Nacidos de la Bruma 1: El imperio final

Brandon Sanderson és l'escriptor de fantasia de moda des de fa uns anys. Prolífic com el que més. Porta poc més de 10 anys i ja ha escrit més de 20 novel·les de fantasia de gran nivell. La seva declaració d'intencions és renovar el gènere fantàstic. Afirma que, aquest gènere, es trobava estancat en l'arquetip de l'heroi de Campbell del qual ja vaig parlar en un altre post fa molt de temps. Doncs que si, que la fantasia segueix sempre el mateix patró i que si no es dota d'aires nous, la gent l'avorrirà i el gènere morirà. 

Que és prolífic està molt clar. Només cal passejar una estona per Gigamesh i contar quants llibres de Brandon Sanderson hi ha, sobretot editats per Nova.

Jo personalment em resisteixo a llegir fantasia, excepcions al marge. Mira no sé, soc més de ciència ficció. Però ja tenia la sensació que m'estava perdent una gran part important de la literatura fantàstica, ara que sembla que la ciència ficció va de baixa. (només cal mirar les estanteries de les llibreries i veure com han canviat les coses. Fa temps que la secció corresponent de l'Abacus hi havia un 80% de CiFi i un 20% de Fantasia. Ara aquest percentatge s'ha invertit). Consti que ja havia llegit la primera part d'una altra nissaga seva, també de fantasia, la dels Reckoners. Tot i que és d'un caire més superheròic, realment ara veig que l'estructura és molt semblant. 

Així doncs, ara m'he llegit una de les seves primeres novel·les que també és el principi de la seva més famosa nissaga. Mistborn ("Nacidos de la Bruma 1: El imperio final").

Si hagués d'emetre un judici breu, diria que si, que m'ha agradat. M'ha fet flipar? No. Potser ja em faig gran per a aquest tipus de literatura. Podria dir exactament el mateix que amb la primera part dels Reckonners. El seu estil és planer. Es llegeix molt bé. La lectura és agradablement senzilla i entra molt fàcilment. El que fa, i no sé si és una constant o no (només n'he llegit dues i a les dues fa el mateix) és establir unes regles pel que fa a la màgia/superpoders molt clares i concretes. Poc a poc, no tot de cop, integrant-ho amb la trama, et va explicant les particulars regles. Jo ho trobo un pèl artificial fins al punt que de vegades tinc la sensació que estic llegint les instruccions d'un joc de taula o quelcom similar. Si que ho intenta dissimular enmig de conversacions de personatges, però se li veu el llautó. No sé, tinc la sensació que no s'hauria d'explicar tant. Li treu realisme. A banda d'això, no es pot negar que no hi posa imaginació i talent.
La història gira al voltant de l'Imperi Final, una societat amb una estructura piramidal, al cap damunt hi trobem al Gran Legislador, el emperador i ésser més poderós que governa amb ma de ferro l'imperi. Rodejat i suportat per nobles amb les seves cases. Governen amb ma de ferro gràcies al domini de l'"alomància", l'art de generar màgia gràcies a l'ingesta i consum de determinats metalls i sotmeten a l'esclavatge al poble skaa, que es situen al punt més baix de la societat. En aquest context apareix un de
protagonistes, Kelsier, un alomàntic amb aires de lider decidit a conduir la revolució, desafiar al "Gran Legislador" i de pas venjar la mort de la seva dona. L'altra protagonista és la Vin, una noia amb poders que es obligada a ajudar a un grup de lladres de baixos fons. La Vin apunta maneres en l'art de l'alomància però no domina els seus poders ni ha descobert tot el que pot fer. El Kelsier la descobrirà i l'ajudarà a desenvolupar tot el seu potencial. Ambdós personatges treballaran en equip, amb un grup de col·laboradors, en el pla mestre de Kelsier per enderrocar l'Imperi Final.
La història resol bastants dels arcs argumentals que es plantegen, però no desvetlla tots els misteris i es guarda asos a la mànega per a les següents parts, que n'hi ha, i moltes. Només us diré que aquest juny sortirà a la venda la 6a. part de "Mistborn" (nacidos de la Bruma). No ens queda res!!!
Ah i a Hollywood ja n'estan preparant la pel·lícula, així que correu a llegir-lo abans de que no surti al cinema i us espatllin l'experiència.

