dilluns, 31 de maig del 2010

JAPALF (Just Another Post About The Lost Final)...o no

Doncs si, jo no podia ser menys. Jo també vull dir la meva sobre el final de Lost. Els que hem aguantat 6 temporades, els que hem suportat mil i un capricis dels guionistes de Lost, els que hem estat fidels sense que, de vegades, s'ho mereixin fins al final, tenim, com a minim, el dret al pataleo, o, si mes no, a dir el que opinem de tot plegat. He esperat molt de temps a que es confirmés el pitjor. He esperat pacientment al final de la sèrie per a buidar tot el que fa temps que penso i que no m'atrevia a dir per a no pecar de 'enteradillo'. Però ara finalment ha arribat el moment.

Primer que res, no se si felicitar o matar als guionistes. M'explicaré. Crec que han estat molt hàbils, o almenys mínimament hàbils al final, perquè era molt difícil sortir-se'n airosos. Tothom estava espectant. Tothom esperava un final convincent. Un final que expliqués els molts interrogants que ha anat sembrant la sèrie al llarg de tota la seva vida. Uns interrogants que els guionistes han deixat oberts i sense solució perquè realment els importava un be negre (o un os polar) si en tenien o no. Ells només rebien un input, i era que, com més coses deixaven per descobrir, com més enigmes més s'enganxava la gent. I al cap i a la fi, és l'objectiu de tota sèrie. Que tothom et segueixi durant el camí. És allò que diuen: lo important no és arribar al destí sino el viatge.

D'altra banda, no ens enganyem, i qui ho pensa crec que és molt ilús. Era impossible, impossible, que tot lligués. Això ja fa temps que està reflexionat. Tota la sèrie ha estat una fugida cap endavant contínua. Si que s'han resolt interrogants, si, però només per a encarar-nos a un altra pregunta encara més gran, i a més, d'altres preguntes que s'han quedat pel camí i que totes juntes no lliguen. Preguntes sustentades pel constant hermetisme d'alguns dels seus protagonistes, que s'han passat tota la sèrie posant cara de saber molt sobre el misteri de la illa i que no s'han molestat en cap moment en donar cap explicació als protagonistes, que, al igual que nosaltres, es preguntaven contínuament que estava passant al seu voltant. Gent com el Locke o el Ben, suposadament es guardaven les respostes per a ells mateixos, com en una posició de 'jo no tinc perquè donar-te explicacions a tú, mortal' quan en realitat, no n'hi havia cap de pla secret. Era una simple improvització. Hem estat ninots, titelles, igual que els protagonistes, ens han fet recorre la puta illa de cabo a rabo com uns tontos. Ara vaig amunt, ara avall, ara torno, ara vaig. Els aconteixements succeien al voltant i els protas en cap moment han tingut cap mena de control. I quan semblava que el tenien es barallaven entre ells per a conseguir-lo. Sempre deixant les vies obertes, sempre deixant interrogants en la base a partir de la qual han construït un gegant. Però aquest gegant tenia els peus de fang i arribava l'hora de donar explicacions. Arribava l'hora de tancar temes.

El final. (ara si, spoilers però no massa)

Com he dit abans la bola s'havia fet tan grossa que era impossible desinflar-la i estava a punt d'exclatar-los-hi a la cara. I que han fet? Doncs ens han passat la bola a nosaltres. Molt hàbils. Com devia ser la darrera reunió de guionistes? Aquí us presento una dramatització:

The Last Meeting.

