dissabte, 26 de gener de 2008

Los crímenes de Oxford


És una pel·lícula de filosofia, i entre filosofada i filosofada, es produeixen una sèrie d'asssasinats. Però quin problema hi ha amb aquests assassinats. Que ens importa un be negre qui son les víctimes excepte la primera. Les víctimes no tenen cap relació.

Resulta més interessant la relació entre els dos protagonistes (amb la Leonor Watling al mig) i la història que no sabem, el passat comú que comparteixen i els secrets que amaguen els 3. Queda per mi, el tema de l'assassí que es sobre el qual gira la pel·lícula, un pel eclipsat per altres coses.

Es d'admirar l'èxit que té el hobbit dels trons amb les dones. D'això se'n diu arrivar i moldre. Totes als peus. A l'escena de nus, deixa ben palès que a ell volen per la seva intel·ligència (o potser encara té l'anell de Saruman) perquè està fofo i pantxut (com correspon a un hobbit clar). En canvi la Leonor Watling està per sucar-hi pa (o alguna altra cosa, l'espaguetti per exemple). Però hem de ser uns minyons agraits a L'Alex de la Iglesia. Si, gràcies, gràcies!! Me'l imagino afegint el darrer moment al guió l'escena de nus de la Watling. I ell inventant excuses per justificar-se, "Però Alex, esta escena no estava antes, estas seguro que es del todo imprescindible", "que si mujer que si,ejem...es vital para ayudar a entender la relación que tienes con el hobbit". El que si es cert és que els espaguettis havien d'anar entre les nalgues, i per les declaracions d'ella, sembla que la idea no li acabava de fer el pes.
Es que me l'imagino detràs de la camara filmant aquesta escena vestit de Darth Vader dient-li "si sigue sigue, que ya siento la Fuerza".

Compte Spoilers a.k.a. si no voleu que us xafi el film no seguiu llegint:

El enigma matemàtic em resultà decebedor. M'esperava pistes i més exercicis de lògica i no una simple sèrie de símbols amb una resolució 'idea feliç' que no deixa lloc a cap possibilitat d'implicació ni participació possible per part l'espectador. Sort que la resolució final no és la que aparenta en un principi i desprès encara millora, sinò el mal seria encara pitjor. El autèntic crim de Oxford és deixar marxar la Leonor Watling!!!

Resumint, com a debat filosòfic resulta un exercici interessant però com a film de suspens i deduccions matemàtiques no tant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comenta lliurement