Gigamesh Revival (1a. part)

 El cap de setmana passat vaig assistir a la inauguració del nou local de Gigamesh de Barcelona: la llibreria de Ciència Ficció i Fantasia més important d'Europa. Tan important és? doncs almenys per a mi si, i vist la quantitat de gent que hi havia el dia de la inauguració, per a molta gent també. Intentaré explicar perquè.

Bé, jo no soc de Barcelona, soc de Lleida, i Gigamesh ha estat visita obligada durant molts anys cada cop que he tingut la mínima oportunitat d'arribar-me a la capital catalana. Perdoneu si començo a explicar "batalletes d'abuelo" però quan hi ha esdeveniments com aquest me n'adono que el temps passa molt ràpid i que ja es van acumulant els anys.

Tot va començar... bé, gairebé ni tan sols recordo com va començar. D'entrada soc incapaç de situar en el temps concretament quan va ser. Per sort, si que recordo el primer que hi vaig comprar: La revista oficial del club de fans d'Star Trek. Permeteu-me doncs que ara faci un exercici d'arqueologia friki: En aquell fascicle concretament

parlaven del magnífic episodi de "Star Trek: La nova generació" en el que el capità Picard es transformat en un Borg ("El millor d'ambdòs mons"). Això era el cliffhanger entre la 3a. i la 4a. temporada que s'estava emetent en aquells temps als USA, i que, aquí, a les nostres contrades, encara no havíem ni olorat. La primera part es va poder veure als USA el juny de 1990 i la segona part al setembre, així que, estimo que la meva primera visita a Gigamesh es va produir en algun moment de l'estiu de 1990 o posterior. 

O sigui que eren els 90. Jo rondava la vintena. Era una època sense internet, en que l'aficionat al gènere se les veia i se les desitjava per aconseguir material de merchandising. En que les novel·les de ciència ficció que es podien trobar a les llibreries es limitaven a bestsellers com ara Isaac Asimov o Arthur C. Clarke i pocs més. Eren anys en el que l'aficionat (com ara  jo) comprava amb deliri revistes per seguir l'actualitat del gènere, que sorgien de tant en quant i que desapareixien amb prematura facilitat (starlog, blade runner, etc..). És en aquest context, i no recordo ben bé com, potser en alguna d'aquestes revistes, on vaig veure per primer cop l'anunci de Gigamesh, una botiga de Barcelona dedicada a la ciència ficció i temes col·laterals.  Suposo que, em devia picar la curiositat. Una botiga d'aquest estil i relativament aprop, s'havia d'investigar. El fet de tenir familiars a BCN feia que les visites a la ciutat fossin, si no moltes, almenys de certa freqüència. I en alguna d'aquestes ocasions em devia decidir a localitzar la botiga. 

"Va ser com descobrir el Sant Grial del frikisme."

No recordo gran cosa de la primera visita, en quant a que hi vaig veure, a banda del que he anomenat abans. Les múltiples visites al llarg dels anys han solapat els records. Però el que si recordo és la sensació d'estar flipant mentre era allí dins. I és que TOT ALLÒ QUE M'AGRADAVA I QUE NO PODIA TROBAR ENLLOC, ERA ALLÍ!!!. Recordo que, per mi,  va ser com descobrir el Sant Grial del frikisme. Imagineu algú que va pel desert, mig mort de set, i de sobte, es troba un oasis amb fonts que treuen tot tipus de begudes (alcohòliques també). Però no només això. Aquell descobriment per a mi va significar quelcom més: la confirmació de que NO ESTAVA SOL!. Efectivament, no era l'únic boig que li agradava tot allò. Aquell lloc era l'evidència de que, allà fora, hi havia tota una comunitat que compartia les meves aficions. Que vivia les mateixes experiències que jo amb la mateixa il·lusió. 

Des dels 90 fins avui, el sector a la zona de Ronda Sant Pere ha crescut. Més botigues han anat apareixent dedicades a temes col·laterals com ara còmics, merchandising, jocs de taula, rol, etc.. formant el que avui en dia s'anomena popularment com el "triangle friki". De visita obligada cada cop que trepitjo Barcelona.

Al llarg d'aquests anys, he fet moltes visites llampeg a BCN amb amics EXCLUSIVAMENT per anar a aquesta zona. Desprès de cada visita, he sortit d'allí carregat com un ruc, ple de llibres del Gigamesh, còmics del Norma Còmics i figuretes de Star Wars d'"Alien el octavo coleccionista" i això si, un xic més pobre, però, també un xic més content. He passat molt bones estones per allí amb amics, recorrent les prestatgeries d'aquelles botigues, tot comentant la jugada.