Son les 8 del matí. El cap dels guionistes arriba a l'estudi sense son. Avui és un dia especial. No és com un episodi qualsevol i no es pot permetre tenir son. De fet, ja porta unes quantes hores sense poder acluclar l'ull, donant voltes al llit buscant una sortida al seu problema: com pot ser el final de la sèrie Lost?.
- Nois, a arribat l'hora. a veure, com ens hem sortim d'aquesta?. Algú te una idea? - Tots fan que no amb el cap. - Doncs ja podeu començar a pensar perquè d'aquesta no en sortim vius...
Desprès de 6 hores, uns quants cafés i 100 esborranys descartats per insatisfactoris llençats a la paperera, el guionista X s'aixeca de la cadira com si l'hi haguessin puntxat al cul.- Tinc una idea... - Alguns s'el miren amb cara d'esperança i d'altres d'escepticisme. El cap de guionistes s'aferra al bri d'esperança i fa callar a tothom. - Va, solta-ho!!!!.
Amb un somriure de picardia el guionista X comença la seva explicació. -Ja que no sabem com acabar...- una pausa per a crear expectativa -, perquè no fem que cadascú del públic és fabriqui el seu final a mida?.
El guionista X ha aconseguit crear prou d'interés com per a cridar l'atenció i tots acaben de parlar entre ells. El cap l'apreta. - continua!.
- Doncs es tracta de que hem de deixar a la imaginació de l'espectador el final. Està clar que tothom espera que es resolguin tots els misteris, però això no ho podem fer perquè per començar no en tenim la resposta, i per acabar, hem creat tants interrogants que no encaixarien entre si de cap manera. Aquesta és una batalla perduda, per tant no podem seguir per aquí. Descartem doncs el resoldre misteris. No podem fer un final al gust de tothom, perquè no el tenim. - El guionista X veu un glop d'aigua.

El cap de guionistes nega amb el cap. - Però això ens diu com no podem acabar la sèrie, però no ens diu com l'hem d'acabar.
- Un moment, encara no he acabat. Que més tenim a la sèrie a part de misteris sense resoldre irresolubles?. Quina ha estat la força de la sèrie?
Tots es miren uns als altres, fins que un agossarat respon.- Tenim una colla de personatges i les seves històries.
- Exacte! I aquesta ha estat la autèntica força de la sèrie. Els seus personatges i les seves històries. - Comença a caminar com un tigre engabiat per tota la sala. - Durant 6 anys hem fet conviure a la gent amb aquests personatges. Els hem explicat la seva vida. Els hem aproximat a l'espectador tant que s'han encarinyat, com a mínim, de tots i cadascún d'ells. Se'ls estimen!! i ara desapareixeran de les seves vides!!!
- Perdona però no veig per on vols anar. - Diu un guionista Y.
Però el cap de guionistes si que ho ha captat, per això és el cap. - El que vol dir X és que hem de fer un final emotiu. Un final en el que ens retrobem amb tots els personatges. En que els fem desfilar des del primer fins a l'últim. En que és retrobin entre ells i es tornin a ajuntar tots. Un final que emocioni a l'espectador. Que tingui la sensació agredolça de despedida. Un espectacle final ple de nostalgia!!!!.
El guionista X continua. -Exactament. I quin final més hi ha que la propia mort?. Els reunim a tots en la mort. Qui pot voler intentar explicar la mort? Aquest és el misteri de la humanitat. A més l'estat desprès de la mort és atemporal, lo qual ens va de perles per a lligar trames ireconciliables en un temps lineal. No voldran pas que també resolguem que hi ha desprès de la mort no? No som Deu, per favor!!! - Tots es fiquen a riure entusiasmats amb la idea i comencen a conversar entre ells.
Però el guionista Z del racó és l'únic que no està del tot convençut. - Un moment, això resultarà durant una estona però la gent no és tonta. Que fem amb els misteris irresolubles que hem deixat enrera?.
El guionista X pren la paraula. - Emprarem la inversió de control. - Tots se'l miren fent ganyotes. - Que???? Et penses que ets un personatge de Lost o que? Parla clar.
- M'explico. Fins ara el control del rumb de la sèrie el teniem nosaltres. No?. Però ara no sabem com acabar-ho no? Per tant, dimitim, deixem el comanament a l'espectador. La inversió de control consisteix en això. El control ja no el tindrem més nosaltres sino que el tindrà el propi espectador. Nosaltres només el guiem. Li donem unes pautes prou ambigues per a que ell les completi amb el final que ell desitja. Resultat. Cada espectador veurà un final diferent. Cadascú interpretarà el final a la seva manera i creurà que el que ell ha pensat és el final real i el que pensi la resta... be, la resta s'equivoca, evidentment. Tothom tindrà un final a la seva mida i tots contents.
El cap de guionistes amb cara de satisfacció plena, fa que sí amb el cap. - Molt be nois, resumint:
  1. Ja hem vist que pel camí del raonament tenim les de perdre doncs no hi ha res que quadri, per tant emprarem la emoció al màxim. Sempre guanya la emoció a la raó. Per tant ha de ser un final emotiu. Això satisfarà a la major part de la gent.
  2. La mort és el final dels finals i no requereix més explicació. Tan és, quan i com es moren. Ni ho sabem ni ho volem saber. Això ho deixem a la imaginació de l'espectador.
  3. No intentem donar explicacions pseudo-científiques que no tenim.
Au, ja sabeu el que heu de fer, poseu-vos a treballar...

