dissabte, 27 de maig de 2017

Per alusions a Hulk

Per alusions, aquest post és una resposta a un altre post d'un blog amic (ludusfugit). 

Tal com ell diu em considero i em consideren de caràcter molt tranquil, cerebral, fins i tot massa pel meu gust. Diria que necessitaria més sang a les venes en ocasions en que probablement necessitaria una reacció més visceral i, al cap d'una estona, me n'adono que no he reaccionat suficientment ràpid, i m'han colat un gol. I llavors fa ràbia.

Però no pretenc fer-me un autoanàlisi profund de la meva personalitat si no centrar-me en un aspecte concret que ens ocupa aquí: els jocs. 
No considero, en general, que tingui, el que anomenen, un mal perdre pel que fa als jocs. I em refereixo a qualsevol tipus de joc. Jocs de taula, d'ordinador, o fins i tot esportius. He perdut i seguiré perdent molts cops, i no passa res (almenys en el 99%). Crec que sempre ho accepto amb esportivitat i no em suposa cap problema (repeteixo 99%).

Tanmateix, hi ha un 1% fatídic, un 1% en el qual, Hulk apareix...

L'incident del Risk volador.



Si, aquest incident va ser batejat així pel senyor X.  Ja us podeu imaginar per on van els trets. Tanmateix el títol és exagerat. Com va anar? Estem parlant dels anys 90, imagineu si fa temps. Estàvem la colla d'amics jugant al Risk (qui no coneix aquest maleït/beneït joc). 

Per a qui no sàpiga com es juga us en faig cinc cèntims. El tauler és el mapa del mon dividit en països. Cada jugador disposa de tropes que situa en països dividits entre els jugadors a l'atzar i una carta objectiu. Per exemple, un objectiu pot ser conquerir el continent americà, o eliminar un determinat jugador... El cas es que, teníem una mena de pacte no escrit pel qual, quan algun jugador es feia massa fort, tothom anava a per ell. Aleshores aquest pobre quedava amb les tropes reduïdes a la mínima expressió. Llavors entrava en joc un altre pacte no escrit pel qual, quan un jugador era a punt de ser eliminat de la faç de la terra (o del taulell) se'l deixava viure. Ningú volia ser el dolent i eliminar del tot a un adversari. Que passava? Com els adversaris l'anaven ignorant durant un determinat temps, es recuperava. Guanyava força i tornava a ser poderós. Això es convertia en un cicle que es repetia i repetia fins a la eternitat. Jo vaig prendre consciència d'això aquell dia, igual com la computadora de "Jocs de guerra" va entendre que la guerra nuclear era com el tres en ratlla. Jo vaig entendre que el Risk era com el tres en ratlla. Ningú pot guanyar mai si tots fan això. 


Portàvem hores i hores jugant, tenia la sensació d'estar atrapat en un bucle temporal del qual no en podia sortir, la sensació d'angoixa era tal, que quan vaig veure que les batalles entre tropes ja es produïen fora del taulell, vaig veure clar que allò se n'havia anat de mare. I en aquell moment vaig arribar al límit de la meva paciència. Prouuuu!!!!!!!! Vaig agafar el taulell amb les peces encara en joc, i el vaig plegar per la meitat d'una revolada fent volar els exercits per tot arreu. Els meus amics es van quedar de pedra, sorpresos per la reacció tan impròpia de mi. Tant que, avui, més de 20 anys desprès, encara em recorden aquell dia.


L'incident del Mario Strikers Charged Futbol


Aquest és l'incident al que fa referència el meu amic, el senyor X, al seu blog. Vaig patir un atac sobtat d'ira, ràbia incontrolable i ni tan sols recordo el motiu. Probablement el senyor X va fer servir un dels més desequilibrants poders que tenien els personatges i em va clavar 5 o 6 gols de cop. Ell potser se'n recorda millor. He de confessar que no n'estic orgullós de la meva reacció i es curiós que no recordi els detalls precisos que la van provocar. És el que passa quan et transformes en Hulk o el Mr. Hide. Però el que si recordo és que aquest joc tenia la fatídica habilitat de tocar alguna tecla dins meu. Per mi que va ser concebut emprant Màgia Negra, fent servir algun llenguatge de programació satànic. El motiu principal era el desequilibri d'alguns dels poders que et feien guanyar o perdre estrepitosament. Aquesta injustícia em treia de polleguera. Es curiós que ara tal qual ho explico em sembla una rucada tot plegat. Però quan estas jugant al maleït joc demoníac entres en un frenesí que no pots controlar. Demano novament disculpes des d'aquí al Senyor X per la meva transformació involuntària. Pel meu bé i dels meus potencials adversaris, totes les còpies d'aquest joc les haurien d'enterrar al desert de Nou Mèxic, tal com van fer amb el E.T. d'Atari, però per motius ben diferents. 

D'això ja fa uns quants anys. Em vaig vendre la Wii i em vaig passar a la Playstation. Actualment estic enganxat al FIFA 17 al qual hi jugo online. I he de confessar que ja m'ha fet sortir la bèstia algun que altre cop, però almenys ara no em veu ningú...No acabo d'entendre com pots passar de guanyar partits de forma continuada, a ratxes de perdre tot com si no haguessis aprés res... 

p.d.: Li recordo al Senyor X que ell encara té una Wii, així que si vol... No,... ahhggghh noooo