El problema de los tres cuerpos de Cixin Liu

Avui en dia, desprès de tot el que hem viscut els que ja tenim una edat, cada cop resulta més difícil que et sorprenguin amb algun argument de novel·la de ciència ficció. Doncs he d'admetre que aquest ho ha aconseguit. Potser per què l'autor és xinés i això li confereix una perspectiva nova del món. Per aquest motiu aquest llibre representa una bufada d'aire fresc en el panorama actual. Va guanyar el premi Hugo 2015. És un llibre que es llegeix fàcilment, tot i que inclou alguns conceptes de ciència ben complexes. Es llegeix ràpid. Potser el que m'ha resultat una mica liat són els noms dels protagonistes (xinesos clar) que tot i ser alguns monosílabs (o potser per això) em confonien amb certa facilitat.

L'argument m'ha resultat força estimulant: Que passa quan de sobte, les lleis de la física deixen de funcionar. Les investigacions científiques arreu del món deixarien de tenir sentit? Com es relaciona aquesta crisi amb un joc de realitat virtual dissenyat per a resoldre el problema matemàtic dels tres cosssos? Que passa a una base secreta construïda al cor de la xina comunista del final del segle XX amb una gegantina antena de microones?.

Aquest llibre és la primera part d'una trilogia. Tan de bo que les altres parts estiguin al nivell d'aquesta. A veure si les traduccions arriben aviat.

Star Trek. La Ciudad al Borde de la Eternidad de Harlan Ellison

Un altre còmic digne de menció que ha sortit aquest mes de novembre és "Star Trek. La ciudad al borde de la eternidad". Es tracta de l'adaptació al paper d'un episodi d'Star Trek que sempre es troba en el top five de tots els episodis de la sèrie clàssica (per exemple a la meva llista). I no és inmerescuda la fama.  No en va, va guanyar un premi Hugo de l'època (prestigiós premi del món de la Ciència Ficció). L'episodi en qüestió estava guionitzat per Harlan Ellison, un escriptor de reputada fama.

Sembla ser que el guió original de Harlan Ellison no es va poder dur a la pràctica tal qual estava. D'una banda el pressupost no donava, i de l'altra s'allunyava una mica dels paràmetres habituals de la sèrie. Així doncs es va quedar en una versió retallada. Aprofitant que enguany es celebra el 50é. aniversari d'Star Trek es van aliar novament Harlan Ellison i el dibuixant J. K. Woodward per a fer aquesta meravella. Aquest cop si, sense cap limitació en el guió. El dibuix, molt realista, està fet amb un estil de novel·la gràfica. Sembla talment com si veiessis un episodi de Star Trek. Els caràcters principals, Spock i Kirk estan molt ben fets. L'únic però el ficaria en algunes pàgines que trobo un pèl confuses i no deixen gaire clar que és el que dimonis està succeint. Interessant també els múltiples easter eggs, homenatges i cameos que podem trobar al còmic i que a les darreres pàgines s'expliquen. Per exemple, algun personatge és el Harlan Ellison mateix, o alguns cartells són títols de contes de l'escriptor. Podem trobar un recull de tots els cameos a les darreres planes del còmic. També hi podem trobar la història de la creació del còmic i unes paraules de Harlan Ellison al respecte.
Sens dubte, una bona manera de retre un merescut homenatge, a l'hora que es restaura el guió original, al millor episodi (per mi) de la sèrie clàssica.

Nou Còmic de Back to the Future

Norma Editorial acaba de treure a la venda la versió traduïda al castellà d'un còmic de Back to the Future  amb guió, almenys en part, de Bob Gale, el que va ser guionista de la trilogia cinematogràfica (que per cert, segueix a resguard de continuacions i remakes).

El dibuix no m'entusiasma però les històries, són com a petites perles que tapen forats aquí i allà en la seqüència d'esdeveniments que podem veure a les pel·lícules. 

Té la seva gràcia. Les històries són breus. No són una continuació ni una precuela, ni tenen un pes massa gran en l'univers de BTF. Son, més aviat, detalls, curiositats, petites exploracions a algunes vies de servei que es van deixar penjades en l'argument. Per exemple, podem veure perquè es va cremar la casa de Doc. Emmet Brown, o com van començar a sortir el Marty McFly i la Jennifer, etc... 

Tot plegat ajuda a complementar la història global però està tot situat hàbilment per a que no canvïi gens el cànon. I aquestes històries són cànon? Doncs l'autor fuig d'estudi una mica, quan ell mateix es pregunta sobre aquest particular en la introducció del còmic. Que per cert, val la pena que us llegiu. Bàsicament justifica perquè han enfocat el còmic d'aquesta manera i no d'una altra.

Bé, aquest és el volum no. 1. Aquest volum consta dels 5 primers números de la sèrie americana. No ho sé del cert però, basant-me en la llista d'històries publicades a USA, jo apostaria que això constarà de 5 volums.