I tots agafen els apunts i comencen a dissenyar el final de la sèrie Lost...

dimecres, 26 de maig del 2010

Enciclopedia Fantaciencia (i III)

M'havia quedat en que la enciclopedia fantaciencia va desapareixer de la faç de la terra. Mai més la vaig tornar a veure en cap quiosc. Ni tan sols quan ja havien passat anys i lògicament s'havia d'haver finalitzat i algú l'hauria encuadernat i revenut, va aparèixer per cap botiga de llibres de segona mà, ni cap fira de llibres antics, ni de saldo, ni mercat de Sant Antoni.



Internet.


No va ser fins molts anys desprès, quan el naixement d'Internet, que vaig trobar alguna pista. Internet va resultar, ja des d'un bon principi, la plataforma ideal per al frikisme, col·leccionisme difícil i altres causes perdudes. I és que tan bon punt vaig tenir accés minimament a internet, això vaig ser el primer que vaig buscar. En aquells temps primerencs, funcionaven molt les news. Hi havia news d'infinitat de temes. I va ser allí, a un sobre temàtica de CF, on vaig preguntar si algú sabia on parava la EF. I si, algú va respondre, la col·lecció havia existit, no ho havia somiat, però malauradament, l'havien acabat abans d'hora. Enlloc de 9 volums, la cosa es va quedar al 4art. No se el motiu, si és perque no tenia èxit o va quebrar l'editorial. Tan es, vet aquí el motiu de la seva desaparició radical. Ningú l'havia acabat. Aquest descobriment va ser descoratjador, però tot i així no vaig perdre l'esperança d'aconseguir els 4 primers volums.

Un tastet.


En una altra ocasió vaig poder trobar una web d'una botiga de Barcelona de llibres d'antics i d'ocasió, que veneien la enciclopedia a un preu prohibitiu. Però no em vaig decidir a anar-hi.
Va ser fa relativament poc que vaig poder aconseguir tres dels primers fascicles a la llibreria Gigamesh de Barcelona. Algú se'ls devia vendre. Era poca cosa però em va fer il·lusió i em va donar esperança de que algú en algun lloc devia tenir almenys els 4 volums.


Una nova esperança.


De tant en quant feia una petita cerca per internet, a veure si trobava més informació. I va ser així que vaig descobrir que l'origen de la enciclopèdia, la seva terra natal, era Italia. Es veu que allí si que havia sortit completa. Els 9 volums. I si la podia aconseguir en Italià? No seria el mateix però no hi ha altra manera de tenir els volums que aquí no van aparèixer. S'obria una nova possibilitat, però de moment va quedar aplaçat el tema.


Ebay

I va ser l'altre dia no se perquè, en un d'aquells dies tontos, vaig buscar a Google a veure si hi trobava quelcom més. Va ser quan vaig trobar aquest post en un blog Tonnerre de Brest. Això va fer renèixer novament l'interés per la EF. Vaig començar una cerca exhaustiva i vaig descobrir que algú havia venut els 4 primers volums en castellà per Ebay. Malauradament la subasta ja s'havia acabat feia només un dia. Quina mala sort!!!. Com que Semblava una empresa de llibres antics vaig posar-me en contacte amb ells per saber si en tenien més. Malauradament era l'únic i l'havia comprat un norueg.



The Italian Job


Vaig eixamplar la cerca a l'Italià. A la versió italiana. Aquí vaig trobar més referències. A l'ebay italià algun es venia alguns volums, però va ser a una web italiana on la gent busca, compra i ven tota mena de llibres antics, descatalogats on vaig trobar algú que veneia tota la enciclopèdia sencera (en italià clar). Em vaig posar en contacte amb el venedor (amb italià macarrònic) per a veure com respirava i em va donar bones sensacions. M'ho vaig rumiar uns dies mentres negociava i preguntava sobre la forma d'enviament i el cost final de l'operació i finalment vaig decidir comprar-ho. Vaig pagar per PayPal sense cap problema i 5 dies desprès, un dissabte pel matí, el carter em puja un paquet gran.


Io sonno molto contento!!

