dijous, 25 de desembre del 2014

BON FRIKI-NADAL A TOTHOM!!!

I encara més cinema CIFI Indie (III)

BON FRIKI-NADAL!!!!!!

Realment he trobat un filó. Aquests tipus de films, sense ser res de l'altre món, resulten refrescants. Com episodis hipervitaminats de "La dimensió desconeguda". Crec que és així com s'han de prendre. Aquestes vacances de Nadal és un bon moment per a sortir de la Mainstream, abandonar els anuncis de perfums pudents ultra-repetitius i deixar-vos alienar per aquest cinema.
Aquí en teniu dos més:


Sound of my Voice (2011)
Una suposada viatgera del futur és la gurú d'una secta. Una parella s'hi infiltren per a desenmascarar-la. D'entrada els protagonistes creuen que la viatgera del temps és un frau però poc a poc va entrant en la psique de la parella. 
El film et posa en la seva posició i fa que, estiguis tota l'estona preguntant-te si la seva història és o no real. Aquest film se m'ha fet curt. Trobo que falta molt per explicar i el procés és massa accelerat. Si hagués durat més, no hauria estat malament. Però ja sabem que diuen  "allò breu, si breu dos cops bo".  Més val quedar-se amb aquesta sensació.

Triangle (2009)
Uns amics s'embarquen en un veler per passar un agradable dia al mar. No serà tan agradable realment... 
El que cal deixar clar d'aquest film és que al començament i fins ben entrada la primera part, tindreu la temptació d'abandonar-lo, per què creureu que simplement és un de tants slashers o film de terror típic i tòpic com per exemple, Ghost Ship. Tot i que si que en té alguns trets, no us enganyeu. No va d'això. ,Jo vaig estar a punt de deixar-lo, però vaig aguantar, i al final en vaig quedar força satisfet de veure que tot quadra. I quan creieu que ja ho teniu clar i que sabeu preveure per on aniran els trets (mai millor dit), es film és capaç de donar una volta de rosca més.  Fins i tot m'ha deixat amb ganes de veure'l un segon cop.


dimecres, 24 de desembre del 2014

Més cinema de ciència ficció indie (II)

Si heu llegit el meu darrer post, vaig valorar de manera positiva de dos films recents de CIFI indie. Des d'aleshores, m'he dedicat a buscar més films indies (o no tant indies però més minoritaris) de CIFI, potser no tan recents, però que segur que se'm van escapar en el seu moment. Aquí us en porto dues (una de sorra i una de cal) :

Upstream Color (2013)
Avalat per ser la segona pel·lícula de l'autor de Primer (un altre film del qual en vaig parlar fa molt de temps aquí), però que he trobat excessivament críptica per al meu gust. No explica absolutament res deixant-ho tot a la teva lliure interpretació. Reconec que he estat incapaç d'acabar de veure-la. Massa per a mi. Sense arribar a dir que no l'he entès, m'ha resultat avorrida originant algun que altre cop de cap. Massa experimental per al meu gust més convencional. Jo no la recomano. Només apta per a hipsters i altres intel·lectualoides.


Predestination (2014)
Ethan Hawk és un agent temporal que es dedica a perseguir un terrorista pel temps. Si us agraden els viatges en el temps, les paradoxes, aquest film és per a vosaltres. Entretinguda ho és. El problema per a mi, és que el trobo massa inversemblant. El film pretén donar-li una nova volta de rosca al tema de les paradoxes temporals però per mi és massa. L'altre problema que hi trobo és que resulta previsible. Tot i així, val la pena veure-la si us agrada el gènere, sens dubte. 





dimecres, 17 de desembre del 2014

Cinema de ciència ficció de baix pressupost però alta imaginació



Aquests dies he tingut la ocasió de veure dues pel·lícules de CiFi d'aquelles que han de suplir la manca de pressupost amb molta imaginació i un bon guió. O sigui, cinema independent. Son d'aquelles que t'omplen i et fan pensar més que segons quines superproduccions de grans pressupostos i efectes especials aclaparadors que et deixen completament fred.
La primera és "I Origins". La guanyadora del premi a millor pel·lícula al Festival de Sitges d'enguany (2014). També ha obtingut un premi al festival Sundance i al Tallinn Black Nights Film Festival com a millor film independent nord-americà.


I Origins (Orígenes)
Ara que llegeixo el títol en anglès, crec que juga amb la pronunciació de I i Eye. I Origins va d'un noi científic que es dedica a investigar en temes d'evolució estudiant els ulls de les diferents espècies, o quelcom similar. El fet és que es dedica a fer fotografies dels ulls de la gent que coneix. I precisament coneix en una festa una noia que te una configuració ocular força única, de la qual s'enamora bojament. El problema és que la noia resulta ser molt espiritual, al contrari d'ell que, com a científic que és, es mostra escèptic a tot allò que escapa als paràmetres de la ciència. Ben aviat, un descobriment sorprenent posarà a prova el seu escepticisme. I fins aquí puc llegir ja que no tinc intenció de xafar l'argument a ningú.
Com ja he dit abans, no espereu efectes especials espectaculars. Es tracta d'una història senzilla però ben entretinguda, que es debat entre la ciència i la fe. A IMDb està valorada amb un gens menyspreable 7.2. El que sol passar amb aquests tipus de films que plantegen qüestions grandiloqüents d'entrada, és que no saben com acabar. I solen acabar abruptament sense donar una resposta a l'espectador, senzillament per què no hi és. Almenys en aquest sentit, el film es mulla una mica.


