dimarts, 21 d’agost del 2012

El realisme del Batman de Nolan

El darrer film de Batman "The Dark Knight Rises" tanca la trilogia de Christopher Nolan sobre Batman. Un director que ha enfocat tota la trilogia i la mitologia de Batman de forma tan realista com ha pogut. Els dolents, són tan semblants al còmic com ho permeten unes estrictes regles de versemblança i realisme que s'ha fixat. Per exemple, la Catwoman en cap moment s'anomena així, però porta unes ulleres d'infra-roig per a obrir caixes forts que quan se les plega al cap, li donen l'aspecte de les orelles d'un gat. Tot i els esforços que han posat per dotar de realisme als films, quan en Batman es passeja a la llum del dia pels carrers de la ciutat, resulta molt difícil de prendre-se'l seriosament. Per sort no passa gaire. El problema és que, de vegades,  com més intentes dissimular, pitjor. Hi ha qui diu que són films de superherois que s'avergonyeixen de ser-ho.

Altres films en canvi, com "The Avengers", ho tenen assumit. Els personatges es mouen en un context en que ja resulta "habitual" veure paios disfressats i no canten. Tot depèn del context. A la realitat un exemple seria tal com van vestits els jugadors de futbol. Ningú diria que fan el ridícul al camp amb aquells pantalons curts. En canvi, imagineu-los en un altre context, a l'oficina per exemple. Allí cantarien amb aquells colors llampants.
Però el realisme no s'ha limitat a l'aspecte. Els personatges, el seu origen, la seva història, intenten ser el màxim de versemblant possible. Per exemple, la Catwoman no s'ha mort i els gats no l'han ressuscitat com en el film de Tim Burton (Batman Returns). Aquí simplement és una experta lladre. O el mateix Ra's al Ghul, no es regenera en cap màquina per allargar-se la vida com al còmic. L'existència del mateix Batman, el seu modus operandi i la seva disfressa són justificats a la primera part de la trilogia. De fet,  "Batman Begins" és dedica gairebé completament a establir unes bases sòlides, el màxim de coherent i versemblant possible sobre l'origen dels personatges emparant-se en els problemes psicològics dels personatges i el seu trauma, per a justificar-ne el seu origen. El mateix passa amb les característiques que els diferencien de la gent normal. Tot són habilitats adquirides amb l'entrenament combinades amb gadgets tecnològicament molt avençats fruit del departament de recerca d'una gran empresa com Industries Wayne. 

Aquest realisme és el que ha dotat els films de Nolan d'una seriositat i solidesa mai vistes en els films de superherois, fins al punt que potser són al llindar del que separaria un film de superherois d'un d'acció.

divendres, 10 d’agost del 2012

1Q84 Agredolç


1Q84 és una novel·la d'Haruki Murakami. Està editada en 2 volums, tot i que el primer conté els volums 1 i 2 i el segon el 3. En essència ens explica la historia d'en Tengo i la Aomame. Tengo és un professor de matemàtiques amb vocació d'escriptor i la Aomame és una terapeuta que treballa en un gimnàs i que a estones lliures es dedica a fer d'assassina a sou. 
En Tengo es veu embolicat en la redacció d'una novel·la que ha escrit una enigmàtica noia jove. El seu editor el contracta per a que refaci l'obra, la millori i la puguin editar i vendre,  ja que ell creu que seria tot un èxit de vendes.
La Aomame per la seva banda es dirigeix a un assassinat per encàrrec quan es comença a adonar de que quelcom al seu voltant ha canviat. Alguns esdeveniments no han succeït com ella recordava i al cel enlloc d'una lluna n'hi ha dues. Ella mateixa batejarà aquesta nova realitat com 1Q84. L'any en que transcorre l'acció és el 1984 al Japó. En japonès el símbol Q 'qyu' es pronuncia gairebé com el 9.

