Brandon Anderson és un escriptor de fantasia de nova fornada d'allò més prolífic. Amb poc temps he vist omplir les estanteries de les llibreries del gènere amb un munt de títols seus. La seva especialitat són les trilogies de Fantasia. Diuen que és un cop d'aire fresc en el gènere que necessitava de fa temps. Sortir de l'arquetip del camí de l'heroi en el qual la fantasia porta molts anys enclaustrat era quelcom que el gènere necessitava. També diuen que la fantasia és troba en alça ara que la Ciència Ficció perd empenta (d'això m'agradaria parlar-ne, però com diu aquell, això serà una altra història explicada en una altra ocasió).
El cas és que el primer que he llegit de Brandon Anderson ha estat la primera part de la trilogia Reckoners: Steelheart. La premissa és la següent: Un bon dia, un cometa apareix al cel de la Terra. L'anomenen Calamity. Sembla que degut a la seva aparició, alguna gent comença a desenvolupar poders especials, i es converteixen en el que podríem qualificar de totes totes com a super-herois. El problema és que no n'hi ha ni un que tingui bones intencions. A diferència d'altres universos tipus Marvel o DC, on sempre trobem la contrapartida superheròica, aquí això no passa. No se sap si, la transformació n'és la causa o és la pròpia natura de l'home la que fa que es corrompin sempre. El cas és que els èpics (així és com els anomenen) no tenen rival. En aquestes circumstàncies, només un grup de resistents anomenats els Reckonen són els que lluiten com poden contra l'estructura de poder que han forjat els èpics sota la seva influència. D'altra banda, els èpics tenen un punt feble que anul·la els seus poders i que intenten mantenir en secret per raons obvies. Evidentment els èpics lluiten entre ells pel control del món. Entre aquests ens trobem a un dels més poderosos, Steelheart, que sembla ser completament invulnerable i s'ha fet el rei de la ciutat de Nova Chicago. El nostre protagonista però, és l'únic testimoni viu que queda del punt feble d'Steelheart i ha dedicat tota la seva vida a dissenyar un pla per a venjar la mort del seu pare a mans de l'èpic. Ha arribat l'hora de la veritat.
Aquest és el punt de partida de la novel·la. L'estil és senzill, dinàmic i fresc. Es llegeix molt ràpid i es digereix amb facilitat. He tardat menys d'una setmana en llegir-lo i això que a mi em costa, ja que acostumo a llegir a darrera hora del dia, abans d'adormir-me i si la lectura és espessa no aguanto pas gaire. No ha estat aquest el cas. Tens la sensació de que està pensat per a passar-ho fàcilment a guió d'una superproducció de Hollywood, plena d'acció i efectes especials.
Quin és el problema? Realment no n'hi ha cap, tot depèn de les expectatives. Si el que vols és una novel·la lleugereta per desengrassar amb una mica de misteri, girs inesperats, superpoders i acció, aquesta és la teva. Ara bé, jo m'esperava quelcom amb més fons. No sé, potser és que em faig gran, però m'ha semblat tot plegat massa planer, unidimensional, sense xixa, ni fons. What you get is what you see.