Quins nervis!! Quina emoció!!! Immediatament vaig començar a obrir el difícil paquet ple de cinta adhesiva. A dins, m'esperava la EF, el meu Sant Grial. Efectivament, ben embolicada entre papers arrugats de diari i plàstic protector allí estava. En quin estat? Bastant bo, la veritat, per fer gairebé 30 anys, està bastant ben conservada. Amb algunes cantonades arrugades de la coberta pero l'interior està perfecte. Sembla mentida. Incloia a més els 3 pòsters que donaven apart i 2 volums més (11 en total) amb el recull de pòsters més petits, il·lustracions que incloia cada fascicle. Per fi podia veure un altre cop aquelles il·lustracions que em van fer sommiar de petit!!! Aquells escenaris de fantasia que m'havien maravillat!!! Això si, amb italià... però be, no ens enganyem, a aquestes alçades tots els temes de l'enciclopedia estan molt mamats i be per contexte, o be perque l'italià no és dificil al tenir la mateix arrel, s'enten bastant be amb una mica d'esforç. De qualsevol manera els volums que aquí no s'havien editat no hi havia altra manera de tenir-los. Ara només falta que algun dia soni la flauta i pugui, si m'apeteix, a més, aconseguir els 4 volums en castellà.


dissabte, 22 de maig del 2010

Darmok i APM

Darmok és un episodi de Star Trek : la nova generació en el qual el capità Picard, es troba aillat en un planeta amb un alienigena, amb el que resulta molt complicat comunicar-s'hi. Perquè? Doncs perque utilitza un llenguatge format exclusivament per referències a llegendes o parts de la seva història. Per exemple, això traslladat a la nostra cultura, si el capità Picard li preguntés : 'Com estàs?' una resposta podria ser: 'Ulisses arrivant a Ítaca'. Una possible traducció seria 'estic molt content'.
Clar, aquesta manera de comunicar-se té l'inconvenient de que si no comparteixes els mateixos referents culturals, la comunicació esdevé molt difícil.


I això em fa pensar amb l'APM. El programa de TV3. Sobretot el HomoAPM. Doncs no és semblant el que fa? Intenta comunicar-se utilitzant referents, que en aquest cas això si, no son sobre llegendes de la cultura sino que són frases de personatges frikis o no, que han pres certa notorietat i que, resulta graciós aplicar en certes circumstàncies. Evidentment, el cercle que comparteix el vocabulari del APM és massa reduit (cada cop menys) com per a que el HomoAPM pugui comunicar-se amb la gent només emprant aquest llenguatge. D'aquí la gràcia del gag, doncs no l'entenen i en alguns casos el poden trobar ofendós i tot.


Us imagineu que tots acabessim parlant amb referències? Algun cop algun amic ja utilitza alguna referència encara que només puntualment. Perquè som prou llestos per interpretar que el que diu és una referència a alguna frase que ha sentit per la tele, tot i que la desconeixem, perque sino, podriem pensar que està com un llum.

dilluns, 17 de maig del 2010

Enciclopèdia Fantaciencia (II)

Encara no surto del meu al·lucinament d'haver per fi aconseguit el meu Sant Grial: la enciclopèdia Fantaciència (F). Continuo amb la nissaga:

Capítol 2: La llarga sequera
Doncs com ja vaig explicar el capítol anterior, em vaig quedar sense fer-me els fascicles de la enciclopèdia tan desitjada per tenir a mig fer el Libro Gordo de Petete (ELGPTT), Vaig fer el cor fort i em vaig negar a acceptar que la F fos tant i tant guai (penseu que en aquells temps de foscor no hi havia els múltiples mitjans audiovisuals ni la gran quantitat de publicacions que es poden trobar ara).
Un cop vaig acabar el primer tomo de ELGPTT la vaig deixar. Era un relació amb el Petete que no acabava de rutllar, doncs jo de qui estava realment enamorat de la F. El que els tomos passessin a ser de colors llampants va ser la gota que va vessar el got. La nostra relació arribà a la fi. Però ja era massa tard per la F. Havia desaparegut. La vaig buscar als llocs habituals on la solia veure (o sigui, als quioscs) i no hi era mai. Havia marxat per sempre de la meva vida?.
Van anar passant els estius, les tardors, els hiverns i les primaveres cada cop més i més de pressa. Jo vaig intentar fer una vida normal (de friki això si). Vaig tenir altres enciclopèdies a la meva vida. "La enciclopèdia de la conquista del espacio" amb qui vaig tenir una relació normaleta. Aquesta però, la vaig completar, això sí. Però sempre em quedava la racança de la meva estimada F i l'esperança de trobar-me-la algún dia en algun lloc, i que per fi, res ens separés. No és que la busqués expressament, doncs anava tenint relacions curtes amb llibres de poques pretensions que tenien també força il·lustracions de CF i que poc a poc m'anaven satisfent, però si que quan anava a fires de llibres de segona mà o al mercat de sant Antoni o qualsevol apilamenta d'enciclopèdies, la vista se me n'hi anava, amb l'esperança de veure-la allí, mostrant tots els seus tomos.
Però res, no era enlloc. I això m'extranyava, doncs, poc o molt tot acaba sortint un altre cop. On era la meva estimada F?.