A l'antic Gigamesh, hi he comprat "tones" de llibres, col·leccions d'editorials que havien tancat, a preus ridículs. Recordo un cop, un amic em va encarregar que li comprés algun llibre. Imagineu-vos la seva sorpresa quan enlloc d'un, li vaig dur un munt de llibres de la col·lecció de Conan, a 200 pts cadascun. 

Un dia, a l'antic Gigamesh vaig coincidir per casualitat amb un conegut de la feina. Pel fet de trobar-nos allí vam saber que compartíem les mateixes aficions.  Gracies a això va començar una amistat que encara dura.

Recordo haver visitat l'antic Gigamesh desprès d'assistir a una convenció dels membres del club de fans d'Star Trek de Catalunya.

A l'antic Gigamesh també vaig assistir a la signatura de llibres del George R. Martin, quan encara Game of Thrones era una saga literària de 4 volums i només els aficionats la coneixien.

Finalment, recordo haver-hi portat a la meva parella, per a ensenyar-li el lloc. Una mica com si li digués "Veus, això és el que m'agrada a mi." (pel que veig no es va espantar, per sort).

Ups, paro que m'estic ficant nostàlgic... Tenint en compte tot això, com no havia d'assistir a la inauguració de la nova botiga?. Era ineludible la meva cita amb el destí.

(continuarà...)

Segon origen.

Aquests dies s'ha començat a rodar la pel·lícula adaptació de "Mecanoscrit del Segon Origen", la novel·la de Manuel de Pedrolo. I ho estan fent aquí a Lleida, al costat de casa. No, no és una metàfora, literalment AL COSTAT DE CASA.
Aquí us deixo unes quantes imatges del rodatge:

18 de desembre del 2015

                                           Aquesta és la data.                                         

                                              Quina data? Us preguntareu.                                                            

                                                  La de la fi del món?                                              

                         És potser l'assenyalada pel calendari Maya actualitzat?                         

                                           No. Res d'això. És quelcom més important.                         

        És la data d'estrena de l'episodi VII d'Star Wars.        

                         Així que, ja ho sabeu.                

                  Sincronitzeu els rellotges.                

                    Reserveu-vos aquell dia.                

Desfeu-vos de sopars de feina de Nadal, d'amics invisibles i demés   

            "tradicions" pròpies de l'època pre-nadalenca.           

El compte enrere ha començat i el temps passa   

      volant, ni que sigui               

              en una galàxia llunyana, molt         

               llunyana…                

Breaking Bad

Si fa uns dies m'haguessin preguntat sobre  Heisenberg, haguès dit que va ser un científic premi Nobel de física pel seu famós principi d'incertesa. Ara però, les coses han canviat. Ara el nom i la fama se l'ha apropiat un personatge carismàtic d'aquests que surgeixen de tant en tant a la TV, i que esdevenen de culte: Heisenberg, a.k.a. Walter White, el protagonista de Breaking Bad, la sèrie de culte del moment...

  Ara deu fer unes 48 hores que he acabat de veure-la i el meu cap encara està intoxicat pel consum massiu de meta-anfetamina blava d'una puresa de gairebé un 99%. Com he arribat a aquest punt? Millor comencem pel principi...

 Fa uns quants anys (concretament 5) Vince Gilligan va començar el projecte de Breaking Bad. En aquells moments no em vaig interessar massa per la serie. El tema no em va atreure d'entrada. El protagonista, Walter White, és un professor de química, pare de  familia, amb una dona embarassada i un fill amb lleugera paràlisi cerebral. L'home segueix una vida més o menys anodina i normal, fins que li detecten un càncer de pulmó. Això l'impulsarà a  que necessiti recollir diners per al tractament i a més, ofegarà l'economia familiar posant en perill el futur dels seus fills. 

Un dia, presencia com el seu cunyat, un agent de la D.E.A. dur a terme una batuda a un laboratori de Meta-anfet

amina i veu fugir del lloc dels fets en Jesse Pinkman, un ex-alumne seu del lloc dels fets. 