El següent film ben bé podria ser representat com una obra de teatre sense necessitat de retallar gairebé res. Ha estat guanyadora d'alguns premis de festivals com el d'Amsterdam, Austin o el de Sitges l'any 2013.

Coherence (2013)
La trama és la següent: Uns amics es reuneixen per fer un sopar/festa la nit en la que, un cometa passa molt aprop de la terra. Aquest esdeveniment produirà uns estranys efectes. Aquí si que no puc explicar més a perill d'esgarrar-vos el film. I és que la gràcia precisament rau en anar descobrint-ho tot amb els  propis protagonistes, com si fóssim un convidat més a la taula mentre anem coneixent una mica de les vides de cadascun dels protagonistes.
El film utilitza hàbilment conceptes científics per a conformar una trama de thriller que t'atrapa. Un misteri que us garanteixo que s'acaba descobrint i que inclús desprès es permet un temps per a explorar-ne les possibilitats.
El que més em fascina d'aquest film és que aconsegueix molt, amb molt pocs recursos.
Com a curiositat, un dels actors és Nicholas Brendon, que interpretava Xander a la sèrie Buffy Cazavampiros i que, aquí el seu personatge és un actor que ha arruïnat la seva carrera degut a la beguda i afirma haver participat a una sèrie anomenada Rosswell. Doncs si que va existir una sèrie amb aquest nom l'any 2002 que, evidentment, anava sobre UFOs i que perseguia l'estela de popularitat de The X-Files. Però Nicholas Brendon no hi va intervenir pas. 


Ja veieu, aquest tipus de Ciència Ficció anomenada "d'idees" te la seva gràcia, sobretot en un panorama cinematogràfic on precisament les idees brillen per la seva absència arraconades per efectes especials, remakes i adaptacions. No em malinterpreteu, a mi m'agraden molt els efectes especials (o m'agradaven quan no eren tan digitals...) , però de vegades trobo a faltar una mica de risc. Idea nova és un concepte al que Hollywood es reticent. Fins a cert punt és natural, es preferible des del punt de vista econòmic invertir un pastón en quelcom que tingui un retorn segur que arriscar-lo en una idea nova que no saps com funcionarà. Per això aquests films de baix pressupost es poden permetre el luxe de tractar temes minoritaris o arriscats. I d'altra banda, la manca de recursos fa que t'hagis d'expremer la imaginació.


divendres, 28 de novembre del 2014

Trailer teaser de Star Wars VII: The force awaken

Avui han estrenat el trailer teaser de Star Wars VII: The Force Awaken. Recordeu que s'estrena al desembre de l'any vinent. Aquestes són les primeres imatges que es poden veure sobre el film:


divendres, 21 de novembre del 2014

Interstellar

Quan vas a veure un nou film de Christopher Nolan, com a mínim, tens assegurat un mínim de qualitat. Aquest cop no és una excepció, ans al contrari, el film és potent, inclús crec que millora en alguns aspectes els anteriors treballs de Nolan.
Interstellar és una odisea espacial de ciència ficció. Però no es queda en només això. També té una gran part de drama humà. I això és el que la completa. Crec que, aquest cop, Nolan incorpora una dosis d'emoció humana als seus films, (com diria un dels robots protagonistes, potser un 50%?), que no haviem vist fins ara en els seus treballs anteriors.
Quin és el plantejament? En un futur de la terra, aparentment no gaire llunyà, la raça humana es troba al límit de l'extinció. Tot i volcar-se completament en la producció alimentària, una plaga assola les plantacions, immenses tormentes de sorra amenacen amb engolir-se els terrenys cultivats. A la raça humana li queda una generació per extingir-se. L'exploració espacial ha estat abandonada gairebé completament per manca de recursos.  En aquest context, el protagonista, interpretat per Mathew Mcconaughey, és un ex-astronauta frustrat reconvertit a granger que sobreviu amb els seus dos fills i el sogre en una granja. Aviat començaran a fer acte de presència, a la granja on viuen, estranys fenòmens que semblen desafiar les lleis de la física.
No hi ha dubte que Mathew Macconaughey és un actor en alça desprès de pujar enters a la sèrie True Detective. No obstant, durant la primera part del film, jo seguia veient el personatge de True Detective. Potser per que el rol era similar. Però al cap d'una estona,  l'efecte True Detective es dissipa, i ja et creus del tot el personatge. MM ho fa molt bé i sosté ell gairebé tot el film ell solet. La interpretació de la resta dels actors també és molt bona. Tots estan a l'alçada de les circumstàncies.
Els efectes especials simplement perfectes. D'aquells que t'oblides de que hi són completament al servei de l'argument. Una curiositat: L'aspecte visual del forat negre ha estat dissenyat sobre la base del model matemàtic creat pel físic teòric Kip Thorne, reconegut expert en forats negres. L'equip d'efectes especials de Double Negative (l'empresa encarregada) ha agafat el model matemàtic de Thorne per a aconseguir una representació gràfica d'un forat negre vist d'aprop. Aconseguint així, la representació visual més pròxima a les equacions de la relativitat que s'ha fet mai. Fruit d'aquesta col·laboració, Thorne presentarà nous papers sobre el tema.
El film és llarg i una mica dens en quant a termes de física teòrica i astronàutica es refereix. No sé si el qualificaria com un film apte per a tothom.  Però intenta explicar els conceptes de la forma més planera possible. Per exemple, la típica explicació sobre viatjar d'un punt A a un punt B utilitzant el plegament de l'espai.
Properament continuaré en una altra entrada parlant d'aquest film que dona molt de si, però ara per no avorrir a la gent, ho deixaré aquí.
Fins aviat!