Ha passat molt de temps des que vaig gaudir de BTF. Segurament, fa uns anys hagués gaudit més d'aquest còmic. Ara tot plegat queda una mica fora de joc.  Però l'he revisionada tants cops que no s'oblida fàcilment i m'ha fet gràcia tornar a aquesta història que tenia bastant relegada en un espai del meu cervell friki.

Movistafadors +

A mitjans del 2015, vaig contractar el Canal +. Es van presentar un parell de tècnics "raudo y veloces" per instal·lar-me el descodificador. Ja en aquell moment, el descodificador es podia considerar obsolet  ja que emprava tecnología del segle XX. Anava amb Euroconector, el que feia que la resolució que podía assol·lir era molt pobre. Endollada a aquests televisors de pantalla plana LCD (ni tan sols LED) es veia que ja era completament desfassat. Si volies quelcom més modern (amb connector HDMI) havies de pagar força més. 

Això d'entrada ja em va semblar una estafa. Des d'aleshores, han passat moltes coses. A l'agost del 2015 vaig donar-me de baixa del C+. Ningú em va venir a reclamar el descodificador. Al setembre de l'any passat Movistar va comprar el Canal Digital Plus. Jo em vaig canviar a Jazztel TV. I ara, 1 any desprès, Movistar+ em reclama el descodificador de m$%&$%, amenaçant-me de que el torni. M'ofereixen un servei pel qual si vull que me'l vinguin a buscar hauré de pagar 20 euros, o el duc a un servei tècnic que desconec. El cas és que ja l'havia llençat.

Sembla ser que hi ha una claüsula en el contracte a la lletra petita pel qual si no retorno el descodificador em faran pagar 300 euros. 300 euros per un descodificador amb euroconector. Son uns estafadors. El que em fot més és que està fet amb premeditació i alevosia. Esperen un cert temps per a reclamar-te'l i a sobre et fan pagar una quantitat completament desmesurada. I si no pagues t'inclouen en una llista de morosos. 

Ells sabran el que fan. Jo no se si acabaré pagant o quina opció triaré i els denunciaré al defensor del poble. El que si sé és que no penso contractar mai més Vomistar, i en faré tota la campanya negativa que pugui per les xarxes socials. Aquí i ara comença la guerra. Ells et poden ficar en una llista de morosos, i jo els ficaré a la meva llista negra.

 Aquesta és la meva declaració d'intencions i la meva campanya comença amb aquest post. 

Nuff Said.

http://www.informaniaticos.com/2011/02/la-otra-cara-de-timofonica-vomistar-y.html

http://www.adslzone.net/postt216940-45.html

http://blog.sepin.es/2013/03/al-fichero-de-morosos-por-no-devolver-el-plus/

Pistoleros solitarios l'spin-off the X-Files que va predir l'11S

Ara que s'acosta l'11S, us explicaré una història curiosa al respecte.  Recordeu la sèrie "Expediente X" (X-Files)? Doncs va generar un spin-off, no gaire conegut, que es deia "The Lone Gunmen" i que no va durar massa.
Els "Lone gunmen" (Pistoleros solitarios) eren aquell grup de tres frikis que treien un diari conspiranoic i sensacionalista i que, de tant en quant, donaven un cop de mà al Mulder i la Scully.

Doncs bé, l'episodi pilot d'aquesta sèrie. l'any 2000, uns mesos abans de l'atac de l'11S al World Trade Center, anava precisament d'això. Casualitat? Conspiració?.

Us deixo amb el video i jutgeu vosaltres mateixos:

Star Trek: Más allá (¿no hay nada mas?)

Aquest podria haver estat el títol del film. Cada cop més veig més signes de decadència en la industria del cinema actual. I aquest és un d'aquests cops. El problema és el de sempre, els guions. Les repeticions de fórmules un i un altre cop com una hamburguesa de menjar ràpid.

Potser degut al tràiler i al que allí es veu ja anava al cinema més preparat. I és que ja som gats vells i el tràiler no enganya, és ni més ni menys la pel·lícula.

No ens enganyem, la versió cinematogràfica d'Star Trek gairebé sempre ha estat una simplificació en la qual ha primat més l'space opera que la ciència ficció amb la intenció d'atreure al cinema a un públic més generalista. Van quedar molt escamats de la primera part Star Trek: The Movie (1979) que va resultar massa "avorrida" amb aquell tò que emulava la '2001, odisea de l'espai' de Kubrick. A la segona part, Star Trek II: The Wrath of Khan de Nicholas Meyer, es va optar per un tò més lleuger que desplaçava més l'argument cap a l'space opera però amb una base molt forta de personatges i un lligam amb la sèrie clàssica que la feia molt atractiva. Les premises de ciència ficció i de reivindicacions basades en l'actualitat, bastant habituals en la sèrie clàssica, es reprendrien a Star Trek IV (ecologia) i Star Trek VI (corresponent i oportuna trasl·lació de la caiguda del bloc soviètic a l'univers d'Star Trek).

