel·la. Un grapat de peregrins es dirigeixen a Hyperion abord d'una nau Arbre (les naus que utilitzen els Templers de l'època). Es dirigeixen a les tombes del temps. A la cerca de l'Alcaudó per diferents motius. Cadascún d'ells du una història a les espatlles que té a veure d'alguna manera o altra amb el mític èsser que aparèix per les Tombes del Temps. Durant el viatge cadascú posara en comú, amb la resta de viatgers, la seva història.

La Hegemonia de l'Home

És l'organització formada pel conjunt de planetes, més de 200. "La Hegemonia" es governada per el FEM (Funcionari Executiu Màxim) i la "Entitat Suma" que és un parlament format per representants pels diferents mons.

El gran error

Es tracta d'un incident que es va produïr a la Terra en un experiment i que va conduir a la creació d'un forat negre que va destruir la terra ("La vieja Tierra").

La Hegíra

Es coneix amb aquest nom a la gran migració de la humanitat cap a altres planetes degut a la destrucció de la Terra.

La Xarxa de Mons

 És la xarxa de mons unida pels portals de teletransport. Mitjançant aquests portals es pot viatjar de forma instantània entre els diferents mons. Prèviament algú ha d'arribar-hi per altres mitjans més convencionals i construir-hi un portal comunicador, és clar.

El Tecno-núcli

Les IA (Intel·ligències artificials) que va construir l'home van evolucionar fins arribar a reclamar la seva independència. El Tecnonúcli és la entitat formada per la unió d'aquestes IAs que les representa enfront els humans. És un element que assessora a la Hegemonía, i que els va proporcionar, en el seu moment, la tecnología per a contruïr la xarxa de teleportació entre mons.

Els Éxters

Son descendents dels humans que es van aïllar de la Xarxa de Mons. Enlloc de poblar planetes, han adaptat els seus cosssos genèticament per a sobreviure a l'espai. S'agrupen en naus que anomenen Eixams. Estan en conflicte amb La Hegemonia.

La Esfera de Dades

És una mena d'internet o xarxa de comunicació virtual construida pel Tecnonúcli i proporcionada a la Hegemonia , que permet accedir-hi mitjançant implants neuronals.

El planeta Hyperion

Protagonista de la novel·la. Anomenat així en honor al poema inacabat del mateix nom de l'autor britànic romàntic del segle XIX, John Keats. Planeta en el que un mecenes agrupa un grapat de poetes  i artistes en una ciutat que anomenen Keats.

Les tombes del temps

Es troben a Hyperion. Unes ruines rodejades de misteri. Envoltades de camps "antientròpics" que produèixen pertorbacions espai-temporals. Sembla que les ruines estàn permanentment viatjant cap enrera en el temps.

L'Alcaudó

Sol aparèixer a prop de les Tombes del temps. És una entitat provinent del futur. Una mena de golem/terminator amb una armadura de punxes, que també es anomenada "Senyor del Dolor" pels adoradors de l'esglèsia de l'Alcaudó. L'èsser es dedica a matar sense saber el motiu concret. Diu la llegenda que 7 peregrins aniràn a cercar-lo i només un sobreviurà amb el seu desig complert.

Nacidos de la Bruma 1: El imperio final

Brandon Sanderson és l'escriptor de fantasia de moda des de fa uns anys. Prolífic com el que més. Porta poc més de 10 anys i ja ha escrit més de 20 novel·les de fantasia de gran nivell. La seva declaració d'intencions és renovar el gènere fantàstic. Afirma que, aquest gènere, es trobava estancat en l'arquetip de l'heroi de Campbell del qual ja vaig parlar en un altre post fa molt de temps. Doncs que si, que la fantasia segueix sempre el mateix patró i que si no es dota d'aires nous, la gent l'avorrirà i el gènere morirà. 

Que és prolífic està molt clar. Només cal passejar una estona per Gigamesh i contar quants llibres de Brandon Sanderson hi ha, sobretot editats per Nova.

Jo personalment em resisteixo a llegir fantasia, excepcions al marge. Mira no sé, soc més de ciència ficció. Però ja tenia la sensació que m'estava perdent una gran part important de la literatura fantàstica, ara que sembla que la ciència ficció va de baixa. (només cal mirar les estanteries de les llibreries i veure com han canviat les coses. Fa temps que la secció corresponent de l'Abacus hi havia un 80% de CiFi i un 20% de Fantasia. Ara aquest percentatge s'ha invertit). Consti que ja havia llegit la primera part d'una altra nissaga seva, també de fantasia, la dels Reckoners. Tot i que és d'un caire més superheròic, realment ara veig que l'estructura és molt semblant. 

Així doncs, ara m'he llegit una de les seves primeres novel·les que també és el principi de la seva més famosa nissaga. Mistborn ("Nacidos de la Bruma 1: El imperio final").

Si hagués d'emetre un judici breu, diria que si, que m'ha agradat. M'ha fet flipar? No. Potser ja em faig gran per a aquest tipus de literatura. Podria dir exactament el mateix que amb la primera part dels Reckonners. El seu estil és planer. Es llegeix molt bé. La lectura és agradablement senzilla i entra molt fàcilment. El que fa, i no sé si és una constant o no (només n'he llegit dues i a les dues fa el mateix) és establir unes regles pel que fa a la màgia/superpoders molt clares i concretes. Poc a poc, no tot de cop, integrant-ho amb la trama, et va explicant les particulars regles. Jo ho trobo un pèl artificial fins al punt que de vegades tinc la sensació que estic llegint les instruccions d'un joc de taula o quelcom similar. Si que ho intenta dissimular enmig de conversacions de personatges, però se li veu el llautó. No sé, tinc la sensació que no s'hauria d'explicar tant. Li treu realisme. A banda d'això, no es pot negar que no hi posa imaginació i talent.
La història gira al voltant de l'Imperi Final, una societat amb una estructura piramidal, al cap damunt hi trobem al Gran Legislador, el emperador i ésser més poderós que governa amb ma de ferro l'imperi. Rodejat i suportat per nobles amb les seves cases. Governen amb ma de ferro gràcies al domini de l'"alomància", l'art de generar màgia gràcies a l'ingesta i consum de determinats metalls i sotmeten a l'esclavatge al poble skaa, que es situen al punt més baix de la societat. En aquest context apareix un de
protagonistes, Kelsier, un alomàntic amb aires de lider decidit a conduir la revolució, desafiar al "Gran Legislador" i de pas venjar la mort de la seva dona. L'altra protagonista és la Vin, una noia amb poders que es obligada a ajudar a un grup de lladres de baixos fons. La Vin apunta maneres en l'art de l'alomància però no domina els seus poders ni ha descobert tot el que pot fer. El Kelsier la descobrirà i l'ajudarà a desenvolupar tot el seu potencial. Ambdós personatges treballaran en equip, amb un grup de col·laboradors, en el pla mestre de Kelsier per enderrocar l'Imperi Final.
La història resol bastants dels arcs argumentals que es plantegen, però no desvetlla tots els misteris i es guarda asos a la mànega per a les següents parts, que n'hi ha, i moltes. Només us diré que aquest juny sortirà a la venda la 6a. part de "Mistborn" (nacidos de la Bruma). No ens queda res!!!
Ah i a Hollywood ja n'estan preparant la pel·lícula, així que correu a llegir-lo abans de que no surti al cinema i us espatllin l'experiència.