Agredolç.
Aquest és el gust que m'ha deixat 1Q84. Dolç perquè és un llibre que està molt ben escrit. Que t'enganxa des del principi. T'enganxa pel misteri. El misteri que provoca el que els personatges es trobin en una mena d'univers paral·lel. La mitologia que envolta tot el llibre. Una sensació onírica. Un amor no resolt. Personatges enigmàtics a més no poder. Escenes de sexe a dojo. Narrat amb detall i amb molta palla. En mans d'altri potser se'ns faria pesat, però Murakami ho fa fàcil. Ho explica tot amb tanta naturalitat que no te n'adones i van passant les planes. Tot plegat enganxa.
Ara bé, arriba el final i trobo a faltar quelcom. Es deixa moltes coses per resoldre. Molts enigmes per explicar. La meva mentalitat cièncifíctica (paraula que m'acabo d'inventar) requereix més explicacions, no científiques pròpiament dites sinó més aviat explicacions sobre les regles de l'univers en que ens trobem. Com funciona. Per què hi ha dos llunes? Que és la crisàlida de l'aire? . D'explicacions ja en dona ja, però són massa enigmàtiques, incompletes, oníriques i confuses pel meu gust. Em queda el dubte si, tota aquesta mitologia que crea, és només un recurs narratiu que va utilitzant com li convé o realment la té ben pensada i construïda. Potser el meu error està en la meva educació occidental. En la racionalitat que impera en les obres que acostumo a consumir tot i que pertanyen al gènere fantàstic o de ciència ficció. Potser esperava que això fos Fringe? Doncs no, no ho és. Quan llegiu a la tapa sobre un mon paral·lel no us entusiasmeu, no és una novel·la sobre realitats paral·leles habitual. Tot és bastant oníric i poc definit.
Tot i tenint en compte això no m'agrada el final. Es precipiten els esdeveniments però sembla com si s'hagués quedat sense espai per donar més explicacions. I mira que no és pas curt el llibre. Son 3 volums plens de palla i al final encara es deixa coses per explicar. Potser hauria d'haver tret palla i haver aprofitat més l'espai. Però llavors potser no seria el seu estil. No ho sé. És el primer llibre de Murakami que llegeixo i no sé si l'és, però els altres llibres els he vist i no són tan llargs. 

dijous, 9 d’agost del 2012

Prometheus

El film de Ridley Scott, precuela de Alien, decep. Però per què? Per la seva posada en escena? pels seus efectes especials? per com en són de cuidats els detalls visuals? No. Pel guió.
D'entrada, és ben sabut que, aquests tipus de films en els quals es fixen unes expectatives tan elevades solen decebre, ja que, sovint, no són a l'altura del que s'espera d'ells (sempre hi ha una excepció o dos, per exemple, "Avengers"). Tanmateix, a Prometheus és el propi guió qui recau en aquesta trampa. I és que el film comença molt fort, proposant-nos un viatge de descobriment del secret de l'origen de l'home. Ni més ni menys. Quan vaig veure això vaig pensar amb "Mission to mars", "Stargate" i similars. Perquè, en aquests tipus de films, qualsevol resposta que troben sol resultar decebedora. Son films que unflen tant una bombolla d'expectatives que acaba petant. Així definiria el film. El resultat: l'espectador empren el viatge amb il·lusió al costat dels arqueòlegs protagonistes i... acaba tan decebut com ells mateixos. Esperaven trobar els creadors de l'home, el pare creador, (Deu?) i troben un despropòsit d'explicació sobre l'origen d'"Alien". Com si haguessin arribat al plató on és va filmar. És en aquest punt on l'únic que sosté el film és la visió del friki, que troba curiositats, "guinyos", records de temps de cinema millors, memorabilia, elements d'atrezzo i es mostra orgullos i cufoi d'entendre quelcom més del film que la resta dels mortals que són amb ell al cinema.
No puc continuar sense spoilers a dojo. Així que tapeu-vos els ulls si no l'heu vista a partir d'aquí.

Com he dit abans, el final és el més decebedor de tots els finals, si el que esperes és veure la resposta filosòfica a la pregunta més antiga. Més d'un amb qui he parlat esperaven que al despertar el extraterrestre, aquest ens donés una explicació, i enlloc d'això no se li acut res més que començar a etzibar cops a dojo i començar una espiral de violència que pretenia acabar una pel·lícula que no sabien com acabar.
A banda d'un final decebedor, el film és ple d'inconsistències. Hi ha personatges estranys que prenen decisions il·lògiques impròpies de la seva professió. A un àmbit més global, se m'acut per exemple, que les pintures que troben a la terra contenen una configuració d'un conjunt de planetes que els serveix per a arribar-hi (això ja de per si és estrany). Però després resulta que el planeta no era més que una base militar de proves. És lògic que s'indiqui aquest tipus d'origen en les pintures?
Però és que a banda de ser inconsistent amb ell mateix, el film ho és amb l'univers "Alien" del qual vol fer de pre-cuela". Si has vist i tens a la memòria "Alien", saps com haurien d'acabar les coses a Prometheus per a que encaixi amb el principi del gran clàssic dels 70. Saps que aquella és la nau estimbada que troben al principi. I llavors comences a veure més inconsistències. Per exemple, a "Alien", troben el pilot de la nau assentat a l'espectacular cadira dissenyada per H. R. Giger des d'on controla la nau. Però aquí, segons desprès d'estimbar-se l'extraterrestre no se li acut res més que sortir corrents de la nau, sense cap ferida i anar directament a la càpsula a atacar a la Noomi Rapace. Ah, potser va deixar el casc i el vestit d'astronauta perfectament col·locats a la cadira abans d'arrencar a córrer a buscar revenja?. I el cos del Peter Weyland? L'haurien de trobar la Ripley i els seus col·legues. Per no parlar de les restes de la nau terrestre que s'estimben per allí, que novament haurien de detectar fàcilment la tripulació del Nostromo... Segur que n'hi ha moltes més però crec que no cal que continuï, ja queda clar.