En aquest nou univers però, aquest aspecte ha desaparegut completament. En cap d'elles hi podem trobar el mínim fons reivindicatiu, ni de ciència ficció, i això l'acosta més a la seva directa saga competidora. Tot i així, es pot perdonar en els dos primers films. Entenc que l'objectiu era reiniciar l'univers i els personatges. A la primera part erem testimonis de com es coneixia la tripulació i de manera prematura gràcies a  un truc de guió que justificava més o menys convincentment el canvi d'actors amb el beneplàcit de l'anterior Spock. A la segona part, es segueix explorant com l'alteració de l'univers Star Trek que es va produir al primer film, afecta a posteriors esdeveniments de vital importància per als nostres protagonistes. Tenia la gràcia de que es reinterpretaven els esdeveniments que succeien als films de la saga clàssica Star Trek II: The Wrath of Khan i Star Trek III: The Search of Spock. Al final de Star Trek into the darkness, s'explicitava que a partir d'aquell punt, començarien la famosa missió de 5 anys d'exploració que tenien encomanada a la sèrie dels anys 60. El cercle s'havia tancat. Tal vegada massa ràpid? Diguem que fins ara ho teníen fàcil, tot era nou i hi havia molt per fer. Però ah amics, ha arribat l'hora de la veritat. Les fitxes són totes en posició. En la mateixa posició que fa 70 anys. A la meva manera d'entendre tenien 3 opcions: 

A- Tornar a remoure els personatges, per exemple, algún que mori etc,..(al meu entendre és un recurs massa utilitzat en aquesta saga que l'han cremat en l'anterior film).

B- Fer un episodi d'Star Trek clàssic. Ja que no hi ha sèrie i que tots els personatges són al seu lloc i que començaven una missió de 5 anys a l'espai, podien intentar fer un episodi clàssic però amb el transfons de ciència ficció i/o reivindicatiu que era ingredient fonamental dels millors episodis d'aquesta sèrie.

C- Fer un episodi d'space opera sense arriscar el més mínim.

Adivineu quina opció han triat. La C efectivament. És pura space-opera, aventura però sense cap mena de fons. Ni tan sols els personatges nous, completament plans, sense cap interés. Un episodi dels d'acció amb els mitjans d'una gran superproducció. I aquí és on venen els problemes. Si assumim que és una franquícia i que sortim d'un reboot, els personatges no els podem remoure gaire. Jo esperava un episodi clàssic de Star Trek. Era l'oportunitat de començar de nou amb l'esperit de la sèrie clàssica. Amb elements de ciència ficció, de descobriment, de filosofia si voleu, de preguntes sense resposta, de meravella. No cal matar personatges i canviar elements de la franquícia tan aviat per a sacsejar l'univers. Erem al principi de la història, no al final. Però si que era possible fer una història millor. Mantenir els personatges principals en un segón pla en favor de la història

nova que els plantegessin. La galaxia és molt gran com per trobar-nos els mateixos clitxés de sempre. Per mi que ha faltat que algun escriptor de ciència ficció colaborés en el guió. Pràctica que acostumaven a fer en la sèrie clàssica. I no relegar-ho tot a l'espectacularitat dels efectes especials.

Resumint:

- Una sèrie de situacions i clitxés que hem vist deu mil vegades: la guerrera abandonada, la nau estimbada, el dolent, els recursos que es veuen venir des de fa hores (moto i música heavy insertats amb calçador). 

- L'argument previsible. És veu de mil anys llum de distància quin serà.

- L'abast molt acotat dels esdeveniments en la història d'Star Trek.
- El dolent, per molt Idris Elba que sigui, el personatge és més simple que un bit. A més la caracterització la vaig trobar dolenta. Una barreja entre el gran personatge G'Kar de Babyon 5 i el duende Verde de l'Spiderman, però només en l'aspecte.

Dit això, no tot és dolent. Hi ha aspectes que si que m'han agradat:

- La base espacial és espectacular. L'únic aspecte de meravella que ofereix el film.

- Els diàlegs entre Spock i McCoy són punyents i divertits. El millor del film.

- La banda sonora de Michael Giaccino un altre cop.
- L'homenatge a l'antiga tripulació i el paral·lelisme entre la mort del Leonard Nimoy i el seu alter-ego Spock. 

 En definitiva, al  principi del film se'ns presenta un Kirk avorrit de la seva feina, que s'ha convertit en rutina. Aquesta podria ser ben bé una metàfora del nostre estat d'ànim al sortir del cinema.