dissabte, 15 de maig del 2010

Enciclopèdia Fantaciencia

30 anys!!! Si, és diu aviat. Han hagut de passar 30 anys per a poder per fi aconseguir la Enciclopedia Fantaciencia. I direu, que és això?. Doncs la història és remonta a l'any 1980, exactament fa 30 anys. Però millor que comenci pel principi:

Capítol 1: De com vaig arribar a odiar el Petete i el seu "libro gordo".

Jo tenia 8 anyets i feia 3er. de l'antic EGB. En aquells temps estaven molt de moda les enciclopèdies a base de fascicles col·leccionables que anaven sortint regularment al quiosc. A mi em feien gràcia aquestes col·leccions i vet aquí que en aquells temps d'innocència també estava molt de moda un personatge televisiu. El Petete i el seu famós "Libro Gordo" (el títol del programa era 'El libro gordo de Petete' i a partir d'ara per a abreviar serà el LGPTT). Era una mena de pollet que ens encantava als nens i al mateix temps ens explicava ciència i cultura amb el seu libro gordo i la seva cantinela : "El libro gordo te ensenya, el libro gordo entretiene y yo te digo contento, hasta la semana que viene". Tal va ser l'èxit del personatge que van publicar el famós 'libro gordo' en forma de fascicles col·leccionables, en una megalítica col·lecció formada per 6 tomos grandiosos de llampants colors: blau, groc, verd, magenta, rosa i taronja Recordo que amb el primer fascicle regalaven una làmina per a que els teus amics t'hi escriguessin una dedicatòria o felicitació pel teu anniversari i que em van signar els meus companys de classe. No se on deu parar però em faria gràcia trobar-la... Be, la qüestió és que vaig començar la col·lecció del LGPTT. Suposo que el que va convencer als meus pares va ser l'enfoc cultural del tema, doncs explicava coses de ciència, descobriments, història, etc,... i amb això va colar, doncs em principi cobria perfectament la coartada de que em podia servir per al cole.
Vet aquí que quan ja portava alguns fascicles, va aparèixer al quiosc una nova enciclopèdia col·leccionable: Fantaciencia, Enciclopedia de la Fantasia, Ciència y Futuro. Vaig poder aconseguir el primer fascicle i vaig al·lucinar. Era el que sempre havia volgut. La col·lecció perfecta de ciència ficció. Quines ilustracions de naus, de mons nous, de l'espai! Un poster cada setmana! Però era impossible fer-la. M'estava fent el LGPTT dels trons. No podia deixar a mitges la col·lecció. Els meus pares no ho haguessin permés, a banda que demostrava una manca de constància i de compromís per part meva i posava en tela de judici qualsevol altra demanda de col·lecció futura. I a més, era inargumentable, no es sostenia per cap lloc. Deixar una col·lecció educativa per una altra que no era gens útil (des del punt de vista dels meus pares i de la meva educació clar). Que podia aportar una enciclopedia basada en fantasies? en coses que no existeixen?. I no oblidem el preu. No era barata precisament per l'època. Cada fascicle costava 110 pesetes. Era cara. Així que vaig haver de fer el cor fort i seguir amb el LGPTT amb tot l'odi del mon per aquest personatge que m'havia pres la gran enciclopedia desitjada.
Em vaig plantar al primer volum del LGPTT, per sort era el de color blau. He d'afegir que, alguns intents de treure-li suc, per a fer treballs de l'escola van resultar del tot infructuosos. El contingut resultava massa superficial per fer cap treball. Tocava molts temes per no en profunditzava cap. No em va servir de res i l'únic tomo que tenia, encuadernat i tot, el vaig mirar en contades ocasions.
Continuarà... (també ho faig per fascicles, com un homenatge diguessim)

