dilluns, 31 de maig de 2010

JAPALF (Just Another Post About The Lost Final)...o no

Doncs si, jo no podia ser menys. Jo també vull dir la meva sobre el final de Lost. Els que hem aguantat 6 temporades, els que hem suportat mil i un capricis dels guionistes de Lost, els que hem estat fidels sense que, de vegades, s'ho mereixin fins al final, tenim, com a minim, el dret al pataleo, o, si mes no, a dir el que opinem de tot plegat. He esperat molt de temps a que es confirmés el pitjor. He esperat pacientment al final de la sèrie per a buidar tot el que fa temps que penso i que no m'atrevia a dir per a no pecar de 'enteradillo'. Però ara finalment ha arribat el moment.

Primer que res, no se si felicitar o matar als guionistes. M'explicaré. Crec que han estat molt hàbils, o almenys mínimament hàbils al final, perquè era molt difícil sortir-se'n airosos. Tothom estava espectant. Tothom esperava un final convincent. Un final que expliqués els molts interrogants que ha anat sembrant la sèrie al llarg de tota la seva vida. Uns interrogants que els guionistes han deixat oberts i sense solució perquè realment els importava un be negre (o un os polar) si en tenien o no. Ells només rebien un input, i era que, com més coses deixaven per descobrir, com més enigmes més s'enganxava la gent. I al cap i a la fi, és l'objectiu de tota sèrie. Que tothom et segueixi durant el camí. És allò que diuen: lo important no és arribar al destí sino el viatge.

D'altra banda, no ens enganyem, i qui ho pensa crec que és molt ilús. Era impossible, impossible, que tot lligués. Això ja fa temps que està reflexionat. Tota la sèrie ha estat una fugida cap endavant contínua. Si que s'han resolt interrogants, si, però només per a encarar-nos a un altra pregunta encara més gran, i a més, d'altres preguntes que s'han quedat pel camí i que totes juntes no lliguen. Preguntes sustentades pel constant hermetisme d'alguns dels seus protagonistes, que s'han passat tota la sèrie posant cara de saber molt sobre el misteri de la illa i que no s'han molestat en cap moment en donar cap explicació als protagonistes, que, al igual que nosaltres, es preguntaven contínuament que estava passant al seu voltant. Gent com el Locke o el Ben, suposadament es guardaven les respostes per a ells mateixos, com en una posició de 'jo no tinc perquè donar-te explicacions a tú, mortal' quan en realitat, no n'hi havia cap de pla secret. Era una simple improvització. Hem estat ninots, titelles, igual que els protagonistes, ens han fet recorre la puta illa de cabo a rabo com uns tontos. Ara vaig amunt, ara avall, ara torno, ara vaig. Els aconteixements succeien al voltant i els protas en cap moment han tingut cap mena de control. I quan semblava que el tenien es barallaven entre ells per a conseguir-lo. Sempre deixant les vies obertes, sempre deixant interrogants en la base a partir de la qual han construït un gegant. Però aquest gegant tenia els peus de fang i arribava l'hora de donar explicacions. Arribava l'hora de tancar temes.

El final. (ara si, spoilers però no massa)

Com he dit abans la bola s'havia fet tan grossa que era impossible desinflar-la i estava a punt d'exclatar-los-hi a la cara. I que han fet? Doncs ens han passat la bola a nosaltres. Molt hàbils. Com devia ser la darrera reunió de guionistes? Aquí us presento una dramatització:

The Last Meeting.

Son les 8 del matí. El cap dels guionistes arriba a l'estudi sense son. Avui és un dia especial. No és com un episodi qualsevol i no es pot permetre tenir son. De fet, ja porta unes quantes hores sense poder acluclar l'ull, donant voltes al llit buscant una sortida al seu problema: com pot ser el final de la sèrie Lost?.
- Nois, a arribat l'hora. a veure, com ens hem sortim d'aquesta?. Algú te una idea? - Tots fan que no amb el cap. - Doncs ja podeu començar a pensar perquè d'aquesta no en sortim vius...
Desprès de 6 hores, uns quants cafés i 100 esborranys descartats per insatisfactoris llençats a la paperera, el guionista X s'aixeca de la cadira com si l'hi haguessin puntxat al cul.- Tinc una idea... - Alguns s'el miren amb cara d'esperança i d'altres d'escepticisme. El cap de guionistes s'aferra al bri d'esperança i fa callar a tothom. - Va, solta-ho!!!!.
Amb un somriure de picardia el guionista X comença la seva explicació. -Ja que no sabem com acabar...- una pausa per a crear expectativa -, perquè no fem que cadascú del públic és fabriqui el seu final a mida?.
El guionista X ha aconseguit crear prou d'interés com per a cridar l'atenció i tots acaben de parlar entre ells. El cap l'apreta. - continua!.
- Doncs es tracta de que hem de deixar a la imaginació de l'espectador el final. Està clar que tothom espera que es resolguin tots els misteris, però això no ho podem fer perquè per començar no en tenim la resposta, i per acabar, hem creat tants interrogants que no encaixarien entre si de cap manera. Aquesta és una batalla perduda, per tant no podem seguir per aquí. Descartem doncs el resoldre misteris. No podem fer un final al gust de tothom, perquè no el tenim. - El guionista X veu un glop d'aigua.

