dissabte, 19 de desembre del 2015

Star Wars: El despertar "a la fuerza"

No, no m'he equivocat en el títol. És un despertar "a la fuerza" perquè penso que és molt forçat. 
Primer que res, estic decebut, ensopit i abatut. Fins i tot (Yoda em perdoni) l'experiència m'ha fet revaloritzar les precueles!! Imagineu!.
No sé si esperava massa i tenia les expectatives pels núvols, perquè veig que a molta gent li ha agradat i molt. Soc un bitxo raro?.
Fa 38 anys, George Lucas va encetar una època inigualable amb el primer film de la saga. Aquell film va ser l'ingredient necessari per a cuinar un cultiu d'una generació, que ara anomenen frikis, que hem gaudit amb la fantasia i la ciència ficció durant aquests anys daurats.
Fa 15 anys, el mateix George Lucas va donar la primera estocada a la saga. Potser la definitiva va ser quan es va vendre la franquícia a Disney, però això, d'entrada, no ho sabíem. Ahir, J.J Abrams va clavar els primers claus del taüt.
De les meves paraules deduireu, amb raó, que no m'ha agradat el episodi VII. No, no m'ha agradat en el seu conjunt. Hi ha hagut moments del film que han estat un autèntic malson per a mi. Als que no son fans es possible que els agradi. No ho sé. El film com a tal és entretingut, no es pot negar, però com a continuació de la saga, i com a fan,no. Primer intentaré explicar-me sense spoilers, i desprès analitzaré amb més profunditat el film amb spoilers inclosos.
Vagi per davant que no sé si és per la forma en que està filmat, amb molt de primer pla. O potser és pel 4K, o no sé ben bé per quin motiu, el cas és que he tingut la constant sensació durant tot el metratge de que estava veient un film menor, això si, amb un pressupost de la mida de la Estrella de la mort. Heu tingut la mateixa impressió?

A banda d'això, el film és un Deux ex Machina del tamany d'un planeta. I tot per forçar l'aparició dels personatges clàssics.
Curiosament, el Han Solo em treu de la pel·lícula. Senzillament perquè no me l'acabo de creure. Em sembla una parodia del personatge clàssic. Potser amb la edat que gasta no li escau anar per la galàxia  com un pirata. És com aquells vells que vesteixen com si fossin joves. He passat moments de vergonya aliena. Moments en que volia despertar d'aquest malson. Moments en els quals tot em recordava massa a la tàctica de Terminator Genysis. Gairebé era com si els personatges nous es colessin en un museu de relíquies del cinema de ciència ficció. Potser com en aquella pel·li del Scharzwenegger "El último gran heroe".

I això que el plantejament inicial no em semblava pas malament. Utilitzar la localització de Luke Skywalker com a Macguffin em semblava una bona idea. Els nous personatges funcionaven molt bé. Però quan comencen els Deux ex Machine, un darrere l'altre, la meva suspensió de la incredulitat arriba al seu límit.
L'humor entre els personatges nous m'agrada. Funciona. Però entre els clàssics és una mica com un meta-humor que no m'acaba de convencer. Com si els personatges fossin conscients de que són personatges d'una saga. Se n'enfoten una mica de tot.
La BSO de John Williams només destaca quan sonen els lifemotifs de sempre. I això sempre és una mala noticia per a una BSO. Va passar el mateix amb la del Hobbit, però jo diria que aquí encara és més exagerat.


Comencem doncs pel principi. A partir d'aquí ALERTA SPOILERS! 







La introducció amb lletres cap a l'infinit. 


Apareix el logo de Lucasfilm que s'esbaeix per donar pas a les lletres cap a l'infinit i la música de John Williams. Se'm posa la pell de gallina. Ens presenten el plantejament inicial. Luke Skywalker ha desaparegut? La cosa pinta bé. Estic preparat per jugar. Endavant!!!!! (com podeu veure predisposició total).

El primer assalt.


Un destructor imperial s'apropa a un planeta. Em sona... comença com ANH (A New Hope: a.k.a. La guerra de les galàxies a.k.a. Episodi IV). Vaja també es un planeta desert, com Tatoine... Max Von Sydow (em recorda a Ben Kenobi, m'agrada que hi hagi gent amb cachè). El protagonista fins al moment, una mica Joel Joan, no sé, massa guapito de cara. Ja d'entrada ja hi ha quelcom en la forma en la que està filmat... no sé si hi ha massa primer pla o que, però la qüestió és que em produeix una  sensació de film menor, gairebé de telefilm¿? Potser que sigui el 4K? Aquesta sensació no em desapareixerà en cap moment.
Igual que a ANH, la información que busquen se la introdueix al robot, que s'escapa pel desert. Tot segueix igual que a ANH... Bé una excepció, un soldat imperial renegat!! Això és nou i m'agrada. Es van succeïnt les escenes dels diferents trailers i teasers que hem vist, com si anéssin omplint un trencaclosques entre les escenes.

La noia que fa de Luke Skywalker.


Casualment, el robot va a parar a un poblutxo on sobreviu una noia que es dedica a recollir deixatlles entre les restes de naus d'una batalla de quan la guerra. Una noia que diguem que adopta el rol de Luke Skywalker. Estancada en aquest planeta desèrtic, tot i que per diferents motius que el seu predecesor. No hi ha massa temps per recrear-s'hi, per això millor no incloure-hi familiars ni personatges que puguin frenar l'acció. Tot i aquest apresurament se'ns presenta amb habilitat el personatge. Amb la mateixa habilitat el soldat renegat també busca al robot i acaben confluint els tres de seguida, amb més rapidesa i més habilitat que es tarda en explicar-ho en aquest blog ja tenim un grup format. Això rutlla, l'humor entre els tres personatges funciona. Tenen personalitat. Molt bé! en pocs minuts han aconseguit el que no va ser capaç de fer el George Lucas a les precueles. Uns diàlegs encertats, vius!. Malauradament, estem vivint els millors moments del film.


El falcó mil·lenari.


