dijous, 27 de setembre del 2012

Total Rekall o "com destrossar un clàssic amb pasta"

Bé, el títol ja ho diu tot, oi?
Total Rekall (2012) és el remake del clàssic del 1990 de l'Arnold Swatchzenegger dirigida per Paul Verhoeven, basades ambdues en el conte de Philip K. Dick "Podem recordar-ho per a vosté". Una actualització que només guanya en l'aspecte visual, però que perd en tota la resta. Per dir-ho ras i clar, han destrossat el clàssic. Anem a repassar cadascun dels aspectes i vegem les diferències:
  • Tant a la peli de l'Arnie com en aquesta, Douglas Quaid és un obrer del futur que nota que quelcom a la seva vida no encaixa. Esta casat amb la dona més top-ten de l'època i tot i així no està content (hi ha gent que no es conforma amb res). Però en fi, que li va la marxa. Així que va a l'empresa Total Rekall per a que li fabriquin records d'alguna aventura passada i així posar una mica de sal a la seva rutinària vida. Passa que, en el procés toquen quelcom de la seva ment que no havien de tocar i resulta que ja tenia una vida anterior com a agent secret... o no... potser es el record que l'hi han injectat els de Total Rekall i en realitat està al·lucinat adormit a la cadira de Total Rekall. Fins aquí l'argument és el mateix a ambdos films. Això en un context en el que el governador Cohaagen escanya la població marginada que viu en una colònia i hi ha un grup de la resistència que s'hi oposa. La diferència rau en el context. Al film de Verhoeven la colònia és a Mart, en canvi, al film del 2012, hi ha hagut una guerra química global a la terra que ha deixat inhabitable la major part del planeta i només la zona d'Anglaterra es manté lliure de toxines i Austràlia que és la colònia. I aquí ve una de les cagades més grans. Per unir ambdós continents no se'ls acut res més que fer un túnel que travessa la terra passant pel costat del nucli i que transporta gent del continent europeu a la colònia australiana. En fi, hi ha hagut despropòsits d'infraestructures en aquest país com construir línies de l'AVE deficitàries, però en un context de post-guerra mundial, construir una obra d'aquestes proporcions per anar d'una punta a l'altra del globus em sembla, si fos possible físicament fer-la (que no de totes totes) la decisió més estúpida que s'ha vist mai. La quantitat d'energia que es requeriria, els recursos emprats, no quadren amb un context de pobresa i limitació de les circumstàncies que ens presenten. És més, degut a la manca d'espai habitable, els edificis s'amunteguen cap al cel. Si tenen la tecnologia com per foradar la terra més valdria que haguessin construït habitacles cap al subsòl, jo diria.
  • El fet de que l'escenari sigui aquest, el d'una ciutat abarrotada, amb edificacions precàries, amuntegades que creixen cap al cel, proporciona un escenari ideal per a persecucions impossibles pels teulats i les carreteres amb cotxes voladors, els ascensors que pujen i baixen i es mouen a dreta i esquerra etc... el problema és que n'abusen tant, però tant, que al final sembla més un video-joc de plataformes que una pel·lícula. I el fet que l'escenari sempre sigui el mateix no ajuda a que la peli sigui menys monòtona. Es passen tota la pel·lícula perseguint-se, amb lluites i més lluites repetides i més repetides. A la peli dels 90, al ser ubicada a Mart la colònia, hi ha un canvi d'escenari a partir de cert punt de la pel·lícula, i la fa més distreta, a la par que més espectacular (no es pot comparar el caché que proporciona un viatge a Mart amb moure's per un conjunt de repetitives edificacions. I és que en del 2012, a la colònia no hi van a buscar res o almenys no n'estic segur.
  • L'humor o l'absència d'ell. Jo recordo la peli del Schawtzie amb l'humor just, ni més ni menys. En aquesta, potser per fer-la més seria i més creïble no hi veig gota d'humor per enlloc. Com a molt dues referències a la seva predecessora, una senyora semblant a la que duia el Schwatzenegger com a disfressa per a passar la duana i la prostituta dels tres pits, i poca cosa més, però això no és humor, només curiositats. Aquí l'acció és tanta que no deixa ni escletxes per a l'humor i si, la fa més creïble, però també més avorrida.
  • On és la sorpresa? ni tan sols el ja mític Kuato apareix (mutant la semblança del qual amb el Jordi Pujol va generar grans acudits). El fet de saber-ne l'argument fa encara més avorrit el film, que intenta compensar-ho amb una saturació d'efectes especials i acció ininterrompuda, però que no ho aconsegueix. No sé si és per això però no hi ha qui és cregui el paper de somnia-truites del Douglas Quaid quan encara és un obrer.
  • L'espectacularitat de la missió. Que és més espectacular, aconseguir la independència de tot un planeta com Mart o salvar una colònia de la terra d'una invasió de C3P0s que no proporcionen cap sensació de perill i que no pot venir massa de cop doncs tenen que viatjar en grups pel túnel. Per a mi no hi ha color.
  • La BSO ni és pot comparar. Recordem que la dels 90 era del Jerry Goldsmith. Una gran BSO que ha perdurat anys i anys a la transmissió del Canal Plus del partit de la lliga els diumenges per la nit. Aquí si que no hi posava cap mena d'esperança en que la versió actual li fes ni pessigolles.
  • Els efectes especials això si, són espectaculars, els detalls de la ciutat, la quantitat de pantalles hologràfiques, l'escenari post-apocalíptic de la zona prohibida (és per mi el millor del film), el Big Ben de Londres rodejat per edificis per dalt, la cursa de cotxes ingràvids, els robots policia, etc... Els efectes i l'ambientació són de 10. Es clar on s'han destinat tots els esforços. Aquí no es pot competir amb la versió anterior. Ara bé, la manca de varietat d'escenaris és nota. Fa la pel·lícula claustrofòbica tal com la ciutat. Un altre punt que m'agrada més a la versió anterior és el laboratori de Total Rekall. Molt més científic i modern en aquell cas. Aquí l'hi han volgut donar un toc més oriental, més intimista, i sembla més un restaurant xinés, més que una empresa seria.
Resumint, m'ha agafat ganes de tornar a veure la versió clàssica. Molt més senzilla però també molt més divertida. Algú els ha de dir als de Hollywood que parin de fer remakes i apostin per adaptacions noves. Molts escriptors de ciència ficció i molt bons, es van passar mig segle XX escrivint. Novel·les no els en falta si saben on trobar-les.

