dimarts, 9 de març de 2010

Star Trek DS9: Far beyond the stars

Estic reacabant de veure per fi, els episodis de les sèries de Star Trek que tinc pendents des de fa anys, directament des del segle passat. El darrer episodi que he vist de DS9, és potser el millor episodi que jo recordi de tota la sèrie. Be, potser el dels tribbles també tenia un molt bon nivell. El cas és que mereix un comentari apart.
El Sisko pateix d'una mena d'alienació mental i de repent es veu transportat al Nova York dels anys 50 del passat segle XX a la terra. Però ja no és el comandant , si no Benny Russell, un modest escriptor de relats curts de ciència ficció que treballa en una revista Pulp de l'època. A la redacció l'acompanyen tots els membres de la tripulació interpretant els papers d'altres escriptors, redactors i jefecillos. A destacar el cap O'Brien, empenyat en escriure relats sobre Robots, un clar homenatge al grandissim 'bon doctor' Asimov. Podem veure com es reparteixen la feina: el dissenyador de portades els presenta alguns esbossos i cadascú escriurà un relat inspirat en el dibuix que més l'ha motivat. I vet aquí que un dels dibuixos recorda poderosament a l'estació DS9. Evidentment el dibuix actua com a catalitzador i desperta alguna cosa en el nostre protagonista, que a partir d'aquell moment, comença a escriure els records del futur del seu alter-ego Ben Sisko.Però hi ha un problema, en aquella època no estava ben vist que el protagonista fos un negre i es neguen a publicar-li els contes.

És magnífica la interpretació de l'Avery Brooks (Ben Sisko). Hi posa tota la carn a la graella. D'altra banda, tota l'ambientació està molt ben aconseguida. Tot plegat conforma un gran homenatge als origens de la ciència ficció, que també en el fons, són els origens de DS9.

I per acabar, està molt be el monòleg final del Sisko un cop ha despertat finalment a la estació, en el que dubta sobre que és real, el que esta vivint com a capità de DS9, o es tot una fantasia del seu alterego com a escriptor de CF a la terra dels anys 50. El personatge pren conciència dins de l'obra i es pregunta sobre si la seva pròpia existència es producte de la imaginació d'algú altre. La gràcia és que nosaltres (ho sento Sisko), sabem que realment així és. Però abans de que us sentiu com a Deus mirant com evolucionen les nostres criatures, pregunteu-vos si nosaltres ens podem aplicar la mateixa pregunta.