dimarts, 23 de setembre del 2014

Al filo del mañana

Feia temps que li tenia moltes ganes a aquest film de ciència ficció de Tom Cruise. Sigui més o menys bona o dolenta el cert és que la presència de l'actor en qualsevol film li confereix una mena de garantia que compleix uns mínims de qualitat. I això també és així en aquest film. 
El film es bassa en una novel·la japonesa anomenada "All you need is kill" de Hiroshi Sakurazaka. No l'he llegit, així que no puc dir quin grau de fidelitat té, per això només puc valorar el film en si, sense entrar en comparatives que solen ser odioses.
Us aviso als que no l'heu vista i no sabeu per on van els trets, que si voleu arribar "verges" a la seva visualització no seguiu llegint. Ara, també us aviso que als que ja duem a les nostres esquenes uns quants milers de litres de ciència ficció injectada, quan porteu uns quants minuts de projecció veureu de seguida de que va la història. 
Seguiu aquí? Bé, llavors estareu d'acord amb mi que l'argument el podem resumir en una senzilla fórmula aritmètica: Al filo del mañana = Atrapado en el tiempo + Starship Troopers.
Ja sabeu la formula del film de Bill Murray, en que el protagonista es condemnat a repetir fins a l'infinit un mateix dia, però amb l'avantatge que ho recorda tot, i per tant, pot aprendre dels seus errors i corregir-los, fent tantes proves com necessita fins trobar la solució.
Desconec si aquest patró existia abans del film de Bill Murray i per tant, li concedeixo humilment la patent de l'invent. He descobert que ja hi havia un antecendent al film de Bill Murray. Un curtmetratge anomenat 12:01pm que data de l'any 1990 (3 anys abans que "Atrapat en el temps") i que precisament, l'escriptor del qual, Richard Lupoff, es queixa de plagi.

El que si sé és que desprès ha estat utilitzat molts cops, sobretot en sèries de ciència ficció. I és que no és una sèrie com Déu mana si no té el seu corresponent episodi amb el patró "Atrapado en el tiempo". Anem a veure'n algunes:

Star Trek la nova generació: Episodi 5x18 (118): Causa i efecte (Cause and Effect)

L'Enterprise entra en un bucle temporal que sempre acaba amb la nau destruida en estavellar-se amb una altra nau. A diferència de 'Al filo del mañana" els protagonistes no recorden ben bé les repeticions, només alguns tenen dejà vu , o sigui, intueixen que allò ja ho han viscut.

Stargate SG-1: 4x06 (72) Una ventana a la esperanza (Window of Opportunity) - 4 de agosto 2000.

Desprès de trobar un dispositiu del temps dels Antics, el Coronel O'Neill i Teal'c, accidentalment, queden atrapats en el mateix dia, repetint-lo un cop i un altre. Essent ells els únics que saben el que passa hauran de trobar una solució.

X-Files: 6x14 (131) Monday. 28 de febrer de 1999

Una dona es forçada a viure el mateix dilluns un cop i un altre mentre tracta d'evitar que Scully i Mulder siguin assassinats per la seva parella mentre roba un banc. Mentre els esdeveniments es repeteixen i ningú sembla creure-la, la sensació de Mulder de deja vu es fa cada cop més forta.

Supernatural: 3x11. Punt Misteriós. 

Els protagonistes, els germans Sam i Dean Winchester, es troben en un bucle temporal en el qual, Dean mor de mil formes diferents i el seu germà Sam ho reviu amb ell cada cop.

Xena, la princesa guerrera: 3x02: Ya he estado aquí, ya he hecho esto.

Cada dia, els companys de Xena moren de diferents formes. Xena tindrà que descobrir que està passant.

Buffy, Cazavampiros: 6x05 A serial life

Desprès de començar a treballar en una botiga de màgia, Buffy cau en un bucle temporal per culpa del Trio.

