dissabte, 13 de juliol de 2013

Star Trek into the Darkness

Tinc sentiments enfrontats respecte aquesta pel·lícula. D'una banda, penso que és una pel·lícula distreta que m'ha deixat amb ganes de més, i de l'altra, el meu costat fonamentalista Trekkie pensa que són tots uns impostors que mereixen cremar en l'infern Klingon o, com a mínim, ser tancats a les mines de la colònia penal Klingon de Rura Penthe.
A veure si puc mantenir la meva vessant radical trekkie a ratlla una estona i això em permet fer un comentari una mica objectiu sobre el film. Tot i que, us aviso que no he seguit la disciplina vulcaniana Kolinahr que elimina tot rastre d'emocions i es possible que perdi el control. A veure si me'n surto.

D'entrada, m'agradaria dir que com a film, està molt bé.  Hi ha acció a dojo, lluites, batalles, aventures. Tot i que dura més de 2 hores, passa volant, és lleuger i no es fa gens pesat. De fet, en acabar, em vaig quedar amb la sensació de que en volia més. Els efectes especials ja gairebé me'ls descuido per que estan molt bé i es dona per suposat que ho han d'estar, però quan no ho estan és nota. Fantàstic el Londres del futur. La barreja d'arquitectura de diferents èpoques. L'únic que no m'agrada, i ja va passar en el primer film, és que l'interior de la nau, en alguns moments, recorda massa a una fàbrica de les d'ara, plena de dipòsits i tubs. És que es veu que ho és. M'hi vaig fixar a la primera part i ara no puc evitar veure una fàbrica. Per sort, aquest cop no es veu tants cops, però encara n'hi ha. Això no havia passat mai, ni a les sèries, i això que tenien molt menys pressupost. Així que s'han de mencionar com a mínim. El 3D no està gens malament. Durant tot el film hi han detalls en 3D.

Els actors estan bé, a destacar el magnífic Khan (Benedict Cumberbatch, el recordareu com a Sherlock a la sèrie de la BBC) amb el qual arribes a simpatitzar, i a "entendre" per que fa el que fa. Els altres actors habituals reprenen els seus rols i els refermen, però estan consolidant nous personatges.  L'Spock no és l'Spock, és un vulcanià això si, però no és l'Spock. I per si algú ho dubta allà surt l'autèntic per a fer-ho més palès si cap. En Kirk, bé, no és el William Shatner. El doctor McCoy el trobo un pel exagerat com a rondinaire, sembla més una paròdia de l'autèntic. On es veu més és en l'Scotty, que no té res a veure amb la personalitat del seu alter-ego. Però en general no vull dir que no ho facin bé, només que em sembla que estan desenvolupant una personalitat pròpia. I això està bé i ha de ser així. Tot i que conserven els noms, evidentment no són els autèntics.

Les relacions entre ells volen ser com a Star Trek: The Old Series (A partir d'ara ST:TOS per abreujar) però no me les acabo de creure. Intueixo que a la sèrie dels 60 hi havia un ingredient subtil, fora de guió, fruit de l'amistat entre els actors. Una química pel fet d'haver estat tant de temps junts. Aquí, tot i que es sobre-enten que han passat molt de temps plegats en moltes missions i que han desenvolupat una amistat, no hi veig la mateixa química. No hi ha hagut cap sèrie per consolidar les relacions. I això és un problema, per que la trobo artificial. Però no s'hi pot fer res en aquest punt.

Les referències a l'antiga Star Trek són contínues. I això està bé i no ho està. Per als trekkies és un al·licient més, però alhora, et fa comparar contínuament amb el passat. I és que, tot i que, els sons, l'ambientació, els uniformes, et recorda a la nissaga, la forma de ser, la forma de comportar-se que tenen els personatges no és pròpia d'Star Trek. Sembla que hagin sortit d'un film d'acció actual qualsevol, per exemple, "La jungla 4" a un univers que no és el seu. Ningú es comporta com ho feien ni els de la sèrie clàssica ni els de la nova generació. Ni amb la solemnitat, ni amb la professionalitat, ni amb la il·lusió. Algú s'imagina l'antic Scotty insultant en Kirk? Ningú es creu que aquests són exploradors. Star Trek era meravella per allò que ens es desconegut. Veies la il·lusió d'un nen reflectida en el futur. Aquí veus una altra actitud. Ja d'entrada, la resolució del primer problema, veus una puntada al fetge de les regles de la Federació. Tota una declaració d'intencions. El director ens està dient, "ei, aquí mano jo, amb l'autoritat que em confereix un primer film d'èxit, les coses les faré a la meva manera".

