dimecres, 20 de juliol de 2011

Harry Potter (i aquest conte s'ha acabat)

Sens dubte, aquesta dècada serà recordada a nivell del fantàstic cinematogràfic per dos esdeveniments, la trilogia del Senyor dels Anells i la dècada de Harry Potter. Finalment, hem arribat al final. Sempre em passa en aquests tipus d’històries, que s’infla tant el globus que quan peta tinc una sensació de final prematur, de que no pot ser que s’hagi acabat ja. Crec que és degut a la temporalitat de la història que està desequilibrada. No pot ser que duri el mateix una història de les del mig, diguem de menys importància, que el desenllaç de tota la saga. No pot ser que d’un plumall, es ventilin tot un futur de possibles aventures. També contribueix a la sensació el fet de que l’enfrontament entre HP i Lord Voldemort (Qui l’ha fet Lord?) sembla que hauria de durar tota la vida, que en Harry ha de créixer, fer-se adult i que en Voldemort ha de romandre en les ombres més temps i anar augmentant el seu poder poc a poc. Però desprès de veure com han evolucionat en les darreres parts ambdós personatges està clar que es precipitaven els esdeveniments.  És que la J. Rowling n’estava fart del personatge i ha matat la història abans d’hora? A que s’han degut aquestes presses? Potser tenia pressa per que els actors s’estaven sortint del seu radi d’acció, que era l’adolescència? Hi havien uns quants rosacruxos perduts pel mon, cadascú podia donar de si, una aventura nova. Però be, d’altra banda me n’alegro d’haver pogut veure el final de la història.
Dijous passat vaig poder assistir a la “premiere” de la 2a part de “Harry Potter y las reliquias de la muerte” i per a situar-me en la història, el cinema va organitzar una projecció especial en la qual podíem veure ambdues parts seguides (mitja hora per estirar les cames entre mig). La primera part, se’m va fer bastant pesada, degut a que, és bastant lenta i a que ja l’havia vist. Quan la vaig veure per primer cop em va agradar bastant (ja ho vaig comentar en aquest post), però ara se’m va fer pesada. La segona part, em va passar com un sospir, quan me’n vaig adonar ja havia acabat. I és que és molt distreta, passen moltes coses i molt ràpid. Això si, era en 3D. 
I aquí faig un punt i apart sobre el tema del 3D. L’altre dia, desprès de veure Transformers 3 en 3D, em van venir ganes de comprar-me una TV amb aquesta tecnologia. Doncs bé, desprès de veure HP se’m van treure de seguida. I és que l’experiència va ser fatal. Tot i això em van quedar dubtes raonables sobre quin va ser el problema. En escenes clares el 3D funcionava molt bé, però en escenes fosques no es veia bé, inclús em venia maldecap. El problema, és que gairebé tot el film és fosc. Si portes ulleres graduades, com és el meu cas, les ulleres 3D queden una mica separades dels ulls, doncs hi ha entremig les ulleres normals. Això fa que els reflexes de l’entorn provocats per llums o leds procedents del darrera és reflecteixen a l’interior de les ulleres 3D i al tenir poc contrast amb la pantalla els veus. Has de forçar la vista per a poder apreciar la imatge bé. Això no passava a Transformers 3, doncs tot el film era molt clar. No sé si aquesta és la causa o realment el 3D no s’apreciava gaire perquè no estava ben fet. Em fa dubtar que, en alguna escena clara del final, el 3D s’apreciava perfectament.
Un altre punt i apart mereix el públic de la projecció, la major part pre-adolescent. Amb quina emoció vivien l’esdeveniment! Rient totes les gràcies, i lo que no eren gràcies, en un riure de nervis continguts. Plorant a llàgrima viva quan es produïa alguna mort. Han viscut la seva infantessa amb Harry Potter i ara s’acaba amb l’adolescència. Acabo com vaig començar fa anys amb el seguiment de HP. M’hauria agradat tenir aquests llibres quan era petit. Tot i això sempre ens queda alguna cosa de nens, no?
Llarga vida a Harry Potter!!!!!!