Eureka: 3x04.  Yo repito.

El sheriff Jack reviu el mateix dia un cop i un altre desprès d'haver vist una extranya llum al cel.

Com veieu, a banda de l'obvi argument hi ha un element que es repeteix sempre i que us ajudara a  distingir un episodi d'aquest tipus. I es que sempre moren els protagonistes o algun d'ells, provocant sorpresa el primer cop per inesperat i transcendent. I es que en aquests tipus d'episodis els guionistes es desmelenen i provoquen esdeveniments que altrament no serien factibles, però aquí, com els poden esborrar, no passa res.

Fins aquí les que jo puc recordar, però segur que hi ha altres sèries que tenen d'aquest tipus d'episodis, homenatge a "Atrapado en el tiempo". 

Us animo a que comenteu en aquest post si en sabeu algunes més.


dissabte, 20 de setembre del 2014

I ara un davantal de Dexter

Realment, m'he de plantejar seriosament començar a jugar a la Lotto. He d'aprofitar aquesta ratxa de sort en els sortejos... Ara m'ha tocat un davantal de Dexter: Concurso Dexter Fantascine
Gràcies als nois de Fantascine


dimecres, 17 de setembre del 2014

En caida libre de Louis McMaster Bujold


Desprès de veure "Guardianes de la Galaxia" em vaig quedar amb ganes de més Space Opera. I llavors vaig recordar que tenia a mig llegir una gran saga d'aquest sub-gènere de la ciència ficció. Em refereixo a la saga de Miles Vorkosigan de Louis McMaster Bujold
Es tracta d'una saga formada per 20 novel·les, de les quals en vaig llegir algunes fa bastant temps  que em van agradar molt, però per a o per b, no vaig seguir. Doncs el temps de les vacances és un bon moment per a reprendre la seva lectura. 
El que he fet és començar pel principi, en ordre cronològic, com és lògic. La primera novel·la ambientada dins l'univers de Miles Vorkosigan és "En caida libre" (Falling Free). Realment, els esdeveniments que s'hi narren són molt allunyats en el temps cap enrere respecte els principals moments de la saga: la història del propi Miles Vorkosigan. I desconec encara quin és el lligam, si és que n'hi ha algun, entre les dues històries.
"En caida libre" explica la història dels "quadrumans". Una raça genèticament dissenyada per a treballar i viure en gravetat zero. La seva particularitat és que enlloc de cames hi tenen braços, i això els permet moure's més comòdament en una estació espacial sense gravetat. Com han estat creats per una poderosa empresa, Galac-Tech, són considerats una propietat i per tant no tenen drets. No són ciutadans, són un experiment (esclaus en el fons). En Leo Graf és un enginyer contractat per l'empresa Galac-tech per tal d'ensenyar soldadura en gravetat zero als "quadrumans". La novel·la explica la seva convivència a l'estació espacial amb els quadrumans; com ben aviat comença a tenir conflictes morals sobre el tracte que reben. Veurem doncs, el procés que segueix de conscienciació sobre la realitat que l'envolta.
La novel·la va rebre el premi Nebula i va ser nominada per l'Hugo l'any 1988. L'argument és senzill i ben narrat. Les descripcions sobre enginyeria espacial molt acurades i imaginatives, però si us he de ser franc no crec que fos necessari explicar amb tot luxe de detalls operacions d'enginyeria  espacial imaginades. Reconec que aporten realisme i base, però les he trobat excessives i d'escàs interès.
D'altra banda, tampoc m'ha fet massa gràcia que alguns esdeveniments una mica agafats pels pèls, facin possible que alguns plans impossibles surtin bé (no puc explicar el que).
Tot i així, és llegeix ràpid i com he dit abans és lleugera, ben escrita i no té massa pretensions. Seguirem informant quant tingui la oportunitat de seguir amb el següent llibre...




dimarts, 9 de setembre del 2014

Ja m'ha arribat el llibre!

M'ha arribat el llibre del concurs de laespadaenlatinta.com.
Moltes gràcies a Gigamesh i laespadaenlatinta.com, i per suposat a Tim Powers!


dimecres, 27 d’agost del 2014

He guanyat el concurs!!!!

Avui estic molt content!!! Ahir vaig rebre una grata noticia. Soc el guanyador del concurs del blog La espada en la Tinta, del llibre signat per l'escriptor Tim Powers "Ocultame entre las tumbas" amb una portada inèdita,  diferent a les que es posaran a la venta al setembre,  dibuixada per Enrique Corominas (el que fa les il·lustracions dels llibres que publica Gigamesh, Juego de Tronos entre d'altres).
Es dona la circumstància que em vaig quedar amb les ganes d'assistir a la sessió de signatures que va organitzar la llibreria Gigamesh a Barcelona. De fet, estava pensant d'anar-hi algun dia d'aquests a veure si havien posat a la venda algun exemplar signat.



dimecres, 20 d’agost del 2014

Space Pirate Captain Harlock (2013)



Qui NO recordi la sèrie que van fer a TV3 del Capità Harlock que aixequi la mà. Tu??? Expulsat del cel friki!!!!!