I ara em fan saber que el guionista no és altre que Damon Lindelof que va ser guionista de Perdidos, i no m'estranya gens. Però no pot tenir ell tota la responsabilitat del despropòsit. No l'ha fet ell sòl el guió. La màxima responsabilitat, per mi, recau sobre Ridley Scott, que és qui ha decidit el seu equip.
Tot plegat fa molta llàstima. Més que res pel que podria haver estat i no. Un film tan cuidat a nivell visual, amb una inversió de diners tan important, que ens transportava a l'univers d'Alien de nou per obra i gràcia del seu mateix director i s'esgarra per culpa d'un seguit de males decisions de guió. La primera contractar el Damon Lindelof.


dimecres, 1 d’agost del 2012

Exposició Stanley Kubrick a l'Eye Museum d'Amsterdam (I)

L'Eye museum és un museu d'Amsterdam dedicat al cinema. És ubicat a l'altre costat del riu, darrera l'estació central. S'ha d'agafar un ferry per arribar-hi. És dins un edifici molt modern com podeu veure a les fotografies. Ara hi estan fent una exposició dedicada al director de cinema Stanley Kubrick.  L'exposició es divideix en àrees, dedicades cadascuna d'elles, a una de les seves pel·lícules, a banda d'una primera secció dedicada als seus inicis com a fotògraf i les seves primeres pel·lícules menys conegudes. No té una filmografia gaire llarga, per tant, és pot aprofundir en cadascun dels films. I és que era un director molt perfeccionista, que cuidava molt els detalls i que tenia als actors amargats de tant fer-los repetir les escenes. No és extrany doncs que cada film li costés molt de temps de fer-lo. L'exposició trobem alguns dels plans de treball en forma de cuadrícula en paper. Esquemes del projecte on estava perfectament indicat quan s'havia de filmar cada escena i quins actors hi intervenien. Uns llençols tan complexos que avui en dia s'haurien de fer amb un software de gestió de projectes però que ell ho feia amb paper. A cada secció trobem una pantalla gegant on és projecten diverses escenes de la pel·lícula a banda d'un monitor més petit on podem paral·lelament seguir un documental on és comenta cada escena amb opinions dels actors i de l'equip de rodatge. A les parets del voltant podem veure diversos objectes emprats en la pel·lícula, notes, cartes, fotografies, etc.. 
Vaig fer fotos d'algunes de les pel·lícules que més m'han agradat:

Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb ("Teléfono rojo:Volamos hacia Moscú")
Un avió bombader B-52 amb armes nuclears està fora de control i rep ordres d'atacar Moscú sense que ningú pugui evitar-ho.La pel·lícula en blanc i negre en la qual l'actor Peter Sellers realitza fins a 3 papers diferents: president dels USA, Científic alemà nazi i militar en una base americana. És una crítica plena de sarcasme sobre la guerra freda i sobre el que és coneixia com a "destrucció mútua assegurada".
Aquest és el pack de supervivència que porten els pilots del bombarder per "sobreviure" en terreny de la Unió Soviètica un cop completada la missió. No s'aprecia bé a la foto però consta de:
Una
45 automàtica.
2 caixes de municions.
Racions d'emergència de 4 dies concentrats.
antibiòtics, morfina, pastilles de vitamines, pastilles, píndoles per dormir, pastilles tranquil · litzants.
Una combinació de mini llibre de frases en rus i la Bíblia.
100 dòlars en rubles.
100 dòlars en or.
9 paquets de xiclet.
1 preservatiu
3 barres de llavis.
3 parells de mitges de niló.


 Aquesta és una reproducció a escala real de la bomba que porta l'avió bombarder per deixar caure sobre Moscú.
 

 Aquesta és una maqueta de la sala de reunions del centre de comandament. Aquí hi ha els militars, el president dels USA i demés consellers i assessors. Des d'aquí és va fent el seguiment de la crisi.

Continuarà...

Mario col·locat a Amsterdam

Pobre Mario... Veure'l en aquest estat... Sacrílegs!!!!

Tenda de disfresses a Amsterdam



Tenda friki a Amsterdam

Quins vitralls!...

Batman esperant l'autobus a Amsterdam

No, no ha trencat el vidre cap brètol...
mmm... Si Batman visqués a Amsterdam, enlloc de Batmovil tindria Baticicleta?

Els ports Grisos a Amsterdam?

Tot i el que pugui semblar aquests no són "els Ports Grisos" sinó el port d'Amsterdam:

Friki Amsterdam

Aquest nom en roig no sembla gaire holandés....