Que la Força ens retorni!!!!

Falten pocs dies per a l’estrena de l’episodi VIII d’Star Wars. La veritat, l’ambient al meu voltant és bastant fred, gèlid diria, i no em refereixo a l’onada de fred polar, sinò a les expectatives que aixeca aquest film. Jo mateix no sento cap “pertorbació a la força” aquests dies, el hype està en números vermells. 

No en va, estem ja escamats aquest any amb els films que ens han decebut a tort i a dret, i amb les sensacions que ens va deixar l’episodi anterior, “El despertar de la Força”. La manca d’originalitat, el que en molts dels moments s’aferrés a icones de la saga clàssica com el ferro roent, fins a considerar-ho gairebé un remake camuflat, hi té molt a veure, sens dubte.

A més, tinc la sensació de que Disney està exprimint la gallina dels ous d’or i ho continuarà fent fins que no li quedi ni una gota de sang. I això vol dir que, el que fa uns temps eren gairebé joies rares del cinema, elevades al culte, a mites, van per la via de convertir-se en rutina. Entre poc i massa. Des que es va acabar l’episodi VI, “El Retorn del Jedi” a meitats de la dècada dels 80, fins a principis del segle XXI, vam patir una sequera d’Star Wars només alleugerida per algunes novel·les i còmics. Avui, des que Disney es va fer amb els drets, s’ha proposat extraure’n el màxim de suc. Això esta convertint la nissaga en quelcom quotidià, rutinari i poc especial, embafador fins i tot. I això li treu il·lusió, la veritat.

La “sequera” dels anys 90, va fer que, amb el pas del temps, les pel·lícules clàssiques es quedessin gravades a foc en els nostre imaginari col·lectiu. Mentrestant, nosaltres anàvem creixent i les pel·lícules romanien constants a la nostra memòria. Sens dubte l’episodi V, “L’Imperi Contraataca” va ser un film més madur, que em va agafar a mi, i a molts de la meva quinta, massa petits, però que ha anat guanyant enters a mesura que anàvem creixent, i ens anàvem sincronitzant més i més amb el tò del film, fins arribar a ser el favorit de molts. Ara voldríem que els films nous es fessin en sintonia amb la nostra edat, i no és així. Això és difícil d’entendre i també crea cert desencís. Si que et pots sentir-te un nen per una estona, però no deixa l’empremta que desitjaríem, només queda certa sensació de nostàlgia.

Tanmateix, ahir vaig enganxar un programa a Catalunya Radio on van parlar d’Star Wars en motiu de la nova estrena i, quan vaig sentir la famosa fanfàrria d’obertura de John Williams, quelcom dins meu es va despertar. Em va obrir un pont transdimensional a la infància, un fil d’esperança, una emoció que em traslladà en el temps, a moments d’il·lusió, de meravella, de descobriment, d’aventura, de fantasia, d’un univers en una galàxia molt i molt llunyana, però que es molt i molt a prop. Se’m va posar la pell de gallina, ho confesso. Vaig acabar el programa disposat a veure l’estrena del nou film amb energies renovades. Malauradament, al cap d’una estona no gaire llarga, l’efecte es va passar. Cada cop costa més. S’està convertint en una tradició rutinària de Nadal el anar a veure el film d’Star Wars? Ara depén d’ells en reflotar la il·lusió de l’aficionat o afonar-lo encara més. El BB-8 és a la seva taulada.

Que la Força ens retorni!!!!!