dijous, 13 de maig del 2010

Daybreakers

M'ha sorprés gratament aquest film. És d'aquells que són una mica innovadors. Que arrisquen una mica més del que és habitual darrerament presentant-nos un nou argument, un nou univers. D'aquells que per poc que innovin, en faran una segona part a la mínima que hagi recaudat un cert % de beneficis, com per exemple underworld. I si no, al temps...
El film ens situa en un futur on gairebé tothom és vampir i els éssers humans dels quals s'alimenta la gent s'estan extingint. En una gran corporació farmacèutica on munyeixen als pocs humans que queden, intenten desenvolupar sang artificial per a quan no quedi ningú de qui alimentar-se. El científic encarregat de dur a terme la investigació sembla ser l'únic que te remordiments per la seva actitut respecte la humanitat.
Tot i intentar trobar un substitutiu a la sang humana de forma científica, l'origen dels vampirs no ho és. Certament són vampirs que cremen amb el sol i exploten quan se'ls clava una estaca i son immortals. A més quan passen gana es deformen físicament transformant-se en una mena de ratpenat i perden la raó. M'hagués agradat que el vampirisme fos un virus i tingués uns símptomes més científics. Així tendiria més clarament cap a la ciència ficció. Perquè el que no m'acaba de convencer és que aquesta especulació és totalment fútil.
És un exercici que desenvolupa en imaginar que passaria si tota la societat estés formada per vampirs. Com es mouria la gent durant el dia? quins hàbits canviarien? Com s'adaptaria el mon?. A veure, quan en un film de ciència ficció és planteja un possible futur i és juga a imaginar com seria aquest futur, com ara per exemple, en 'the substitutes', és per a avisar, per a advertir. (Nois, si seguiu per aquest camí això és el que us trobareu). De que serveix esforçar-se en mostrar-nos els detalls d'un futur hipotètic que està basat en una fantasia? En el típic film de CF especulativa els canvis, tot i no ser possibles actualment, no s'allunyen tant de l'evolució tecnològica que portem, o almenys d'una plausible realitat. Aquí en canvi, és realitza una especulació futura sobre un tema completament imaginari. És com 'rizar el rizo'. Un pèl massa. Sabem que mai hi haurà vampirs perquè no existeixen, (no, veritat?) i estem especulant sobre un futur on tothom serà vampir? O m'estic fent gran o a mi em sembla que és passar-se una mica. Ara be, si això ha de servir per a fer un film que com a mínim no sigui una segona part, ni estigui 'basat en...' i sigui quelcom nou i fresc (una mica) doncs ja m'està bé. No és moment de posar-se quisquillosos. Jo la recomano.

Ironman 2

Noies esculturals, cotxes increibles, escenaris de luxe,...tot això és Ironman 2. En temps de crisi dona gust veure tal despilfarro, veure gent que viuen en l'abundància més absoluta. Però el mon de Tony Stark és així, almenys en la gran pantalla, (no se en el còmic). Costa de creure que un geni de la enginyeria sigui al mateix temps un playboy, un fatxenda, un millonari excèntric. Més aviat hauria de ser un sabi en un laboratori. Encara costa més de creure que un tocinàs com el Mickey Rourke és capaç de construir un aparell tant sofisticat en un cutxitril de Moscú, com qui monta un puzzle. També em costa de digerir la versió portable de l'armadura de Ironman. A la primera part, el montatge sofisticat per a col·locar-se l'armadura resultava bastant versemblant. Que hagi evolucionat tant fins al punt de que tota l'armadura és capaç de comprimir-se fins el tamany d'una maleta em recorda a les capsules aquelles de Bola de Drac. Que faran a la 3a part?. Em sembla que aquí s'han passat. Si passem un tupid vèl per sobre d'això, la resta em va entretenir bastant. El Robert Downey Junior segueix en la línea del primer Ironman però un pel més exagerat, però m'encanta. Sobretot quedeu-vos fins al final dels títols de crèdit per veure una escena nova. Per mi segueix sent la millor franquicia de films de superherois.