Vinga va, el Capità Harlock era un manga d'un pirata de l'espai que lluitava abord de la seva nau Arcadia contra una poderosa raça extraterrestre que s'entestava en envair la Terra: les Mazone (les dones que cremen com el paper). Als habitants de la Terra, però, els importava tot tres pepinos. I és que estan tots bastant atontats seguint esports per la TV o culebrots o passant l'estona. O sigui com ara tot i que l'acció es situa en el futur es clar, on hi ha naus i la gent viatja per l'espai. Dels pocs que els importa el que passa, que seria l'exercit de la Terra, l'únic que els preocupa es perseguir i capturar el capità Harlock.
La nau del Capità Harlock té la forma d'un galeó pirata (lo qual vaig trobar sempre bastant inversemblant però ho considerarem una llicència poètica més).
Recordo la sèrie bastant dura, amb l'humor just i necessari a càrrec d'algun tripulant de l'Arcadia peculiar. El Capità Harlock era el que podríem qualificar com a un tipus dur amb una bona cicatriu a la cara i de poques (molt poques) paraules.
Bé, doncs, amb aquestes pinzellades espero que us hauré ajudat a recordar a tots aquells que potser us va agafar en una massa tendra edat.
I tot això a que ve ara? doncs que l'altre dia vaig veure el film de l'any 2013: Space Pirate Captain Harlock. Un anime 3D CG, o sigui completament generat per ordinador que recupera al capità Harlock amb un pressupost de 30 milions de dòlars. Que voleu que us digui... L'animació està molt ben feta, s'ho han currat molt. Les naus, les batalles a l'espai, els paisatges, tot està molt bé. Tot i la primera reacció quan comences i veus als personatges d'aprop és que tens la sensació d'estar veient la intro d'algun joc de Playstation 3. No obstant això, quan t'hi acostumes val la pena. Els personatges estan ben recuperats. El capità Harlock torna a ser aquell personatge "campetxano" i proper que tots recordem (ironia). 
El guió és on tot s'esfonsa. La premissa és d'allò més enrevessada. És un fenomen que sempre observo en alguns manga. Històries que no són coherents o creïbles o tan enrevessades que no hi ha per on agafar-s'hi. Per començar fa cent anys la gent de la terra van abandonar el planeta i va colonitzar l'espai. Però llavors se'ls van acabar els recursos i van pensar, ah pos tornem a la Terra que allí segur que n'hi ha (¿?). Anem a veure,  el més lògic és que surten a l'espai a buscar més recursos per que a la Terra no n'hi ha per tothom i ara tornen a la Terra??? No té sentit.
Però seguim, varies faccions es disputen la Terra i es produeix una guerra sagnant (d'acord). Finalment arriben a un tractat de pau pel qual la Terra es considera sagrada. Una organització anomenada Gaia Sanction es dedica a vigilar que el tractat es compleixi. Entre els membres trobem un jove Harlock que vigila la Terra amb una sèrie de naus tunejades amb tecnologia d'una raça, els Nibelungs. Però en Harlock veu que la mateixa organització incompleix el tractat i permet a la èlit diplomàtica anar a la Terra. S'enrabia i els mata a tots (¿?). Llavors el declaren rebel i en una jugada mestra (¿?) decideix que alliberar la Matèria Fosca (l'energia amb la que funciona la seva nau) sobre la Terra és la millor manera de protegir-la de la humanitat. (¿?) Clar, home, el millor és carregar-se-la, així segur que ningú no hi anirà. Coses com aquestes, decisions tan incoherents, són les que em treuen fora del manga i et fiquen un interrogant gran al cap el que queda del metratge. Per que tot el que passa en el film és sustenta en la premissa inicial i si aquesta falla, tot s'afona com un castell de sorra.
Ah, i no us ho perdeu, el pla del Harlock per a solucionar tot això no és altre que fer explotar l'univers i tornar-lo a començar de zero.
En fi, que els costava poc fer un remake de la sèrie antiga. És que això no és ni una continuació, doncs l'origen del capità Harlock tampoc és el mateix. No encaixa res amb la sèrie anterior. És una reinvenció. Quina llastima, amb el que molava l'animació i les fèmines sobretot (sllurrggghh)