Genial la forma en que ens torna a aparèixer. Però al mateix temps, forçat. Aquí comença la debacle. Em treu de la pel·lícula. No sé si sabré explicar-ho. És com si de repent,  els protagonistes, d'algo nou i interessant, entressin en un museu de relíquies de cinema. No me'l crec. Com tampoc
 em crec que sense copilot, sense entrenament previ, sense res, la noia sapigui pilotar tan hàbilment una nau que, ja no funcionava gaire bé fa 38 anys i ara va a la perfecció. A aquesta habilitat qüestionable, més tard li saben donar la volta per a alucinar un Han Solo. No passa res, activo al màxim el meu generador intern de suspensió de la incredulitat (a partir d'ara, G.I.S.I.). La nau la trobo fora del seu context. És una relíquia del passat que com tot el que es refereix a la saga clàssica apareix de manera forçada. Té els seus minuts de glòria, però com em resulta tant increïble que el puguin pilotar d'aquesta manera em talla el rotllo.

Passava per aquí...


Ostres, un raig tractor... com quan van fugir de Tatooine i van caure a la Estrella de la Mort. Amaguem-nos ràpid. Uau, sorpresa!!!! Moment de sentiments enfrontats!!! Ostia!!! Han Solo i el Chewiee, gallina de piel!!!! però ... com ha anat això?? sortim del planeta amb el Falcó Mil·lenari i el primer que ens trobem, a l'espai infinit de la Galàxia, és a l'antic propietari de la nau??. Quines casualitats. Els camins de la força són inexcrutables... (El meu G.I.S.I. està fos... ).
Però és Han Solo? Han passat 38 anys i segueix fent el mateix, amb la mateixa pinta. Res ha canviat? No ha evolucionat? Fent de contrabandistes de l'espai... No me'l crec. I tota l'estona surt fent aquest paper que ja no li escau per la seva edat. Em treu de la pel·lícula. Em recorda al Swachzenegger de Terminator Genysis. Em provoca una mica de vergonya aliena. A més d'aquest meta-humor que gasta, com si fos conscient de que és un personatge de ficció.

La cantina de SW i la casa del Yoda tot en un.


 Bé, i decideixen que per a dur el robot a la resistència és una mena de Yoda femení que porta una cantina, enlloc de fer-ho ells mateixos. Perquè el Han Solo no vol tornar a casa a veure la Leia. ¿? I és una cantina que recorda molt a la de Mos Eisley de Tatooine clar. D'acord, un homenatge. Casualment en una habitació hi guarden el sable laser de Luke Skywalker, com si fos una peça de mertxandatge. Deux ex Machina. I clar, la cantina és el lloc perfecte per a que tothom et vegi i tots els espies avisin a les seves respectives parts. Ben pensat, Han!

La nova estrella de la mort


I entra en escena la nova requete-estrella de la mort. En si, l'arma està ben pensada. M'agrada el seu disseny. El problema és que és massa semblant a l'estrella de la mort, un altre cop. és un canó incrustat en un planeta 3 cops més gran que la primera estrella. A partir d'aquí, en una reunió
de poc més de 2 minuts es planifica una estratègia d'atac. Si senyor, tota una lliçó de com s'han de fer les reunions de feina. Una eficiència impecable. Tan eficient com l'operació d'atac. Amb quatre Ala-X ja n'hi haurà prou per a destruir l'arma. I ràpid, que són uns altres temps i s'ha de mantenir un ritme alt. Al cap i a la fi, tampoc cal entretindre-s'hi gaire, perquè tot això ja ho havíem vist abans... dos cops (almenys en això tenen pietat).
I els de la operació de rescat, amb Han Solo al capdavant, entren sense gairebé resistència en el punt feble de tota la infraestructura, No troben gairebé cap soldat imperial (vull dir prim-ordial). Però el que si que troben és a la capitana de l'esquadró i a la noia que venen a rescatar, que ja els ha avençat la feina i que també passava per allí aprop. Que petit que és el món!

La Força és ultrapoderosa en ella


La noia protagonista, Rey, La que fa el rol de Luke Skywalker (amb més personalitat que ell, s'ha de reconèixer que ho fa bastant bé) sap pilotar el falcó mil·lenari com si fos una experta pilot, sense haver-ho fet mai. La sap reparar més bé que el propi Han Solo. Realment és una super-jedi. Sense haver sentit mai parlar de la força ni ésser entrenada, utilitza els seus poders de Jedi només per intuició. Obliga al soldat a que la lliberi, només amb el poder de la veu. Lluita amb un Sith entrenat i el ridiculitza i tot sense entrenament! I pensar que el Luke es va passar dos pel·lícules per a aixecar un parell de pedres.

La Primera Ordre


La substituta de l'imperi és massa semblant a l'imperi. Tot és igual, amb petites modificacions. No hi ha nous dissenys de naus. La tecnologia és la mateixa. La intenció evidentment és que tot recordi el màxim possible a la saga clàssica, que és el que ara ven. El mateix passa amb els Rebels. Tothom fa servir una tecnologia gairebé idèntica a 38 anys enrere.

El dolent


No s'hauria d'haver tret la màscara. Ha estat un error. Si tenia quelcom de misteri, i feia una mica de respecte l'ha perdut en treure's la màscara. L'han humiliat en aquest film, a tots els nivells.

Han Solo


És un problema. Devia exigir un paper important en la pel·lícula perquè surt molt. Però per mi han maltractat el personatge. Intentar fer com si el temps no hagués passat però si que ho ha fet i el seu final no és el que mereix el personatge, ni tothom reacciona amb la intensitat que un fet com aquest mereixia.

Una copia de l'episodi IV


Gairebé és un calc de l'episodi IV. Intencionadament han degut creure que per ser SW ha de ser una copia de la pel·lícula. Han d'incloure una Estrella de la mort si o si. Han de dur el patró de l'heroi des d'un planeta desèrtic. Un robot simpàtic ha de dur informació secreta per un desert. Però no només això. Es calquen escenes senceres, com ara la de la cantina. El compte enrere de l'estrella de la mort. Capturar el Falcó mil·lenari amb un raig tractor i amagar-se als compartiments secrets, etc...Evidentment pretenien que fos una mena de remake/ reboot.

