dimarts, 13 de gener de 2015

El marciano de Andy Weir

No hi ha dubte que és el llibre de ciència ficció del moment. El boca a boca ha dut aquesta novel·la als primers llocs dels rankings. Merescudament? Jo diria que si. Anem a intentar descobrir-ne el secret del seu èxit.
De que va? La premissa és molt simple. Un astronauta, Mark Watney, membre d'una expedició al planeta Mart, és queda sol abandonat al planeta vermell. Els altres membres de la tripulació el donen per mort i emprenen el viatge de tornada sense ell. Però poc temps desprès es recupera i s'adona de la seva situació. Haurà d'emprar el seu enginy al màxim per a sobreviure en un entorn completament hostil.
La major part del llibre està narrat en primera persona, i conforma  el diari que cada dia va registrant el protagonista, a excepció de les parts que transcorren a la Terra i a la nau de la resta de tripulació, que són diàlegs i narració habituals.
El primer que sorprèn d'aquesta novel·la és la precisió científica amb la que ens descriu les mil i una operacions que ha de realitzar el protagonista per tal de sobreviure. Jo no sé prou de química ni física com per a validar tot allò que d'aquestes matèries se'ns explica (que és molt), però sembla tot molt realista, ja que les explicacions i justificacions científiques són exhaustives i detallades, amb càlculs de quantitats inclosos. M'agradaria que algun expert em comentés quin grau de validesa té. Més que res, per estimar-ne el grau de realisme de la novel·la, que sembla molt alt. I aquest realisme (Ciència ficció dura (Hard CiFi)  sens dubte) et dona un aire d'autenticitat tal que sembla que realment estigui basada en fets reals.
I potser pensareu: "quin conyàs!". Doncs no. Ans al contrari. L'habilitat amb la que l'autor ens explica el que en altres mans seria un farragós catàleg de ciències aplicades, és un altre punt fort de la novel·la. I és que està narrat amb una destresa que no veia des d'aquelles obres de divulgació científica del gran mestre Isaac Asimov. O sigui, que no se't fa pesat en cap moment. A part, es combina amb la dosi justa d'humor i emoció. Tot plegat et proporciona una experiència de lectura planera i amena. I això que l'autor, Andy Weir, és novell. És la seva primera obra que jo sàpiga. Esperem que en faci moltes més d'aquesta qualitat.
L'ingredient d'humor és essencial. El protagonista utilitza el seu sentit de l'humor per a sobreposar-se a les situacions més desesperades i de pas, serveix al conjunt de la novel·la per a desdramatitzar una mica la situació.
L'altre ingredient és l'emoció. I és que la situació personal del nostre astronauta abandonat fa patir molt. Ja de per si, complicada però que a més, quan creus que no pot anar a pitjor, hi va. Tot i així, les situacions extremes, que ha de superar per a sobreviure, les resol amb molt d'enginy i molta ciència. Vindria a ser com una mena de McGyver del segle XXI, que es capaç de fer el més difícil amb els mínims recursos de que disposa.
Per acabar aquesta ressenya afegiré que consta d'unes 400 pàgines, que et passen volant i que et mantenen la emoció i la tensió des de la 1 fins a la 399 (les 2 de la matinada i no podia anar-me'n a dormir sense acabar-la). 
En definitiva, una novel·la que s'ha de tenir molt en compte, ja que, tal vegada, som davant d'un nou clàssic de la CiFi del Segle XXI (i qui sap si no tan CiFi en un futur no gaire llunyà). 

p.d.: Diuen, no sé si per a fer-ne propaganda o de veritat, que Ridley Scott serà l'encarregat d'adaptar aquesta novel·la al cinema. Sincerament, no la veig com a film. Es a dir, si que es pot fer, o i tant que si. Però dur les explicacions detallades que hi conté a un llenguatge cinematogràfic, no ho veig factible. Probablement serà quelcom "basat en..." però perdent la gràcia, l'esperit i allò que fa que la novel·la sigui tan especial (no, espacial no, especial).