Guardianes de la Galaxia

Desprès de llegir per internet opinions que la posen pels núvols és difícil no anar amb el hype pujat a veure-la... i llavors venen els desenganys. No em malinterpreteu, no és un film dolent, em va agradar. El problema és que en algun moment abans de veure-la, se'm va oblidar quina era la premissa. I tal com ens la van vendre des d'un bon principi aparentava un divertimento d'estiu desenfadat i sense cap pretensió més enllà de distendre el to més "seriós" de la resta de films de l'univers Marvel. I és que és això ni més ni menys. El problema és que amb el hype comences a pensar que estàs davant d'un producte amb més pretensions. Quan llegeixes coses com que "estem davant la nova Star Wars", tot i no creure-t'ho per prudència, quelcom queda en el teu subconscient.
I llavors vas al cinema i veus que és molt divertit. Tant que no és pren seriosament a si mateix gairebé en cap moment. Hi ha molt d'humor, potser un pel massa. També hi ha molt d'humor a "The Avengers" però allí està aplicat amb el punt just, sota la batuta de Joss Whedon. En aquest cas, és com si haguessin ficat un pèl massa de sal a la sopa. I quan acabes el film penses, "quina llastima, si no estiguessin tant de catxondeo, tenia tots els elements per a ser quelcom més trascendent. No vull dir que hagi de ser com un film de Christopher Nolan per que seria un error, però tampoc cal situar-se a les antípodes. Pel que veig DC opta més per donar un to seriós i realista als seus films, en canvi a Marvel, s'ho prenen més lleugerament. Són dos aproximacions diferents al tema dels superherois i està bé que puguem veure les dues.
Tot i amb això, entenc la postura del director. És difícil fer un film que té per protagonistes personatges tant de còmic (Un mapatx?) i prendre-s'ho seriosament (tot i que, a la sèrie de Jim Henson, Farscape, en sortien uns quants i ben bé que ho van aconseguir). Crec que no van poder anticipar que el producte final els quedaria tant a un pam de la glòria. I ara que parlem de Farscape, me l'ha recordat bastant.

"Guardians of the Galaxy" és basa en un còmic de Marvel del gènere de l'space-opera, que forma part de l'univers Marvelià tot i que l'acció transcorre a l'espai, lluny de la Terra.

Recordem que la primera fase de Marvel va concloure amb la pel·lícula The Avengers, on es reunien els personatges de Marvel que havíem pogut veure per separat en les seves produccions: Hulk, Iron man, Thor, Captain America. Desprès de The Avengers començà la segona fase amb la tercera part d'Iron Man, la segona de Thor i de Captain America i ara arriba Guardianes de la Galaxia. La segona fase conclourà amb la segona part de The Avengers, l'any 2015.

Si recordem a The Avengers, l'objecte en disputa era una font d'energia anomenada Teseracte, que Loki robava. Podiem veure com Loki feia un tracte amb un obscur i poderós personatge extraterrestre anomenat Thanos. Bé doncs, "Guardianes de la Galaxia" ens apropa una mica més a aquest personatge, que segurament serà el dolent protagonista d'algun venider film de Marvel (Avengers 3 potser?). I es que Thanos vol som uns objectes font de poder anomenades les Gemes de l'Infinit. El Teseracte n'era una i l'orbe en disputa en aquest film, n'és una altra. M'agrada l'adaptació del còmic d'aquest personatge. Interpretat per Josh Brolin (el germà gran a "Los Goonies"). La trobo molt encertada.


No puc dir el mateix d'un altre personatge recurrent als còmics que també apareix és el Col·leccionista. Marvel ja ens va avançar en una d'aquestes seqüències que ens fan esperar a veure totes les lletres, crec que  desprès de Thor 2. Un personatge curiós, interpretat per Benicio del Toro, que es dedica a replegar espècies de tota la galàxia per afegir-les a la seva magnífica col·lecció. Em sembla que és una mala adaptació del còmic. Res a veure ni físicament ni de caràcter. Compareu vosaltres mateixos:

 





Bé, esteu avisats. Deixeu-vos portar per la música dels 80, les lluites a l'espai i el catxondeo i us ho passareu molt be!

Nuff Said!