En resum, hi ha coses bones , no es pot negar, però es queda lluny de les meves expectatives. De totes maneres, aquest ha estat un anàlisi en calent. Veurem amb el pas del temps com es situa en el conjunt de la saga. El mateix passarà amb les crítiques positives. El temps posa a tothom al seu lloc. Tot i així, espero i desitjo que la segona part sigui millor un cop fet el relleu generacional.
La Força ens acompanyarà durant molt de temps segur.

dimecres, 9 de desembre del 2015

Ucronies i Titans

Aquests dies he tingut temps per a veure dues sèries que no puc estar-me de recomanar-vos.

The Man in the High Castle


De la ma de la productora de Amanzon, ens arriba la sèrie adaptació de la novel·la de Philip K. Dick del mateix nom: "The man in the High Castle".
Es tracta d'una ucronia alternativa en la que Hitler ha guanyat la II guerra Mundial. El territori dels USA se l'han repartit entre els japonesos i els Nazis. En aquest context circula entre la resistència una pel·lícula (feta amb super 8, estem a l'any 1962) en la que es poden veure imatges de com els USA van guanyar la guerra. És a dir, imatges de la nostra història, tal com van passar realment els fets Intrigant no?. La novel·la de Philip K. Dick es bastant críptica, però la sèrie està molt ben feta. L'ambientació molt ben aconseguida. El detall d'unes ciutats nordamericanes en mans dels Nazis, l'ambient opressiu, de novel·la negra.
A la nostra protagonista, Julie, li cau a les mans un d'aquests films, on pot veure una realitat diferent. Una realitat en la que els USA han guanyat la II Guerra Mundial. La seva germana li passa la pel·lícula moments abans de morir a mans de la policia Japonesa. En veure la filmació, es veu en la obligació de transmetre la cinta al contacte de la resistència a qui anava destinat. Totes les filmacions es porten al que anomenen "Man in the High Castle". No sabem qui és ni que suposen aquestes cintes.
Sembla que les misterioses pel·lícules són el macguffin. Allò que tothom persegueix, al voltant del que es construeixen les trames dels diferents personatges, molt més desenvolupades que a la novel·la. De fet gairebé queden en un segon pla. El problema que hi veig és que sembla d'aquelles sèries que com més èxit tenen, més tardarem en saber el secret de les misterioses pel·lícules.

Attack on the Titan


L'altra sèrie és un anime: Attack on the Titan, basat en el manga del mateix nom.
En un futur llunyà, el que queda de la humanitat es veu obligada a viure rere un sistema concèntric de muralles per protegir-se de l'atac d'uns éssers gegantins que anomenen Titans. L'únic objectiu dels Titans és cruspir-se humans. Podríem dir que son una mena de zombis gegans. Desputllats completament però sense òrgans sexuals. Amb cares de gent normal i somriures de bon jans i amb una boca enorme, el seu aspecte no és gens terrorífic, i això resulta un contrapunt sinistre a les seves intencions. En aquest context, fa 100 anys que els titans no han atacat el mur i la humanitat viu una pau relativa. Fins que un bon dia, apareix un tità descomunal que fa un forat en el mur. Això permet que la resta de titans penetrin en la ciutat i provoquin una massacre.
Els protagonistes de la sèrie, son 3 amics , Eren, Mikasa i Armin, que es veuen obligats a fugir a posicions més interiors en el sistema de muralles. Eren perd a la seva mare en l'atac i jura dedicar tota la vida a lluitar contra els Titans. Eren és perseverant i sembla posseïdor d'un poder secret. Mikasa no es separa de Eren, a qui deu la vida de ben petit. És una lluitadora temible. I Armin, amb un complexe d'inferioritat, resulta ser un gran estratega. Els tres amics s'allisten a l'exercit per combatre els titans. Els acompanyaran altres companys amb més o menys pes en la trama.
Bona part de la força de la sèrie descansa sobre els seus protagonistes, amb molta personalitat. I l'altre pilar són els titans, o més aviat el seu misteri. Que són? D'on venen? Perquè aquesta obsessió per menjar humans? Com es poden vèncer? Esperem que a mesura que avanci la sèrie en traguem l'entrellac de tot plegat. (la podeu seguir a Netflix).


dijous, 22 d’octubre del 2015

Ara si que el futur és aquí.

A hores d'ara, ja tothom sap que el dimecres passat, dia 21 d'octubre de 2015, varem assolit la data en la que Marty McFly i Doc Emmet Brown arribaven del passat a Back to the Future II (BTF2). O sigui, hem atrapat el que, per als protagonistes del film, que partien del 1985, era el seu futur. Però, realment el seu futur és el nostre present?. Aquests dies he pogut veure una gran quantitat d'articles evidenciant les diferències tecnològiques entre el nostre present i el futur que van imaginar a la pel·lícula. I de fet, jo ja vaig fer aquest exercici en aquest mateix blog fa ja 5 anys, en motiu del 25è. anniversari del film. Així que no patiu que no ho tornaré a repetir. 

Som en un futur alternatiu al de la pel·lícula.

Evidentment, el nostre present no és el futur al que arriben els nostres viatgers del temps. Difereix en moltes coses. Però a banda de totes aquelles diferències en què esteu pensant, penseu que a la línia temporal de la pel·lícula no hi van estrenar mai al cine "Back to the future", és obvi. En el mateix moment en que es va estrenar Back to the future II el nostre futur va canviar. 
 Això ha provocat canvis. Canvis que potser no semblen gaire importants, però que han pogut provocar un efecte papallona. La nostra línia temporal, el que ve a ser la nostra realitat, és un sistema complex tancat. Els guionistes del film no són aliéns a aquesta realitat, si no que en formen part. Per tant, d'alguna manera han aportat el seu granet de sorra en construir el nostre present. De ben segur que el 21 d'octubre de 2015 no hagués estat igual sense BTF2. Però segurament em direu, un film més o menys, no és prou influient per canviar la història. No necessàriament. Heu sentit a parlar de l'efecte papallona?.

L'efecte papallona.