Aleshores, se li acut que, qui millor que ell, que en altres temps fou un brillant químic, per a dedicar-se a "cuinar" Meta-anfetamina i així guanyar ràpidament els diners que necessita. Però desconeix com funciona el complexe món del tràfic de drogues i necessitarà suport. Per això es posa en contacte amb Jesse Pinkman, el seu ex-alumne, per a que forjar-hi una aliança. A partir d'aquell moment, en W. W. comença una procés que farà sortir a la superficie aspectes ocults i obscurs de la seva personalitat que ni ell mateix coneixía.

Més o menys aquests és el plantejament de la sèrie. He de confessar que les primeres dos temporades de les 5 que en té (acaba de finalitzar fa poc), se'm feia costa amunt. El tema de la drogadicció sempre m'ha fet bastant pal. Em fa llàstima veure tot aquest món i no m'agrada veure'l. I aquest aspecte és molt present en les primeres temporades de la sèrie. És per això que em costava. També s'ha de tenir en compte que és pot seguir amb un ull a la TV i l'altre tapat, ja que no és una serie d'acció on sigui important prestar una atenció constant. 

Però a partir de la 3a temp. diria jo, la sèrie va guanyant en interès, i m'atreviria a dir de forma exponencial. Creieu-me que val la pena arribar-hi. En alguns aspectes em recorda a Dexter, en el sentit que el prota ha de compaginar una vida familiar normal amb les seves activitats criminals. I això no resulta pas senzill. Però a diferència de Dexter, al principi la seva vida familiar no és una cortina de fum. És autèntica. Ell no neix criminal, s'hi va convertint. Tampoc és un professional, podriem dir que és un amateur que ha descobert que se li dona bé, que ha trobat la seva vocació. La seva oportunitat de destacar. Un altre punt que l'allunya de Dexter és el guió. A les darreres temporades de Dexter costa justificar cada cop més el comportament d'alguns dels seus personatges i moltes decisions de guió en general. Aquí tot està molt ben justificat i tot quadra fins al darrer episodi, El comportament del protagonista i de tots els personatges resulta, en tot moment, comprensible i coherent. Fins al punt que, entens perquè dur a terme les accions moralment reprobables i et tempta a justificar-lo amb l'excusa de que no tenia més remei. En W.W. s'acaba convertint amb el perfecte manipulador, que juga amb tot el qui l'envolta, incĺús amb el mateix espectador. A més, les situacions sempre al límit que el seu nou negoci li planteja les va sortejant amb una gran habilitat, de forma brillant i intel·ligent, i això fa descobrir la seva faceta de gran estratega, però també posa de manifest que no té el més mínim escrúpol moral per sortir-se'n amb la seva. Farà el que calgui, passant per sobre de qui calgui.

Però la sèrie no és nomès d'un personatge, (interpretat brillantment per Bryan Carston per cert) . Si ha tingut èxit és, en bona part, gràcies al carisma de tots els personatges que l'acompanyen. El seu "soci", en Jesse Pinkman, un ex-alumne seu, ionqui i traficant de meta, que creix i madura al llarg de la sèrie. El cunyat: un agent de la D.E.A., una mica fatxenda, però molt bó en la seva feina. La seva dona, Skyler, es veu sotmesa a la "tormenta" emocional que implica seguir al costat del seu marit i s'adapta tan bé com pot a les circumstàncies. La seva germana, la dona d'en Hank.  En Gustavo Fring, el rei del narcotràfic que s'amaga sota l'aparença d'un home de negocis afable i seriós. En Saul Goodman, l'advocat sense escrupols. En Mike, en guarda-espatlles, assessor d'en Gustavo Fring. La familia Salamanca, els narcos de l'altre costat de la frontera, etc... Cap d'ells ens deixaràn indiferents, proporcionant-nos en algun moment o altre, imatges que ens quedaran gravades a la retina. I és que és una sèrie plena de moments que recordaràs, bé per la seva duresa o pel seu impacte emocional.

Podria estar escrivint i escrivint sobre aquesta sèrie. Només us diré que, la primera temporada és la més curta, consta de 7 episodis perquè va coincidir amb la vaga de guionistes, la resta en tenen 13, excepte la 5a., que és la darrera, que en té 16. La 4a temporada la vaig veure en una setmana i la 5a que és la més llarga (16 episodis), en un cap de setmana i un dia. Actualment, estàn doblats al castellà fins a l'episodi 5x13. La resta els vaig  veure en anglès. 

En definitiva, una sèrie que s'ha de veure si o si, ja que ha passat a formar part de la subcultura i ha afegit alguns personatges més a la gran familia de mites de la T.V..

