dimarts, 23 d’agost del 2016

Star Trek: Más allá (¿no hay nada mas?)


Aquest podria haver estat el títol del film. Cada cop més veig més signes de decadència en la industria del cinema actual. I aquest és un d'aquests cops. El problema és el de sempre, els guions. Les repeticions de fórmules un i un altre cop com una hamburguesa de menjar ràpid.
Potser degut al tràiler i al que allí es veu ja anava al cinema més preparat. I és que ja som gats vells i el tràiler no enganya, és ni més ni menys la pel·lícula.
No ens enganyem, la versió cinematogràfica d'Star Trek gairebé sempre ha estat una simplificació en la qual ha primat més l'space opera que la ciència ficció amb la intenció d'atreure al cinema a un públic més generalista. Van quedar molt escamats de la primera part Star Trek: The Movie (1979) que va resultar massa "avorrida" amb aquell tò que emulava la '2001, odisea de l'espai' de Kubrick. A la segona part, Star Trek II: The Wrath of Khan de Nicholas Meyer, es va optar per un tò més lleuger que desplaçava més l'argument cap a l'space opera però amb una base molt forta de personatges i un lligam amb la sèrie clàssica que la feia molt atractiva. Les premises de ciència ficció i de reivindicacions basades en l'actualitat, bastant habituals en la sèrie clàssica, es reprendrien a Star Trek IV (ecologia) i Star Trek VI (corresponent i oportuna trasl·lació de la caiguda del bloc soviètic a l'univers d'Star Trek).
En aquest nou univers però, aquest aspecte ha desaparegut completament. En cap d'elles hi podem trobar el mínim fons reivindicatiu, ni de ciència ficció, i això l'acosta més a la seva directa saga competidora. Tot i així, es pot perdonar en els dos primers films. Entenc que l'objectiu era reiniciar l'univers i els personatges. A la primera part erem testimonis de com es coneixia la tripulació i de manera prematura gràcies a  un truc de guió que justificava més o menys convincentment el canvi d'actors amb el beneplàcit de l'anterior Spock. A la segona part, es segueix explorant com l'alteració de l'univers Star Trek que es va produir al primer film, afecta a posteriors esdeveniments de vital importància per als nostres protagonistes. Tenia la gràcia de que es reinterpretaven els esdeveniments que succeien als films de la saga clàssica Star Trek II: The Wrath of Khan i Star Trek III: The Search of Spock. Al final de Star Trek into the darkness, s'explicitava que a partir d'aquell punt, començarien la famosa missió de 5 anys d'exploració que tenien encomanada a la sèrie dels anys 60. El cercle s'havia tancat. Tal vegada massa ràpid? Diguem que fins ara ho teníen fàcil, tot era nou i hi havia molt per fer. Però ah amics, ha arribat l'hora de la veritat. Les fitxes són totes en posició. En la mateixa posició que fa 70 anys. A la meva manera d'entendre tenien 3 opcions: 
A- Tornar a remoure els personatges, per exemple, algún que mori etc,..(al meu entendre és un recurs massa utilitzat en aquesta saga que l'han cremat en l'anterior film).
B- Fer un episodi d'Star Trek clàssic. Ja que no hi ha sèrie i que tots els personatges són al seu lloc i que començaven una missió de 5 anys a l'espai, podien intentar fer un episodi clàssic però amb el transfons de ciència ficció i/o reivindicatiu que era ingredient fonamental dels millors episodis d'aquesta sèrie.
C- Fer un episodi d'space opera sense arriscar el més mínim.
Adivineu quina opció han triat. La C efectivament. És pura space-opera, aventura però sense cap mena de fons. Ni tan sols els personatges nous, completament plans, sense cap interés. Un episodi dels d'acció amb els mitjans d'una gran superproducció. I aquí és on venen els problemes. Si assumim que és una franquícia i que sortim d'un reboot, els personatges no els podem remoure gaire. Jo esperava un episodi clàssic de Star Trek. Era l'oportunitat de començar de nou amb l'esperit de la sèrie clàssica. Amb elements de ciència ficció, de descobriment, de filosofia si voleu, de preguntes sense resposta, de meravella. No cal matar personatges i canviar elements de la franquícia tan aviat per a sacsejar l'univers. Erem al principi de la història, no al final. Però si que era possible fer una història millor. Mantenir els personatges principals en un segón pla en favor de la història
nova que els plantegessin. La galaxia és molt gran com per trobar-nos els mateixos clitxés de sempre. Per mi que ha faltat que algun escriptor de ciència ficció colaborés en el guió. Pràctica que acostumaven a fer en la sèrie clàssica. I no relegar-ho tot a l'espectacularitat dels efectes especials.
Resumint:
- Una sèrie de situacions i clitxés que hem vist deu mil vegades: la guerrera abandonada, la nau estimbada, el dolent, els recursos que es veuen venir des de fa hores (moto i música heavy insertats amb calçador). 
- L'argument previsible. És veu de mil anys llum de distància quin serà.
- L'abast molt acotat dels esdeveniments en la història d'Star Trek.
- El dolent, per molt Idris Elba que sigui, el personatge és més simple que un bit. A més la caracterització la vaig trobar dolenta. Una barreja entre el gran personatge G'Kar de Babyon 5 i el duende Verde de l'Spiderman, però només en l'aspecte.

Dit això, no tot és dolent. Hi ha aspectes que si que m'han agradat:
- La base espacial és espectacular. L'únic aspecte de meravella que ofereix el film.
- Els diàlegs entre Spock i McCoy són punyents i divertits. El millor del film.
- La banda sonora de Michael Giaccino un altre cop.
- L'homenatge a l'antiga tripulació i el paral·lelisme entre la mort del Leonard Nimoy i el seu alter-ego Spock. 

 En definitiva, al  principi del film se'ns presenta un Kirk avorrit de la seva feina, que s'ha convertit en rutina. Aquesta podria ser ben bé una metàfora del nostre estat d'ànim al sortir del cinema.