dimecres, 23 de juliol del 2014

Steelheart (Reckoners 1) de Brandon Anderson

Brandon Anderson és un escriptor de fantasia de nova fornada d'allò més prolífic. Amb poc temps he vist omplir les estanteries de les llibreries del gènere amb un munt de títols seus. La seva especialitat són les trilogies de Fantasia. Diuen que és un cop d'aire fresc en el gènere que necessitava de fa temps. Sortir de l'arquetip del camí de l'heroi en el qual la fantasia porta molts anys enclaustrat era quelcom que el gènere necessitava. També diuen que la fantasia és troba en alça ara que la Ciència Ficció perd empenta (d'això m'agradaria parlar-ne, però com diu aquell, això serà una altra història explicada en una altra ocasió). 
El cas és que el primer que he llegit de Brandon Anderson ha estat la primera part de la trilogia Reckoners: Steelheart. La premissa és la següent: Un bon dia, un cometa apareix al cel de la Terra. L'anomenen Calamity. Sembla que degut a la seva aparició, alguna gent comença a desenvolupar poders especials, i es converteixen en el que podríem qualificar de totes totes com a super-herois. El problema és que no n'hi ha ni un que tingui bones intencions. A diferència d'altres universos tipus Marvel o DC, on sempre trobem la contrapartida superheròica, aquí això no passa. No se sap si, la transformació n'és la causa o és la pròpia natura de l'home la que fa que es corrompin sempre. El cas és que els èpics (així és com els anomenen) no tenen rival. En aquestes circumstàncies, només un grup de resistents anomenats els Reckonen són els que lluiten com poden contra l'estructura de poder que han forjat els èpics sota la seva influència. D'altra banda, els èpics tenen un punt feble que anul·la els seus poders i que intenten mantenir en secret per raons obvies. Evidentment els èpics lluiten entre ells pel control del món. Entre aquests ens trobem a un dels més poderosos, Steelheart, que sembla ser completament invulnerable i s'ha fet el rei de la ciutat de Nova Chicago. El nostre protagonista però, és l'únic testimoni viu que queda del punt feble d'Steelheart i ha dedicat tota la seva vida a dissenyar un pla per a venjar la mort del seu pare a mans de l'èpic. Ha arribat l'hora de la veritat.
Aquest és el punt de partida de la novel·la. L'estil és senzill, dinàmic i fresc. Es llegeix molt ràpid i es digereix amb facilitat. He tardat menys d'una setmana en llegir-lo i això que a mi em costa, ja que acostumo a llegir a darrera hora del dia, abans d'adormir-me i si la lectura és espessa no aguanto pas gaire. No ha estat aquest el cas. Tens la sensació de que està pensat per a passar-ho fàcilment a guió d'una superproducció de Hollywood,  plena d'acció i efectes especials.
Quin és el problema? Realment no n'hi ha cap, tot depèn de les expectatives. Si el que vols és una novel·la lleugereta per desengrassar amb una mica de misteri, girs inesperats, superpoders i acció, aquesta és la teva. Ara bé, jo m'esperava quelcom amb més fons. No sé, potser és que em faig gran, però m'ha semblat tot plegat massa planer, unidimensional, sense xixa, ni fons. What you get is what you see.


dijous, 10 de juliol del 2014

El mapa del cielo

Fa un temps en aquest mateix blog vaig comentar "El mapa del tiempo" de Felix J. Palma. Una novel·la ambientada en l'època Victoriana que tenia els viatges en el temps com a tema i en el que apareixia el propi escriptor H.G. Wells. Doncs, era la primera part d'una trilogia. La segona part "El mapa del cielo" segueix el mateix estil. Aquest cop però, el protagonista de la novel·la és el propi H. G. Wells i el tema és la seva altra gran obra de ciència ficció, "La guerra dels mons". La novel·la és tot un homenatge a aquest títol, però no només a aquest. La primera part del llibre és clarament un altre homenatge a "The Thing", el film de John Carpenter.

Un explorador organitza una expedició a l'Àrtic per a confirmar la teoria de moda de la terra osca. Una referència clara a la novel·la de Juli Verne, "Viatge al centre de la terra". Malauradament, el destí de l'expedició a l'Àrtic seguirà un rumb completament diferent quan veuen com s'estavella un platet volador.
Un temps desprès d'aquests esdeveniments, H. G. Wells es cita amb un escriptor que ha gosat escriure una segona part de la seva gran obra "La guerra dels mons". L'escriptor el durà a ensenyar-li quelcom que canviarà el destí de la humanitat.
L'altre personatge de "El mapa del tiempo" que té un gran paper en aquesta part és l'ex-propietari de "Viajes temporales Murray" que surt de l'anonimat per caure perdudament enamorat d'una noia molt especial i somiadora i molt difícil de seduir. 
La prudència no em permet explicar més coses per no estripar-vos el llibre més del que sigui l'estrictament necessari. Si heu llegit el primer llibre i us ha agradat, aquest no us decebrà. Felix J. Palma té molta imaginació i composa una trama molt ben construïda i molt elaborada que no deixa res a l'atzar.
Estic desitjant que presenti la tercera part de la trilogia, a l'octubre: "El mapa del Caos".


dimecres, 2 d’abril del 2014

Gigamesh Revival (1a. part)


 El cap de setmana passat vaig assistir a la inauguració del nou local de Gigamesh de Barcelona: la llibreria de Ciència Ficció i Fantasia més important d'Europa. Tan important és? doncs almenys per a mi si, i vist la quantitat de gent que hi havia el dia de la inauguració, per a molta gent també. Intentaré explicar perquè.


Bé, jo no soc de Barcelona, soc de Lleida, i Gigamesh ha estat visita obligada durant molts anys cada cop que he tingut la mínima oportunitat d'arribar-me a la capital catalana. Perdoneu si començo a explicar "batalletes d'abuelo" però quan hi ha esdeveniments com aquest me n'adono que el temps passa molt ràpid i que ja es van acumulant els anys.
Tot va començar... bé, gairebé ni tan sols recordo com va començar. D'entrada soc incapaç de situar en el temps concretament quan va ser. Per sort, si que recordo el primer que hi vaig comprar: La revista oficial del club de fans d'Star Trek. Permeteu-me doncs que ara faci un exercici d'arqueologia friki: En aquell fascicle concretament
parlaven del magnífic episodi de "Star Trek: La nova generació" en el que el capità Picard es transformat en un Borg ("El millor d'ambdòs mons"). Això era el cliffhanger entre la 3a. i la 4a. temporada que s'estava emetent en aquells temps als USA, i que, aquí, a les nostres contrades, encara no havíem ni olorat. La primera part es va poder veure als USA el juny de 1990 i la segona part al setembre, així que, estimo que la meva primera visita a Gigamesh es va produir en algun moment de l'estiu de 1990 o posterior. 

