diumenge, 4 d’octubre de 2009

District 9

Ja era hora d'anar a veure District 9. Feia dies i dies que en sentia a parlar, i bastant bé per cert. Cada comentari positiu em feia crèixer la salivera. D'entrada em va espantar. Era incapaç de discernir per on anaven els trets, no tant sols per l'argument sino perquè no s'acabava de decidir quin tipus de film estava veient. L'únic que tenia clar és que evidentment es tractava de ciència ficció. I ara puc dir que realment és CIÈNCIA FICCIÓ amb majuscules.

El que preten la ciència ficció (en la seva variant més social) sovint, és tractar un tema proper des d'un punt de vista allunyat que ens aporti una perspectiva diferent. El fet d'allunyar el punt de vista, ens allibera dels prejudicis, malvicis, tòpics, falsos supòsits i idees preconcebudes en que solem estar educats per la societat. I això ho aconsegueix mitjançant l'ús de metàfores. Metàfores tan llunyanes que poden estar situades en un altre planeta quan en realitat parlen de problemes lamentablement molt propers.
Es exactament això el que preten District 9 de forma absolutament descarada amb el tema del racisme.

Faig un incís recordant que a Star Trek (la sèrie clàssica), ja es va tractar de forma brillant aquest tema. Veureu, l'Enterprise arriba a un planeta on hi conviuen dues races que estan en guerra, o més aviat una persegueix i esclavitza l'altra. Els habitants d'ambdues races, tenen la cara mig blanca mig negra. La diferència, importantíssima per ells, és que en uns la meitat blanca és l'esquerra i en els altres és la dreta. Aquest simple fet ja serveix per posar de manifest l'absurd del racisme.

Fet aquest incís, tornem al film que ens ocupa. Aquí els ET són com una mena de bitxos, reclosos en una mena de ghetto a les afores de Johannesburg rodejats de basura. Els primers moviments del film estan montats com una mena de reportatge. El protagonista del reportatge és un paio al que se li encarrega la missió de desahuciar tots els ET i enviar-los a una mena de camp de concentració. Son moments una mica desconcertants. A part de les òbvies comparatives amb el racisme contra els extraterrestres, en alguns moments es camina per la corda fluixa de la exageració. No saps a que està jugant. Però serveix per a situar-nos en el tema.
A partir d'aquí l'argument finalment se'ns centra i comences a veure per on anirà la cosa. Aleshores és quan ja sents empatia pels extraterrestres. I pateixes sobre si el protagonista farà o no el que tots creiem que és lo correcte i que la seva cobardia l'impedeix fer, un cop rera l'altre.

El ritme del film és sostingut. Implacable. Trepidant. No decau en cap moment al llarg de tot el metratge. L'acció i violència també és una constant. Hi veig certes traces de Robocop. Aquells noticiaris que donaven credibilitat al film de Paul Verhoeven aquí son un reportatge sencer. La violència explicita també és molt de l'estil Robocop. I també alguna altra sorpresa que no vull desvetllar.

No em va deixar indiferent District 9. Al contrari. Una demostració de que es pot fer un film entretingut, amb molta acció i també amb molt missatge. Un film realment de pura i clàssica Ciència Ficció de la bona!!!!