El nombre del viento

Aquest és la frase que publicita el llibre. Tota una declaració d'intencions:

«He robado princesas a reyes agónicos. Incendié la ciudad de Trebon. He pasado la noche con Felurian y he despertado vivo y cuerdo. Me expulsaron de la Universidad a una edad a la que a la mayoría todavía no los dejan entrar. He recorrido de noche caminos de los que otros no se atreven a hablar ni siquiera de día. He hablado con dioses, he amado a mujeres y escrito canciones que hacen llorar a los bardos.

«Me llamo Kvothe. Quizás hayas oído hablar de mi.»

Doncs aquest fragment és el millor del llibre. No em malinterpreteu, tot el que hi fica és cert, però sembla tan evocador, tan prometedor, que t'eleva les espectatives bastant per sobre del que desprès et trobes. Amb això no vull dir que el llibre sigui dolent. De fet, inclús enganxa, però està desprovist de l'èpica que sembla emanar d'aquest fragment publicitari. (Molta publicitat per cert).

I que m'ha semblat realment? Doncs una crònica. Una única trama senzilla de la vida d'un noi que sembla ser més intel·ligent que la resta. Podriem dir que és el paradigma del viatge de l'heroi de sempre: Noi que coneix al mestre que l'hi ensenya tot i un event important l'impolsa a deixar la llar i a començar la seva aventura. Això està narrat com un flashback molt llunyà amb lo qual ho vius amb la certesa de que se'n sortirà de tot. I la trama és simple. No hi ha subtrames. Els personatges tots giren al seu voltant, convertint-lo a ell en el protagonista absolut. I ell és tan intel·ligent, tan avançat que li treu una mica d'emoció a la història.

Tot i la seva senzillesa, o potser gràcies a això, el llibre té els seus moments, teixeix un tapís d'històries evocadores (més al principi que al final) i personatges (alguns més desdibuixats que d'altres) que van desfilant per la vida del protagonista. Això si, la veritat és que es fa bastant fàcil, agradable de llegir i amè i manté l'interés fins al final.