A partir d'aquí podeu trobar spoilers. Avisats esteu...


Pel que fa a l'argument, el film és una continuació de la primera part. Recordem que estem en un univers alterat en el que els esdeveniments han canviat respecte a la història de l'Star Trek clàssica. Vol ser un homenatge a Star Trek II: La ira de Khan, en el sentit que hi ha molts elements d'aquest film, però no és un remake. Més aviat explica com canvien els esdeveniments respecte al tema de Khan degut a l'alteració que vam veure a la primera part. Podriem dir que és un "What if".

El fet de que Vulcano, el planeta d'Spock, hagi desaparegut obliga a la Federació a endinsar-se més en l'espai profund molt abans del que hauria estat. No explica quin és el motiu concret, però pot ben bé ser-ne la causa, la cerca d'un nou planeta per als Vulcanians supervivents. Això fa que alguns esdeveniments s'avencin. I un n'és la topada amb Khan, que es produeix molt abans del desijat. A Star Trek into the Darkness, l'Enterprise és a punt de començar una missió de 5 anys d'exploració de l'espai, que seria el període que vam veure a la sèrie clàssica. Durant aquest període, concretament a l'episodi 22 de la primera temporada de  ST:TOS "Space seed", l'Enterprise es troba a la deriva una nau plena de cossos en hibernació. Es tracta de Khan Noonien Singh i la seva pandilla. Un guerrer alterat genèticament que en el passat volia conquerir el món i va ser condemnat a vagar per l'espai congelat criogènicament juntament amb la resta dels seus deixebles. En descongelar-los, Khan intentarà prendre el control de l'Enterprise però en Kirk el vencerà i els deixarà a tots atrapats en un planeta deshabitat. Anys més tard, a Star Trek II: La ira de Khan, es tornaran a veure les cares. Aquest cop, lluitaran pel control d'una nova arma, un míssil desenvolupat per la doctora Carol Marcus i el seu fill capaç de generar vida. Desprès d'una lluita a l'espai entre naus, Khan es derrotat però abans de morir activa la nova arma. L'Enterprise, malmesa per la lluita, seria incapaç d'escapar de l'abast de l'explosió, ja que el motor de corvatura està espatllat. Spock es sacrifica entrant a la càmera del reactor i arregla amb les seves mans el motor per a que l'Enterprise pugui escapar. A causa d'això, Spock mor.

Com podeu veure, hi ha molts elements que trobem en aquest film i que recorden a ST II. El fet d'avençar l'exploració de l'espai profund, fa que trobin abans la nau de Khan. Però ho farà l'almirall Marcus, no en Kirk. Que voldrà utilitzar en Khan contra els Klingon. Trobem aquí també a la doctora Carol Marcus,  la filla de l'almirall, amb qui es evident que en Kirk tindrà una relació amorosa. Els míssils ens evoquen aquells de ST II que duien el cos sense vida d'Spock i l'arma "genesis". L'escena de la mort d'Spock la trobem aquí també, exactament igual però amb els papers invertits.

En aquest sentit, continua sent molt enginyós el guionista, en adaptar els esdeveniments al seu nou univers alterat, però a l'hora recordar-nos el vell. Crea, d'aquesta manera, una cosa nova per a nous aficionats i el públic en general, al mateix temps que dona als fans més antics records de l'altra sèrie. El públic en general serà transparent a les referències però s'ho passarà bé amb un film fresc, renovat i divertit. I el fan es divertirà a més captant més referències que la resta de mortals.

És hora d'acceptar la realitat. La Star Trek clàssica no tornarà, però sempre és allí per a qui la vulgui gaudir. Jo m'apunto a aquesta nova nissaga que recorda a Star Trek, però tenint clar que ja no és el mateix.