El cap de guionistes nega amb el cap. - Però això ens diu com no podem acabar la sèrie, però no ens diu com l'hem d'acabar.
- Un moment, encara no he acabat. Que més tenim a la sèrie a part de misteris sense resoldre irresolubles?. Quina ha estat la força de la sèrie?
Tots es miren uns als altres, fins que un agossarat respon.- Tenim una colla de personatges i les seves històries.
- Exacte! I aquesta ha estat la autèntica força de la sèrie. Els seus personatges i les seves històries. - Comença a caminar com un tigre engabiat per tota la sala. - Durant 6 anys hem fet conviure a la gent amb aquests personatges. Els hem explicat la seva vida. Els hem aproximat a l'espectador tant que s'han encarinyat, com a mínim, de tots i cadascún d'ells. Se'ls estimen!! i ara desapareixeran de les seves vides!!!
- Perdona però no veig per on vols anar. - Diu un guionista Y.
Però el cap de guionistes si que ho ha captat, per això és el cap. - El que vol dir X és que hem de fer un final emotiu. Un final en el que ens retrobem amb tots els personatges. En que els fem desfilar des del primer fins a l'últim. En que és retrobin entre ells i es tornin a ajuntar tots. Un final que emocioni a l'espectador. Que tingui la sensació agredolça de despedida. Un espectacle final ple de nostalgia!!!!.
El guionista X continua. -Exactament. I quin final més hi ha que la propia mort?. Els reunim a tots en la mort. Qui pot voler intentar explicar la mort? Aquest és el misteri de la humanitat. A més l'estat desprès de la mort és atemporal, lo qual ens va de perles per a lligar trames ireconciliables en un temps lineal. No voldran pas que també resolguem que hi ha desprès de la mort no? No som Deu, per favor!!! - Tots es fiquen a riure entusiasmats amb la idea i comencen a conversar entre ells.
Però el guionista Z del racó és l'únic que no està del tot convençut. - Un moment, això resultarà durant una estona però la gent no és tonta. Que fem amb els misteris irresolubles que hem deixat enrera?.
El guionista X pren la paraula. - Emprarem la inversió de control. - Tots se'l miren fent ganyotes. - Que???? Et penses que ets un personatge de Lost o que? Parla clar.
- M'explico. Fins ara el control del rumb de la sèrie el teniem nosaltres. No?. Però ara no sabem com acabar-ho no? Per tant, dimitim, deixem el comanament a l'espectador. La inversió de control consisteix en això. El control ja no el tindrem més nosaltres sino que el tindrà el propi espectador. Nosaltres només el guiem. Li donem unes pautes prou ambigues per a que ell les completi amb el final que ell desitja. Resultat. Cada espectador veurà un final diferent. Cadascú interpretarà el final a la seva manera i creurà que el que ell ha pensat és el final real i el que pensi la resta... be, la resta s'equivoca, evidentment. Tothom tindrà un final a la seva mida i tots contents.
El cap de guionistes amb cara de satisfacció plena, fa que sí amb el cap. - Molt be nois, resumint:
  1. Ja hem vist que pel camí del raonament tenim les de perdre doncs no hi ha res que quadri, per tant emprarem la emoció al màxim. Sempre guanya la emoció a la raó. Per tant ha de ser un final emotiu. Això satisfarà a la major part de la gent.
  2. La mort és el final dels finals i no requereix més explicació. Tan és, quan i com es moren. Ni ho sabem ni ho volem saber. Això ho deixem a la imaginació de l'espectador.
  3. No intentem donar explicacions pseudo-científiques que no tenim.
Au, ja sabeu el que heu de fer, poseu-vos a treballar...

I tots agafen els apunts i comencen a dissenyar el final de la sèrie Lost...