O sigui que eren els 90. Jo rondava la vintena. Era una època sense internet, en que l'aficionat al gènere se les veia i se les desitjava per aconseguir material de merchandising. En que les novel·les de ciència ficció que es podien trobar a les llibreries es limitaven a bestsellers com ara Isaac Asimov o Arthur C. Clarke i pocs més. Eren anys en el que l'aficionat (com ara  jo) comprava amb deliri revistes per seguir l'actualitat del gènere, que sorgien de tant en quant i que desapareixien amb prematura facilitat (starlog, blade runner, etc..). És en aquest context, i no recordo ben bé com, potser en alguna d'aquestes revistes, on vaig veure per primer cop l'anunci de Gigamesh, una botiga de Barcelona dedicada a la ciència ficció i temes col·laterals.  Suposo que, em devia picar la curiositat. Una botiga d'aquest estil i relativament aprop, s'havia d'investigar. El fet de tenir familiars a BCN feia que les visites a la ciutat fossin, si no moltes, almenys de certa freqüència. I en alguna d'aquestes ocasions em devia decidir a localitzar la botiga. 

"Va ser com descobrir el Sant Grial del frikisme."

No recordo gran cosa de la primera visita, en quant a que hi vaig veure, a banda del que he anomenat abans. Les múltiples visites al llarg dels anys han solapat els records. Però el que si recordo és la sensació d'estar flipant mentre era allí dins. I és que TOT ALLÒ QUE M'AGRADAVA I QUE NO PODIA TROBAR ENLLOC, ERA ALLÍ!!!. Recordo que, per mi,  va ser com descobrir el Sant Grial del frikisme. Imagineu algú que va pel desert, mig mort de set, i de sobte, es troba un oasis amb fonts que treuen tot tipus de begudes (alcohòliques també). Però no només això. Aquell descobriment per a mi va significar quelcom més: la confirmació de que NO ESTAVA SOL!. Efectivament, no era l'únic boig que li agradava tot allò. Aquell lloc era l'evidència de que, allà fora, hi havia tota una comunitat que compartia les meves aficions. Que vivia les mateixes experiències que jo amb la mateixa il·lusió. 

Des dels 90 fins avui, el sector a la zona de Ronda Sant Pere ha crescut. Més botigues han anat apareixent dedicades a temes col·laterals com ara còmics, merchandising, jocs de taula, rol, etc.. formant el que avui en dia s'anomena popularment com el "triangle friki". De visita obligada cada cop que trepitjo Barcelona.

Al llarg d'aquests anys, he fet moltes visites llampeg a BCN amb amics EXCLUSIVAMENT per anar a aquesta zona. Desprès de cada visita, he sortit d'allí carregat com un ruc, ple de llibres del Gigamesh, còmics del Norma Còmics i figuretes de Star Wars d'"Alien el octavo coleccionista" i això si, un xic més pobre, però, també un xic més content. He passat molt bones estones per allí amb amics, recorrent les prestatgeries d'aquelles botigues, tot comentant la jugada.

A l'antic Gigamesh, hi he comprat "tones" de llibres, col·leccions d'editorials que havien tancat, a preus ridículs. Recordo un cop, un amic em va encarregar que li comprés algun llibre. Imagineu-vos la seva sorpresa quan enlloc d'un, li vaig dur un munt de llibres de la col·lecció de Conan, a 200 pts cadascun. 

Un dia, a l'antic Gigamesh vaig coincidir per casualitat amb un conegut de la feina. Pel fet de trobar-nos allí vam saber que compartíem les mateixes aficions.  Gracies a això va començar una amistat que encara dura.

Recordo haver visitat l'antic Gigamesh desprès d'assistir a una convenció dels membres del club de fans d'Star Trek de Catalunya.

A l'antic Gigamesh també vaig assistir a la signatura de llibres del George R. Martin, quan encara Game of Thrones era una saga literària de 4 volums i només els aficionats la coneixien.

Finalment, recordo haver-hi portat a la meva parella, per a ensenyar-li el lloc. Una mica com si li digués "Veus, això és el que m'agrada a mi." (pel que veig no es va espantar, per sort).

Ups, paro que m'estic ficant nostàlgic... Tenint en compte tot això, com no havia d'assistir a la inauguració de la nova botiga?. Era ineludible la meva cita amb el destí.

(continuarà...)

dilluns, 3 de març del 2014

Segon origen.

Aquests dies s'ha començat a rodar la pel·lícula adaptació de "Mecanoscrit del Segon Origen", la novel·la de Manuel de Pedrolo. I ho estan fent aquí a Lleida, al costat de casa. No, no és una metàfora, literalment AL COSTAT DE CASA.
Aquí us deixo unes quantes imatges del rodatge: