dilluns, 7 de setembre de 2009

Up

Up és una joia de pel·lícula. Sobretot els primers minuts. Una meravella. Com et conten una vida sense dir ni una sola paraula. Únicament mitjançant recursos cinematogràfics al màxim. I es veu venir com acabarà. No el film, si no la seqüència que ja veureu (o si ja heu vist, ja sabeu a quina em refereixo). I reconec que em van saltar les llàgrimes. Si, em devia tocar fons o em va trobar un dia sensible. El cas es que amb les ulleres empanyades el 3D poc importava. Però be, no vull posar el llistó molt alt, perquè llavors la gent puja molt les seves espectatives. Tot i que em sembla que és massa tard per a això. Els personatges com és habitual, són la clau. I ells ho saben i els potencíen. Els doten d'ànima. Una ànima que no mor ni quan s'engeguen els llums de la sala. I la música. Ohhh, per fi un compositor de BSO amb personalitat. Michael Giacchino. Ja el venia seguint. Vaig gaudir amb la seva BSO de la nova pel·lícula de Star Trek i aquí l'he confirmat com un dels grans amb aquesta genial BSO. D'aquelles que les tararejes. Les BSO prenen gran importancia en els films de dibuixos animats, doncs tenen molt protagonisme. Han de complementar molt be la manca de diàleg o la manca d'expressions dels dibuixos. Per fi, un nom propi de compositors moderns. Potser per ignorància però des dels clàssics, James Horner, Jerry Goldsmith, John Williams, Michael Kamen,etc... que no m'havia cridat l'atenció cap compositor en particular. Ha passat molt de temps que era incapaç de fixar-me en cap BSO quan mirava una pel·lícula. Totes discretes. No m'hi fixava ni em cridaven l'atenció. Ja era hora que algú destaqués i fos capaç de reconèixer un estil propi.