A banda de ser el títol d'un altre film de viatges en el temps força recomanable, l'efecte papallona segons la viquipedia "és el nom popular que correspon al concepte tècnic de la «dependència exponencial de les condicions inicials» en la teoria del caos. La idea és que petites variacions en les condicions inicials d'un sistema dinàmic poden produir grans variacions en el comportament del sistema a llarg termini. de causa-efecte Ningú pot dir del cert quines haurien estat les conseqüències ". O sigui,  teòricament una papallona movent les ales pot provocar un huracà a l'altra banda del món, per que estem en un sistema complexe. Això, traslladat als viatges en el temps, vol dir que un petit canvi en els esdeveniments, en un punt concret del temps, poden suposar un canvi molt important en el futur.  Per exemple, si un viatger en el temps aturés la seva màquina en algun punt d' de l'Alemanya desprès de la I Guerra Mundial, i modifiqués lleugerament les condicions podria crear un efecte papallona i per exemple, evitar que Hitler arribés al poder.

Dit això, el fet que la pel·lícula intentés predir com seria la tecnologia del 2015, ha causat segur canvis en aquest futur. D'entrada canvis poc importants si voleu. Sense anar més lluny, en una línia temporal sense BTF, avui no estaria escrivint aquest post ni hauria passat una estona del dia mirant el film. Molta més gent no hauria escrit tots aquests articles i comentaris que hem pogut llegir arreu. Ni haurien dedicat tots aquests espais televisius, documentals, etc.. Això vol dir que, tot el temps invertit l'haurien dedicat a una altra cosa, possiblement haurien posat el focus en algun altre aspecte de la realitat. Però la influència va molt més enllà d'un únic dia. Fa 30 anys que es va estrenar la pel·lícula. Son 30 anys d'influència, durant els quals, el públic jove potencial hem anat creixent, guanyant pes en la societat (i en kg també).  Per exemple, sense la influència del film, el cotxe de la marca DeLorean no hauria estat tan mitificat. Molta gent no hauria gastat els seus diners en comprar aquest cotxe.
 Però no es tan important allò que no haurien fet, com allò que SI haurien fet en el seu lloc. En que s'haurien gastat els diners enlloc de comprar-se un DeLorean? Qui sap si algú d'ells hauria invertit aquells diners en engegar un negoci. Potser hauria arribat a convertir-se en un multimilionari, i un filàntrop dedicat a la cerca d'energies alternatives de fusió i antigravetat. Així dit, sembla una relació causa-efecte impossible, però tot plegat és tan complexe que no podem saber tots els punts que uneixen la línia. La bola va creixent, i les conseqüències dels nostres actes poden quedar limitades al terreny personal, però la suma pot arribar mes enllà. En conclusió, és impossible saber com seria el nostre present sense la pel·lícula. Qui sap si hi hauria cotxes voladors...


dimecres, 1 de juliol del 2015

Retorn

Han passat uns quants mesos des que vaig afegir la darrera entrada en aquest blog. Massa temps. En aquest espai de temps han passat moltes coses frikis que no he comentat. Ja en duia moltes d'acumulades i no podia resistir més sense comentar-les.
Hem assistit al segon trailer d'Star Wars i se'ns ha posat la pell de gallina quan hem tornat a veure el Han Solo i el Chewbacca.
També hem vist la segona part de Avengers. No tant bona com la 1a. però per poc. Potser, per que s'ha perdut l'efecte sorpresa, per algunes decisions de guió errades, o per esgotament dels seus autors? O bé, una combinació de totes o de cap.
Hem vist el retorn de dues nissagues cinematogràfiques. Mad Max i Jurassic Park, amb desigual sort.
Mad Max: Fury Road és una gran pel·lícula d'acció que reprèn el camí que va consolidar Mad Max 2, amb els mitjans d'avui en dia. I Jurassic World, un espectacle visual espectacular però amb un argument ple d'incongruències poc cuidat. 
Joc de Trons ha finalitzat la 5a. temporada, amb 7 episodis escalfant motors i els 3 darrers episodis espectaculars.
El Fan Film més gamberroide retro vuitentér "Kung Fury" ens ha demostrat que amb pocs mitjans avui en dia es poden fer moltes coses si hi fiques molta il·lusió i imaginació (avui i sempre).
I en contraposició, una superproducció amb tots els mitjans al seu abast, "Tomorrow Land" de Disney i George Clooney, s'estavellava. Al meu parer injustament. Potser per no saber trobar el seu públic.
I se'ns ha tirat l'estiu a sobre i ens ha deixat James Horner. Egoistament em sap molt de greu. Quantes bandes sonores que ara no ja no veuran la llum! Em meu pèsam a tots els aficionats a BSO.
I ara, que ens espera el futur més immediat?
Una altra nissaga que lluita per tornar. Els androides de Skynet es resisteixen a desaparèixer en el futur alternatiu oblidat, com també ho fa el seu actor principal i tornen aquest mes. Veure'm si aquest cop compleixen la seva missió o fracassen.
 I el més petit dels super-herois de Marvel, "Ant Man", espera fer l'agost el mes del mateix nom, en un intent d'emular l'èxit estiuenc de l'any passat dels "guardians of the galaxy". Lluny de pesos pesants de primera fila, de responsabilitats de primer ordre, a veure si se'n surt.
No es preveu gaire moviment més aquest estiu. Potser serà un bon moment per a tornar la mirada enrere uns mesos i repassar tot allò que no m'ha vagat d'escriure en aquest blog i que ara em sap greu no haver fet.

"Chewie, we are at home"
Han Solo

dimecres, 11 de març del 2015

El Ministerio del Tiempo

Em costa molt, molt, parlar de sèries espanyoles. De fet, no n'he seguit mai cap que jo recordi. Però aquest cop, era una cita irrefutable: una sèrie de viatges en el temps és massa temptador. Però com hem arribat fins aquí?
Ja fa uns anys que s'ha creat una certa industria dedicada a fer sèries al territori espanyol, amb  productores que alimenten programacions de les cadenes privades i públiques amb sèries d'èxit de caràcter històric com ara "Aguila Roja" o "Isabel". Això ha propiciat que pugui sorgir una sèrie de ciència ficció com és el Ministerio del Tiempo. Fet que celebro i al qual dono tot el meu suport (ni que sigui només anímic). I la meva manera millor de donar suport, a banda de seguir la sèrie clar, és amb la publicitat que pugui proporcionar (poca si) amb aquest blog.

De que va MDT?

El seu títol ja ho diu tot. L'estat espanyol té un ministeri ocult al públic que es dedica a gestionar una infraestructura de portes que, no se sap a que es degut ni ho expliquen (de moment), quan les travesses et transporten a múltiples i variades èpoques de la història i de l'espai del territori espanyol (tampoc queden clar els límits nacionals). Com a bon ministeri, té el seu ministre i els seus funcionaris que treballen camuflats entre la gent a les diferents èpoques. La facilitat de transport fa que (i això està ben trobat), els puguin destinar al segle XIV per exemple, però al plegar cada dia tornin cap a casa al seu segle d'origen amb la seva família. De fet, els diferents agents/funcionaris que integren el Ministeri no són tots del segle XXI. El Ministeri fa molts segles que existeix i els agents són reclutats entre gent de diferents èpoques. Precisament, l'equip format pels nostres protagonistes té un origen força heterogeni. Aquest fet proporciona no pocs moments humorístics. Consta d'una noia, Amalia Folch, del segle XIX que destaca per haver estat la primera dona en estudiar en una universitat espanyola, i que defensava idees avençades per la seva època. També hi trobem un soldat d'allò més patriota, que va formar part de "los Tercios de Flandes" i un infermer d'ambulància del Madrid actual, que ja no valora la vida desprès d'haver perdut a la seva estimada en un accident de trànsit. Com veieu el contrast tan marcat entre les diferents personalitats és un dels punts forts de la sèrie.
Però quina és la funció del Ministeri a banda de controlar les portes del Temps? Doncs assegurar que cap desaprensiu alteri la història d'Espanya, ja que, de portes n'hi ha moltes i no totes són sota control del Ministeri. Hi ha altres forces, que anirem descobrint, ex-agents del Ministeri, que no estan d'acord amb la política de no intervenció, que creuen que la història és pot millorar. El problema és que de bones intencions, l'infern n'és ple, i quan és canvia quelcom, els efectes poden ser imprevisibles (i si no ho creieu, mireu-vos la pel·lícula "The butterfly Effect"). Sigui com sigui la missió dels nostres protagonistes és procurar que ningú canviï la història al seu gust.
A banda de l'argument principal, la sèrie obre algunes línies argumentals relacionades amb les vides privades dels diferents personatges, que serveixen per a donar-los més profunditat. I això és un altre punt a favor. L'ús personal que cada membre del Ministeri en pot fer del viatge en el temps pot donar molt de joc.  Tenen la possibilitat d'indagar sobre el seu propi futur o fins i tot per canviar-lo. Qui podria resistir la temptació?.
Tot i tenir tocs de dramatisme, també hi podem trobar una bona dosi d'ironia i humor. Els constants anacronismes i contrasts entre costums de diferents èpoques, ho propicien contínuament: Velazquez queixant-se sobre la exposició de la seva obra al Museo del Prado, La autoidentificació del protagonista amb el personatge d'Alatriste (qui sap si una picada d'ull a la fallida sèrie de la cadena de la competència més que a la novel·la), el "domini" dels idiomes del general Franco, etc...

Ja porten emesos 3 episodis. A mi, el que m'ha agradat més ha estat el tercer, el d'aquest dilluns. L'argument era molt ben trobat: Quelcom ha canviat a la història per a que Espanya estigui a punt d'entrar a la Segona Guerra Mundial. I el que ha passat és que els alemanys han descobert que a Montserrat hi ha una porta del temps. L'argument està molt ben integrat amb el que va passar realment i que podem veure a l'episodi: Coincidint amb l'entrevista entre Hitler i Franco a Hendaya per a arribar a un acord i afegir Espanya al costat de les potències de l'Eix, Himmler va visitar el monestir de Montserrat a la recerca del Sant Grial (sona a pel·lícula però es verídic). Com ja sabeu, no van arribar a un acord i Espanya es va mantenir al marge de la II G.M.. Diuen que Franco va demanar massa condicions i Hitler no les va acceptar. Però si Hitler hagués sabut que Espanya tenia accés al viatge en el temps,  no hagués acceptat tot el que Franco li hagués demanat per accedir a aquest immens poder?. No està gens malament la idea. A banda de l'interessant argument, és un episodi amb molt d'humor i que  alhora es prenen seriosament el tema i és un episodi molt dinàmic.

No ens enganyem. Segueix essent una sèrie espanyola, amb tot el que això implica. Limitacions en quant a pressupost i en general diferència de nivell respecte les produccions americanes a les que estem acostumats. Incongruències o aspectes que no es molesten en detallar i que indiquen que no t'ho pots acabar de prendre molt seriosament. És el que he comentat més d'un cop en aquest blog, el tema d'establir les regles del teu univers. Com més detallat ho facis més credibilitat, més versemblança. Per exemple, es poden comunicar entre diferents èpoques mitjançant mòbils normals. Tot i que la idea és bona, si considerem que les èpoques només les separa unes portes, i si assumim que l'espai és continu, si que pot haver-hi certa cobertura aprop de les portes. Però el que ja no cola és que a kilòmetres de la porta segueixi funcionant. Inclús entre telèfon fixe i mòbil.
En quant al sistema de portes per viatjar pel temps no ho trobo malament. S'inspira en "Las Puertas de Anubis" del Tim Powers. Elimines el problema tecnològic d'haver de pensar en un giny per viatjar (estalvies en efectes especials). Però, quina explicació tenen? Qui les ha construït? Com pots repetir un viatge al mateix moment en el temps en una porta tants cops com vulguis i en un altra porta sembla que el temps evoluciona en sincronia amb l'actual? Potser manca una mica de coherència.

No obstant això, la sèrie es mereix una oportunitat pels molts punts positius que té i que he esmentat. I ni que sigui només per que representa una rara avis en el panorama espanyol. Ja està bé de infravalorar el que es fa per aquí. S'ha de fomentar la industria d'aquest tipus de produccions i anirà millorant amb més pressupost. Per això tan de bo tingui força audiència i puguem veure'n molts episodis.

Ah, si voleu podeu veure els episodis per internet (i de forma legal) aquí:
http://www.rtve.es/television/ministerio-del-tiempo/capitulos-completos/



dissabte, 28 de febrer del 2015

Ha mort Leonard Nimoy (Spock)

Avui m'he aixecat amb aquesta trista noticia. Leonard Nimoy ha emprés el darrer dels seus viatges. Paradoxalment, és un viatge molt més misteriós, fascinant, trascendent i definitiu que qualsevol dels que el seu alter-ego Spock ha pogut fer mai al llarg de la sèrie, pel·lícules i novel·les de Star Trek. 
Bé, si som estrictes, Spock ja el va fer aquest viatge, però el van reviure, i Spock, al cap i a la fi, sempre viurà en aquesta mena de consciència planetària en la que perviuen els Déus, els mites i les icones culturals mentre la humanitat o almenys, la cultura occidental existeixi.
Gràcies a Leonard Nimoy pels grans moments que ens ha proporcionat interpretant el seu personatge i que ens han permès somniar desperts en un futur millor.
Us acompanyo amb el sentiment a tots els Trekkies i us deixo amb la escena del funeral d'Spock de Star Trek II. Qui millor que el seu amic a la ficció (el capità Kirk) i també a la realitat (William Shatner) per a pronunciar unes paraules que, estic convençut que també es poden aplicar a la realitat.

"Llarga vida i prosperitat"
Spock


dijous, 12 de febrer del 2015

La màgia del cinema

L'altre dia, al programa de TV3 "sense ficció", tractaven el tema dels cinemes que es veuen obligats a tancar o dels pocs que a dures penes sobreviuen i es reinventen per a sobreviure. Molt interessant, i una mica trist tot plegat. Suposo que entre tots ens ho hem buscat a base de descàrregues indiscriminades. El documental em va resultar bastant emotiu. Els cinemes, sense adonar-no-se'n, com aquell qui no vol la cosa, han format part de la nostra vida. Han estat testimoni de moments importants al llarg de la nostra vida, sobretot, de la nostra infantessa, adolescència i més enllà. Formen part de la nostra cultura. Fins i tot "anar al cinema" és una mena de ritual. Al cinema tenim les primeres cites. Al cinema quedem amb amics. Al cinema compartim experiències amb familiars, amics, parelles. 
Però de tot el fantàstic documental, el que em va emocionar més va ser quan el cineasta Jose Antonio Bayona explicava que es va enamorar del cinema quan el seu pare el va portar va anar a veure Superman. A mi, com a molts altres nens de la meva generació, també em va dur el meu pare a veure Superman. El que deia, són moments de la vida que van passant sense massa importància, fins que l'acaben tenint, sobretot quan mires enrere des de la distància, i llavors. aquell record esdevé un tresor per què saps que és únic i que mai tornarà. 
I jo , jo també em vaig enamorar del cinema, suposo que per què em va seduir la seva màgia, allò que fa que al cinema tot sigui possible. Si recordeu el final del film, la Lois Lane cau morta víctima del terratrèmol i en Superman, en un atac de ràbia, gira i gira al voltant de l'òrbita de la terra cap enrere a supervelocitat fent retrocedir el temps i els esdeveniments fins que la noia torna a estar viva. Tan de bo jo també pogués fer com en Superman i fer retrocedir el temps. Tan de bo tots ho poguéssim fer.
El que deia,... la màgia del cinema. La dura realitat.

dimarts, 27 de gener del 2015

3 sèries CIFI que segueixo actualment

Feia ja un temps que estava una mica orfe de sèries de CF. Així que m'he decidit a donar una segona oportunitat a algunes que havia abandonat, per motius diversos, tot just començar-les:

The 100
Uns 100 anys en el futur, els supervivents de la guerra nuclear sobreviuen en un conglomerat d'estacions espacials que orbita la Terra, anomenat 'el Arca'. L'espai i els recursos són molt limitats i les lleis molt restrictives i les condemnes molt severes. 100 joves que han incomplit la llei de diferents formes i per diferents motius són condemnats a servir de conillets d'índies per a baixar a la Terra i esbrinar si torna a ser o no habitable.
D'entrada la premissa resulta una mica agafada pels pèls. Casualment tots els que incomplien la llei són joves i guapos? M'esperava una mena de "90210 Sensacion de vivir" postapocalíptica i en part això és. Però també és una mena d'encreuament entre "La costa de los mosquitos" i "Perdidos" post-apocalíptic. A més, ben aviat deixen clar que no hi ha personatges principals intocables i això si que em va sorprendre. Mentre els joves de la superfície lluiten per sobreviure i s'enfronten a decisions que els fan créixer, a l'estació espacial els adults també viuen els seu "via crucis" particular.

Helix
Una estació d'investigació científica de l'Antàrtida pateix una epidèmia d'un estrany virus que converteix la gent en una mena de zombis. Un grup de científics del control de plagues mundial hi viatja per a mirar de controlar la situació, esbrinar que està passant i contenir la plaga.
Potser una mica fart del tema zombi la vaig deixar de costat. Potser també per què estava saturat de dramatisme. Ara que ha creuat la barrera de la 2a. temporada és el moment de donar-li una oportunitat.





12 monkeys
Aquesta no és una recuperació sinó una novetat. És una sèrie nova del canal SyFy Channel basada en la pel·lícula del Bruce Willis i Brat Pitt del mateix nom. L'argument ve a ser el mateix:  l'any 2043 gairebé tothom ha mort d'una plaga, però els supervivents, mitjançant una màquina del temps, envien un home a l'any 2015 per a neutralitzar el culpable de la propagació del virus i així salvar el futur de la humanitat.
De moment només han fet 2 episodis però trobo que funcionen bastant bé. A veure que tal.

I ara una altra novetat que per mi no passa l'examen: "The Librarians". Vol ser una mena de substitut/hereu de "Warehouse 13". De fet, en lloc del magatzem tenim una biblioteca, que guarda tota mena d'objectes màgics enlloc d'aparells i uns "bibliotecaris" que es dediquen a recopilar tots aquells objectes màgics que hi ha pel món evitant que caiguin en males mans. És ben bé com "Warehouse 13" però sense el toc Steampunk. Massa semblant, i a més pitjor en tots els aspectes.

dimarts, 13 de gener del 2015

El marciano de Andy Weir

No hi ha dubte que és el llibre de ciència ficció del moment. El boca a boca ha dut aquesta novel·la als primers llocs dels rankings. Merescudament? Jo diria que si. Anem a intentar descobrir-ne el secret del seu èxit.
De que va? La premissa és molt simple. Un astronauta, Mark Watney, membre d'una expedició al planeta Mart, és queda sol abandonat al planeta vermell. Els altres membres de la tripulació el donen per mort i emprenen el viatge de tornada sense ell. Però poc temps desprès es recupera i s'adona de la seva situació. Haurà d'emprar el seu enginy al màxim per a sobreviure en un entorn completament hostil.
La major part del llibre està narrat en primera persona, i conforma  el diari que cada dia va registrant el protagonista, a excepció de les parts que transcorren a la Terra i a la nau de la resta de tripulació, que són diàlegs i narració habituals.
El primer que sorprèn d'aquesta novel·la és la precisió científica amb la que ens descriu les mil i una operacions que ha de realitzar el protagonista per tal de sobreviure. Jo no sé prou de química ni física com per a validar tot allò que d'aquestes matèries se'ns explica (que és molt), però sembla tot molt realista, ja que les explicacions i justificacions científiques són exhaustives i detallades, amb càlculs de quantitats inclosos. M'agradaria que algun expert em comentés quin grau de validesa té. Més que res, per estimar-ne el grau de realisme de la novel·la, que sembla molt alt. I aquest realisme (Ciència ficció dura (Hard CiFi)  sens dubte) et dona un aire d'autenticitat tal que sembla que realment estigui basada en fets reals.
I potser pensareu: "quin conyàs!". Doncs no. Ans al contrari. L'habilitat amb la que l'autor ens explica el que en altres mans seria un farragós catàleg de ciències aplicades, és un altre punt fort de la novel·la. I és que està narrat amb una destresa que no veia des d'aquelles obres de divulgació científica del gran mestre Isaac Asimov. O sigui, que no se't fa pesat en cap moment. A part, es combina amb la dosi justa d'humor i emoció. Tot plegat et proporciona una experiència de lectura planera i amena. I això que l'autor, Andy Weir, és novell. És la seva primera obra que jo sàpiga. Esperem que en faci moltes més d'aquesta qualitat.
L'ingredient d'humor és essencial. El protagonista utilitza el seu sentit de l'humor per a sobreposar-se a les situacions més desesperades i de pas, serveix al conjunt de la novel·la per a desdramatitzar una mica la situació.
L'altre ingredient és l'emoció. I és que la situació personal del nostre astronauta abandonat fa patir molt. Ja de per si, complicada però que a més, quan creus que no pot anar a pitjor, hi va. Tot i així, les situacions extremes, que ha de superar per a sobreviure, les resol amb molt d'enginy i molta ciència. Vindria a ser com una mena de McGyver del segle XXI, que es capaç de fer el més difícil amb els mínims recursos de que disposa.
Per acabar aquesta ressenya afegiré que consta d'unes 400 pàgines, que et passen volant i que et mantenen la emoció i la tensió des de la 1 fins a la 399 (les 2 de la matinada i no podia anar-me'n a dormir sense acabar-la). 
En definitiva, una novel·la que s'ha de tenir molt en compte, ja que, tal vegada, som davant d'un nou clàssic de la CiFi del Segle XXI (i qui sap si no tan CiFi en un futur no gaire llunyà). 

p.d.: Diuen, no sé si per a fer-ne propaganda o de veritat, que Ridley Scott serà l'encarregat d'adaptar aquesta novel·la al cinema. Sincerament, no la veig com a film. Es a dir, si que es pot fer, o i tant que si. Però dur les explicacions detallades que hi conté a un llenguatge cinematogràfic, no ho veig factible. Probablement serà quelcom "basat en..." però perdent la gràcia, l'esperit i allò que fa que la novel·la sigui tan especial (no, espacial no, especial).

divendres, 9 de gener del 2015

El Círculo de Dave Eggers

Us recomano aquesta novel·la. Per mi, es convertirà en l'actualització de 1984 de George Orwell al segle XXI. I a més, resulta terroríficament pròxima a la nostra realitat actual.
El Cercle és una empresa d'aquestes de xarxes socials tan modernes i progres tipus Google o Facebook, que tenen un Campus en el que conviuen els seus treballadors joves, intel·ligents i creatius.  La protagonista, Mae, està encantada de que l'hagin seleccionat per treballar al Cercle. D'entrada comença al departament d'Experiència del Client, en la que es dedica a atendre dubtes i incidències dels clients, però poc a poc anirà introduint-se més i més en la dinàmica de l'empresa. 
El Cercle va començar creant el servei TrueYou: un sistema que unifica en un sol compte personal i real, que correspon a una persona física concreta tots els serveis de xarxes socials, fagocitant facebook, google, twitter i demés i eliminant l'anonimat a la xarxa. A partir d'aquí el màxim objectiu de l'empresa és que els usuaris comparteixin al màxim tota la seva vida utilitzant els seus serveis.  
La protagonista va sent testimoni de la creació de projectes que, d'entrada són creats amb bona voluntat per a millorar la vida de la gent, com per exemple, un sistema de localització per a nens evitant així els segrestos i desaparicions. L'autor provoca contínuament la reflexió del lector mitjançant la presentació d'aquests projectes.
Mae primer es centra en la seva feina però aviat li criden l'atenció per descuidar l'aspecte més important: S'ha de sociabilitzar, emprant els diferents serveis de xarxa social i de comunicació per a compartir totes les seves experiències, valorar els esdeveniments socials que al Campus es van succeint i als quals hauria d'assistir, fer comentaris positius sobre productes patrocinats, penjar fotos etc... Com més "petjades" deixi en les xarxes socials del Cercle més ascendirà en el ranking de "sociabilitat" i més ben valorada serà dins la comunitat.
El punt d'inflexió arriba quan presenten un nou gadget: una webcam de la mida d'un cèntim , autònoma, que envia imatges directament via satèl·lit i que disposa d'una gran capacitat de bateria i que presenten amb l'innocent objectiu de poder veure l'estat de les platges en qualsevol moment per a poder fer surf.
Si hi ha algun aspecte que no m'ha acabat de fer el pes sobre aquest llibre és la innocència extrema de la protagonista. No em resulta massa creïble que ningú vegi el perill potencial de tots aquests projectes que van apareixent i tots es creuen amb els ulls tancats, que es faran servir a fi de bé, però entenc que la prota es veu envoltada per un entorn emocional que la embriaga, que té més de secta que no d'empresa i que altera el seu raciocini. Si no, no s'entén massa.
En resum, una reflexió actualitzada sobre la privadesa i el poder en la nostra societat que veu en les xarxes socials un mitjà de control de masses que ve a substituir el gran germà del passat segle XX.
Molt recomanable!!!

dijous, 8 de gener del 2015

El Hobbit: La batalla de los cinco ejércitos

Desprès de l'input rebut els darrers dies respecte a la darrera de les pel·lícules de la trilogia del Hobbit en forma d'opinions i crítiques bastant dures a internet, les meves expectatives (l'anomenat hype) era més aviat baix. Si a això li sumem: la meva mitja decepció de la segona part, el desgast que sofreix la franquícia pel pas del temps des de la trilogia del Senyor dels Anells (ja han passat uns 15 anys des de l'estrena de la primera part!!), i que l'obra literària en que està basada no passa de ser un conte per a nens i a sobre no massa llarg. Doncs tot plegat ha fet que el meu hype estigués al mínim del mínims, fins al punt que he pogut esperar-me mig mes per anar a veure-la sense cap problema.
I potser degut a tot el que he exposat, l'he vista amb més bons ulls del que em pensava i el meu veredicte ha estat finalment positiu: m'ha agradat bastant.
Primer, l'he trobat molt entretinguda. Plena d'acció i de ritme. Gairebé dues hores i mitja que passen sense adonar-te'n. Potser per què ja d'entrada va al gra. No calen presentacions ni preàmbuls, tothom sabem qui és qui. El film comença exactament al punt en que es va acabar l'anterior. Les dues darreres parts literalment són una pel·lícula dividida en dues.
Segon, per què hi ha més lluites i batalles que a la resta de parts, que recorden a la trilogia del Senyor dels Anells. He llegit dures crítiques que comparen les batalles amb les del film "El Retorno del Rey" i les qualifiquen com una copia dolenta d'aquelles. No hi estic d'acord. Si que són més limitades i fins i tot no s'hi presta tanta atenció tota l'estona, però el Hobbit és una obra molt menor que el SDLA i per tant ja és correcte que així sigui.
Tercer, per què és un film més contingut que els altres. En aquest no hi ha tantes acrobàcies digitals de circ com en la part anterior. Recordem, la muntanya russa inacabable dels gòblins de la 1a. part, la extremada escena dels bidons de la segona, per exemple. Escenes que, per exagerades, em treien de la pel·lícula. Aquest cop només tindré en compte una escena així. A més inclou el Legolas com a protagonista i això ja és com una tradició.
Quart, per què lliga amb la trilogia de SDLA i això m'agrada. Ja sé que és nostàlgia però qualsevol escena en la que apareixia Galadriel, Gandalf o algun altre personatge dels importants de SDLA m'agrada i sembla donar més importància al film.
Cinquè, els conflictes interns dels personatges, que aquí es desenvolupen proporcionant escenes de lluïment dramàtic dels actors amb interpretacions destacables de Richard Armitage i Martin Freeman.

D'altra banda, no m'ha agradat:
- Els efectes especials són irregulars. N'hi ha de molt bons, com per exemple, el drac, però també de dolents, els exercits, hi ha moments que semblen extrets d'una presentació de joc de Playstation. Massa uniformes. O el terra d'or que canta el CGI.
- Que el final de la trama del drac duri tant poc. No entenc per què no van finalitzar la trama del drac a la pel·lícula anterior. Si recordeu, es va acabar en una mena d'abrupte coitus interruptus en la que el drac enfadat se n'anava a atacar el poble del riu. Una mena de cliffhanger abrupte i innecessari i ara, ens trobem que a la trama només li mancava uns minuts per acabar. Una pressa de pèl. Podrien haver eliminat molts aspectes superflus que sobraven de la segona part, com per exemple, part de la interminable i vergonyant escena del rafting amb barrils, o la innecessària escena de circ dels forns i de l'estàtua d'or mal feta del final. I al seu lloc acabar la trama del drac dignament. Hagués estat el més encertat. Que és pensen que per que van deixar aquest cliffhanger ha anat més gent al cinema del que hauria anat?
- El personatge pseudo-còmic d'Alfrid. Irritant antiheroi que s'entesten en treure recurrentment. Una mena d'escurçó negre que gairebé no fa gràcia i que no acaba oferint ni tan sols una mínima lliçó moral ni res.
- La banda sonora. Transparent, sense ànima ni cos. Ni tan sols recordo cap fragment. Nomès quan recupera algun lifemotif de SLDA es quan cobra una mica de vida. La resta passa completament desapercebut, gairebé com a la resta de la trilogia. Inclús diria que al llarg de la trilogia ha anat de mal en pitjor.
- El sistema HFR i 3D: El Hight Frequent Rate consisteix en grabar a 48 fotogrames per segon enlloc de 24. Per tant, es veu millor si, però es veu tan clar que recorda una obra de teatre de la BBC. I el 3D poc el vaig notar.

Resumint, potser la millor de les 3 parts en alguns aspectes, però denota cert esgotament i malgrat la història no té punt de comparació amb la magnitud de SDLA, l'intent de posar-la a un nivell similar més aviat ha jugat en contra seu. Si per al SDLA van necessitar 3 films, per proporció, el Hobbit hauria necessitat una sola i digna pel·lícula, eliminant escenes "de circ" sobrants.
Però l'atracció de l'avarícia, el mal del drac que afecta Thorin en un moment del film, sembla haver afectat als creadors, estirant un xiclet difícil de mastegar. Podríem pensar que els ha sortit bé la jugada, per què al cap i la fi hem anat 3 cops al cinema com a corderets, però a veure quants de vosaltres us comprareu la edició extesa del film en BluRay, o el joc o les figures, com molts vam fer amb l'anterior trilogia. Jo no.