diumenge, 23 de setembre del 2012

Ready player one


"Ready Player One" d'Ernest Cline esdevindrà, sens dubte, la novel·la de capçalera dels frikis de mitjana edat.
Com definir aquest llibre? És un còctel de la cultura pop dels videojocs, jocs de rol i el cinema dels anys 80, però situat en una realitat virtual del futur.
El que em sorprèn és que aquest llibre no sigui més famós, almenys en el món dels frikis.
Anem a veure'n l'argument.

Argument.

Any 2046. La majoria de la humanitat sobreviu empobrida en caravanes. La manca de recursos, el canvi climàtic ha deixat un escenari depriment. La manca d'esperança fa créixer la necessitat d'escapar a la realitat. La gent troba refugi a Oasis, un món virtual creat per un geni del segle passat, un creador de videojocs fanàtic de la cultura pop dels anys 80. El multi-bil·lionari ja fa anys que és mort, però va deixar creat el seu joc definitiu: La seva immensa herència serà per a qui trobi el "easter egg" (Ou de Pasqua virtual) que es troba amagat en alguna part de l'univers d'Oasis. 
Això crea una corrent de seguidors, anomenats els Gunters: usuaris del món virtual Oasis que comparteixen amb el seu creador l'afició per la cultura pop dels 80 i que busquen en les recreacions de jocs, escenaris i pel·lícules de la dècada que va deixar creades per tot Oasis pistes sobre la localització de l'ou de Pasqua.
Paral·lelament, una gran corporació tecnològica, de més que discutibles mètodes, cerca també el tresor, emprant tots els recursos de que disposa, que no són pocs.
En aquest entorn trobem el nostre heroi, el gunter 'Parzival' que, ajudat pels seus amics, durà la cerca de l'ou de Pasqua un pas més enllà.

Imagineu que tot allò que hem vist al llarg dels anys 80, 90, pel·lícules de ciència ficció, fantasia, còmics, sèries de TV etc... es possible viure en un món virtual d'una definició propera a la realitat. Pots comprar o guanyar objectes com ara, un caza Ala X o un Super-robot gegant. Que pots conduir el DeLorean de "Back to the future". Jugar a tots els videojocs de les màquines. Navegar per l'espai amb el Falcó milenari, complir missions de "Dungeons and dragons" en primera persona, etc... doncs tot això és Oasis. El món virtual que imagina Erni Cline en la seva novel·la. 
Els coneixement sobre temes "culturalment dispersos" (o sigui frikis) que desplega l'autor és fantàstic. Sens dubte si hi hagués un top ten de frikis, l'autor d'aquest llibre estaria entre els 3 primers. El llibre és ple, mooolt ple, de referències, frikades del món dels videojocs sobretot, però també del cinema, dels jocs de rol, de la música dels anys 80. I això m'ha fet gaudir molt. Literàriament no és una obra mestra.  No guanyarà el premi Nobel de literatura, segur. I l'argument és simple, molt simple. Però es que toca la fibra sensible a tots els frikis que com jo, tenim ja una edat i hem viscut d'aprop des de la infància tot això. És per això que us puc assegurar a tots els frikis que us agradarà si o si.

El que em fa gràcia és que tot el que hi passa és plausible. Només és qüestió de temps que la tecnologia permeti la recreació d'un món virtual de característiques similars. Paradoxalment, l'aspecte que veig més complicat de que es compleixi no té res a veure amb la tecnologia, ni amb la ciència. Un món com aquest, que conjuga infinitat d'elements amb copyrights seria impossible, almenys econòmicament parlant. La SGAE o l'agència de torn ho faria inviable.

La futura pel·lícula

Abans inclús de que sortís a la venta ja se n'ha venut els drets per a fer-ne una pel·lícula a la Warner Bross. I és que l'argument del llibre és molt adequat per a fer un blockbuster. No obstant això, veig bastant difícil que l'arribem a veure algun dia. Almenys una adaptació fidel al que és la novel·la. I és que l'acció es situa en un món virtual en el qual gairebé tot és possible. Un film així seria molt ambiciós en l'aspecte dels efectes especials, però no impossible. Avui en dia aquest és un tema bastant superat. El problema més aviat rau en que molts dels elements que s'haurien de plasmar en el món virtual tenen copyrights i pertanyen a diferents propietaris. Per exemple, naus de Star Wars,  i en general, elements de múltiples pel·lícules i sèries de TV i manga. En un film segur que aquest ample ventall quedaria molt limitat.
Un altre aspecte a tenir en compte és la obscuritat d'alguns elements frikis. Hi ha molts elements que el públic en general desconeixeria. Si és volgués fer un film més obert al gran públic s'hauria d'atenuar, fer-ho més light i més accessible. I això probablement trauria gràcia al resultat final.
Però un element a favor és que el tema de la nostàlgia 80entera està de moda. Films com ara "Super 8" o "Los mercenarios" ho demostren. Qui sap si la Warner farà un nyap per sortir del pas o hi invertirà prou recursos i esforços per a fer una trilogia impressionant.