dimecres, 23 de febrer del 2011

La Luna es una cruel amante

More about La luna es una cruel amante
Quan vaig començar a llegir aquest llibre, vaig pensar, innocent de mi, que era una novel·la desfasada, a la que no li havia sentat gens de bé el pas del temps. Però d'això ja fa més d'un mes i en aquest temps la realitat més pròxima que podem veure a les noticies sobre les revoltes als països del nord d'África, l'ha posat d'actualitat en certa manera (bé, ho dic amb la boca petita).
La novel·la ens explica com una futura hipotètica colònia a la Lluna es revolta contra la Terra. Ens explica amb tot detall, com el protagonista i els seus aliats van 'cuinant' tot el procés de preparació i execució de la revolució . Els revolucionaris compten amb el suport d'una computadora super-poderosa i molt propera a la intel·ligencia humana. Bé, ja se que no es ben bé el mateix i que m'ho he fet venir bé, però no em negareu que Facebook i les noves tecnologies d'Internet, no han tingut gran part de protagonisme en les revolucions a les que estem assistint avui en dia.
No obstant, els paral·lelismes acaben aquí. La novel·la del Robert A. Heinlein (que va guanyar un premi Hugo) és del llunyà 1967 i això es nota. Està impregnada d'un aroma naïf de quan s'imaginaven ordinadors amb personalitat humana però amb mecanismes de programació (cinta perforada) de l'època (tot i que en cap moment s'esmenta). Admeto que se m'ha fet pesada, m'ha costat Deu i ajuda acabar-la. Bona culpa és deguda (excuses suposo) a que sortia d'una altra novel·la d'un estil i un argument molt semblant. 'Paz interminable'. Una altra revolució narrada en termes molt similars pel protagonista. Degut al feixuc desenvolupament de la revolució li costa molt d'animar l'argument. Bona part del llibre la computadora inhibeix qualsevol sensació d'incertesa i perill i per tant emoció, doncs és tan poderosa i ho fa tot tan be (quina poca previsió de futur, com es nota que encara no existia Windows) que no hi ha cap resquici a la possibilitat del fracàs.
En definitiva, tot un clàssic al que li ha perjudicat el pas del temps.

dissabte, 5 de febrer del 2011

The social network

M'ha agradat molt el film del David Fincher (Seven, The figth club, etc...).
Per a qui no ho sàpiga encara, (no és cap novetat de la cartellera, se'm va escapar en el seu moment), explica la història de com es va crear Facebook.
La primera reflexió sería, sembla mentida que ja es faci un film d'una cosa que ha nascut fa quatre dies com aquell qui diu. I sembla mentida que ja és dediqui un film a un fenòmen que, si, ha estat important, però que encara no s'ha assolit una perspectiva històrica tal, com per a veure realment quina serà la seva trascendència en la història de la humanitat. També faran un film sobre el Twitter?
No obstant això, si indaguem una mica més endins i no ens quedem en la aparença del títol, ens trobem amb un film que fa una gran radiografia de la societat en la que estem vivint aquest segle XXI. Una societat en la que és premía qui te èxit per sobre d'altres consideracions morals. En la que impera el que la fi justifica els mitjans. En Mark Suckerberg aconsegueix tot allò que vol, però sacrificant tots els seus amics pel camí. Amics que almenys volen treure part del pastís. És significatiu, que l'únic personatge que és manté íntegre i no vol participar en el joc, la seva ex, sigui l'únic personatge inventat del film. Una reflexió també sobre l'aillament de la gent que resulta paradoxal respecte a l'increment de les comunicacions.
A banda doncs de totes aquestes propietats de l'argument, el film tècnicament resulta brillant. Té uns diàlegs brillants, intel·ligents. És un film que es desenvolupa a una velocitat com la del cervell del protagonista, Mark Suckerberg, el creador de Facebook. Un friki al que sembla que li hagin fet un overclocking al cervell (o sigui que pensa extremadament ràpid). Segueix una mica la linea del Sheldon de 'The big bang theory' però sense la vessant còmica. Molt bona la interpretació dels actors. No m'extranya que el film tingui varies nominacions als Oscars.
D'altra banda és un film d'aquells plens de curiositats, sobretot pel fet de que els protagonistes son gent real i propera en el temps. Hi ha un moment en el qual esmenten que, per la Universitat de Harvard hi han passat premis Nobel,... i una estrella de cine. I ens deixen amb el dubte de qui era. Doncs be, era la Natalie Portman, que va estudiar allí la mateixa època.