Zombiaventura

Aquest dissabte vinent, coincidint amb la festivitat de Tot Sants, al poble d'Aitona (Lleida) els morts s'aixecaran de les seves tombes i vagaran per la zona famèlics de la vostra carn i dels vostres cervells. Així que ja ho sabeu, si us fan por els zombis i he de travessar aquestes contrades, tanqueu ben bé les finestres del cotxe, no baixeu a fer un pipi a la vorera, i no freneu per res del món.
Ara bé, si esteu farts de veure "The Walking Dead", us creieu molt experimentats en el tema zombi i voleu anar un pas més enllà, experimentar en la pròpia carn (mai millor dit) que es sent al vell mig d'un apocalipsi zombi, ja sabeu on heu d'anar.
I és que la nit del 2 al 3 de novembre, al poble d'Aitona es celebra l'esdeveniment que anomenen  Zombiaventura. Deunidó quina una que es muntarà. És representarà una situació d'apocalipsi zombi acotada en un terreny al costat del poble a una escala increïble. Es tracta d'un joc en rol en viu, en el que hi ha gent que fa de Zombis i gent que participa com a supervivents. Fins a 400 participants i 150 zombis.
Si voleu fer de supervivents heu de formar un grup de 5 amics. El preu és de 60 euros. L'objectiu,  a banda de sobreviure, evidentment, és localitzar cadascuna d'unes estacions situades en el terreny, seguint les pistes que donen una sèrie d'actors que anireu trobant a mesura que localitzeu cada estació. Aquell que faci més punts guanyarà el joc si arriba al punt d'evacuació. Es tracta d'arribar a un punt en el qual us esperarà la vostra via de fugida que escolliu prèviament: un helicòpter, un globus o un geep. Aquest serà el vostre premi. Un viatge amb el mitjà de transport que escolliu.
Però si voleu també podeu participar com a Zombi, per la meitat de preu. Sereu degudament caracteritzats per membres de l'organització o podreu anar-hi així des de casa si desitgeu.
Podeu pensar, com ho faran perquè això no és surti de mare? Doncs imagino que ho tenen ben pensat i no és el primer cop que ho organitzen. Tenen tota una munió d'actors que s'integra en l'acció i gent que s'encarrega de l'organització i de que tot vagi com ha d'anar. D'una banda, els grups de supervivents tenen un lider que du el mapa. Si es infectat perdreu el mapa, així que millor guardar-lo bé. Per l'altra, els zombis no poden córrer i sempre van en grups. Un actor membre de l'organització els guia i mana. Només que et fregui un zombi ja estàs infectat. En aquest moment t'has de treure un mocador de color que portaràs al braç i dur-lo a la ma, indicant que has estat infectat i per tant eliminat del joc. En tornar al punt de sortida pots escollir o abandonar el joc o bé, reintegrar-t'hi com a zombi.
Bé, no m'estendré més sobre les regles. Si voleu més informació la trobareu tota a la plana web de l'organització.  Allí hi trobareu, la història de fons, les bases detallades, com apuntar-s'hi etc...

Aquí la teniu: zombiaventura

I aquí l'entrevista que van concedir a LleidaTV els organitzadors:
http://lleidatelevisio.xiptv.cat/cafeina/modetv?chapter_id=114931


Per la meva banda, jo prefereixo no sortir del meu refugi antizombis. Perdoneu però s'hi està molt comòde. I si un cas aneu tirant i tal, ja us agafaré. Bé us he de deixar, em sembla que truquen a la porta. Si que piquen fort, deuen tenir molta pressa. Deu ser el veí, abans he sentit que no es trobava gaire bé. M'ha semblat sentir abans que l'havia mossegat alguna mena d'animal, però no ho he acabat d'entendre bé. En fin, als que hi participeu, bona sort, pringats. Vaig a obrir la porta a veure que volen aquests.

Benvinguts a la Federació

A la plana web startrek.com hom pot comprar una figura d'Star Trek molt especial. No es tracta del capità Picard, ni Riker, ni Spock, ni la Troi, ni la doctora crusher, ni en Data. No. Ets tu. Si, tu mateix qui pot convertir-se en un personatge d'ST:TNG i en un element de decoració per a la teva estanteria.  Imagineu una figura teva amb l'uniforme de la Federació. El somni de qualsevol friki.

El procés comença seleccionant el gènere:

A continuació, podem triar entre 3 poses: una amb el phaser apuntant, l'altra en posició de descans amb les mans enrere i l'altra manipulant el tricorde. Amb quina us imagineu més?












