dijous, 12 de febrer de 2015

La màgia del cinema

L'altre dia, al programa de TV3 "sense ficció", tractaven el tema dels cinemes que es veuen obligats a tancar o dels pocs que a dures penes sobreviuen i es reinventen per a sobreviure. Molt interessant, i una mica trist tot plegat. Suposo que entre tots ens ho hem buscat a base de descàrregues indiscriminades. El documental em va resultar bastant emotiu. Els cinemes, sense adonar-no-se'n, com aquell qui no vol la cosa, han format part de la nostra vida. Han estat testimoni de moments importants al llarg de la nostra vida, sobretot, de la nostra infantessa, adolescència i més enllà. Formen part de la nostra cultura. Fins i tot "anar al cinema" és una mena de ritual. Al cinema tenim les primeres cites. Al cinema quedem amb amics. Al cinema compartim experiències amb familiars, amics, parelles. 
Però de tot el fantàstic documental, el que em va emocionar més va ser quan el cineasta Jose Antonio Bayona explicava que es va enamorar del cinema quan el seu pare el va portar va anar a veure Superman. A mi, com a molts altres nens de la meva generació, també em va dur el meu pare a veure Superman. El que deia, són moments de la vida que van passant sense massa importància, fins que l'acaben tenint, sobretot quan mires enrere des de la distància, i llavors. aquell record esdevé un tresor per què saps que és únic i que mai tornarà. 
I jo , jo també em vaig enamorar del cinema, suposo que per què em va seduir la seva màgia, allò que fa que al cinema tot sigui possible. Si recordeu el final del film, la Lois Lane cau morta víctima del terratrèmol i en Superman, en un atac de ràbia, gira i gira al voltant de l'òrbita de la terra cap enrere a supervelocitat fent retrocedir el temps i els esdeveniments fins que la noia torna a estar viva. Tan de bo jo també pogués fer com en Superman i fer retrocedir el temps. Tan de bo tots ho poguéssim fer.
El que deia,... la màgia del cinema. La dura realitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comenta lliurement