Tot seguit, triem el cos. En funció del cos, el color de l'uniforme canviarà. Groc, operacions, blau, ciència, roig comandament. 















Desprès podem triar l'escalafó. En realitat simplement és el nombre de botons que porta a la solapa. Només un expert en Star Trek sabrà veure la diferència, però fa gràcia.

 Podem triar el pes i l'alçada entre tres valors.












Ja arribem quasi a la fi del procés. Només resta pujar un parell de fotos. Una de perfil i una de cara, seguint els consells que ens indica.

I finalment, podem indicar un missatge personalitzat per a la base.

Avui en dia, les impressores 3D permeten un disseny personalitzat. De fet, ja ho vam veure en un episodi de "The Big Bang Theory" i no els va sortir gaire bé. Però aquest lloc sembla seriós i és la web oficial d'Star Trek. Això si, vigileu amb les fotos. No us hagueu de quedar amb una figura vostra d'Star Trek amb un ull tancat o el cap tort.

Gravity o soc un 3Disminuït?

Si, Gravity és un film que està molt ben fet. Té una ambientació de l'espai de 10. Tot i que hi ha mil blogs en els que podreu trobar mil i un errors científics (que per cert només molesten als més hard-science) la pel·lícula està molt bé. El guió no et deixa respirar. Els efectes especials són perfectes, etc... Però això ja ho heu pogut llegir en molts altres espais d'internet. Jo he vingut aquí a parlar del 3D:

 Se'm va dir que aquest film s'havia de veure en 3D. Se'm va dir que era el millor 3D des d'Avatar. Se'm va dir que inaugurava una nova època del cinema en el que el 3D s'integrava amb l'acció a la perfecció, fins al punt que en un futur no tindria sentit veure la pel·lícula sense el 3D igual com no s'enten Casablanca sense so o Matrix sense efectes. 

Així que vam anar de cap al 3D tots disposats a veure quelcom espectacular. Bé, comença el film, i la sensació de 3D no arriba. Primer penso que potser perquè encara no es veu cap objecte prou proper. La terra és massa lluny per a donar sensació de profunditat. Ben aviat apareix el transbordador i els astronautes donant voltes per fora, amb el clar propòsit per part del director de provocar un ohhh en veure aquells objectes flotant davant nostre (suposo) en 3D. Res més lluny de la realitat. Jo no veig cap 3D :-( . Potser més endavant? Em toco les ulleres 3D per veure si és que les porto mal col·locades, les cabrones. Això de dur ulleres és un conyàs. Els reflexes que es formen a l'espai entre les ulleres normals i les 3D molesten i fan forçar la vista. El film avança. Per sort es prou interessant i emocionant de per si. Però de tant en quant, em treu del film el pensament del 3D absent. Un llàpis dins de l'estació espacial que s'acosta a mi, és un pobre bagatge per a un film així.

S'acaba la pel·lícula. Les cares no són de flipar precisament. Jo no he vist cap 3D espectacular. Faig una petita enquesta entre els 4 i algú em concedeix que el 3D de Star Trek into Darkness era millor. No puc estar més d'acord amb aquesta valoració. Que ha passat doncs?
Hi ha quelcom que no em quadra. Altres cops el 3D ha estat pobre i ho he corroborat. Però en aquest cas, hi ha testimonis que diuen haver presenciat un 3D espectacular. Com és possible? Potser hi ha cinemes amb tècniques de 3D de millor qualitat? Però jo he gaudit en altres ocasions de films en 3D en el mateix cinema de la meva localitat.
A més, hi ha testimonis que diuen haver flipat amb el 3D al mateix cinema, escenificant-ho amb la típica gesticulació de voler caçar amb les mans objectes que aparentment surten de la pantalla ¿? Res a veure amb el que vam presenciar.
En aquest punt penso que tinc algun problema visual que m'impedeix gaudir del 3D si no completament, almenys no tant com jo desitjaria. Investigant una mica per Internet, veig que els que tenen estrabisme poden tenir dificultats per percebre l'efecte 3D. Tanmateix jo tinc miopia i estigmatisme. I repeteixo, he vist altres films en 3D. Recordo haver flipat amb Avatar... almenys al principi del film... i a Gravity no vaig ser l'únic que va quedar decebut.

Aleshores, no ho entenc!!!!!! Algú m'ho sap explicar??